Lethe, l’inspirador

18.10.2014

Dilluns 20 d’octubre arrenca el Festival Munt de Mots a Luz de Gas, amb la presència de la cantant Clara Sanabras. La cinquena edició del festival de narració oral se celebra  entre el 20 i el 25 d’octubre i preveu omplir la ciutat de contes i de moltes propostes relacionades amb la narració. Avui a Núvol us oferim un tast de narracions.

Il·lustració de Misa Shine

En veure la sang, l’Óscar va sortir corrents de casa, de l’edifici i de la seva vida. No sabia què havia passat o per què, ni ho volia saber. L’únic important ara era desaparèixer i oblidar. Esborrar aquella imatge del seu cervell: els ulls buits, el color vermell que tacava la seva camisa i les seves mans; esborrar l’horror que havia sentit a dins; esborrar-ho tot.

Va girar la primera a la dreta i va seguir corrents. Sabia que ningú el perseguia, però necessitava posar distància, convertir-se en ombra, difuminar-se amb l’espai i deixar de sentir aquella angoixa que se’l menjava per dins. Feia mal, tant de mal pensar en aquells braços que s’havien desfet de la força que els feia moure, de la força que feia moure aquell cos que tant havia estimat… Va fer que no amb el cap, per esborrar aquell pensament, però ell no tenia la capacitat de fer desaparèixer el que havia passat. Així que va fer l’únic que podia fer: córrer. Fins que va parar en sec.

No sabia com, però s’havia endinsat en un carreró sense sortida. I just davant seu, on el carrer deixava d’avançar, hi havia una porta de vidre amb un nom escrit en lletres gòtiques de color blau fosc: LETHE.

Durant uns segons va dubtar si girar cua i seguir fugint o entrar. No va tenir clar què el va empènyer a agafar el pany. Potser el nom. Potser el color. O potser l’estranya sensació de silenci que s’havia apoderat del seu cervell. De cop i volta no hi havia pensaments, ni imatges, ni records, ni sentiments. Res. Només un silenci tranquil i suau.

Va tirar de la porta i va entrar. Es va quedar parat al mig de la sala, astorat. Les parets estaven carregades de prestatgeries de fusta fosca on descansaven piles i piles de llibres, papers, llibretes, plecs i pergamins. Al fons hi havia una taula de roure amb tants anys a sobre com alguns dels papers que es podien veure a simple vista. I darrera la taula hi havia un home. Era difícil saber la seva edat, però l’Óscar va deduir que estaria entre els 40 i els 60 anys aproximadament. De complexió fina, portava unes ulleres rodones i una americana del mateix blau que el rètol de l’entrada. En veure’l allà plantat, l’amo de la tenda va fer-li un gest amb la mà perquè s’apropés. L’Óscar va seure a la cadira folrada de cuir que hi havia a aquella banda de la taula, intrigat per aquella mirada verda que l’interrogava en silenci.

–Perdoni que el molesti… –va començar, però l’home el va tallar amb un gest.

–No em molestes pas, jove. Si estàs aquí és per algun motiu. Si no, no haguessis entrat. De fet, ni m’haguessis trobat –va dir, inclinant-se cap a endavant. –Així que no cal que et disculpis. Simplement digues què vols i veuré si et puc ajudar.

–Què vull? –va murmurar l’Óscar quasi per ell mateix. Sabia perfectament el que volia, però no li podia dir a aquell home. No era quelcom que un llibreter o un col·leccionista o el que fos aquell desconegut pogués fer.

Com si li hagués llegit els pensaments, el desconegut va dir:

–Si estàs aquí és o bé perquè vols oblidar o perquè vols ser oblidat. Si vols oblidar, oblida. Jo guardo els teus records en forma d’història i t’allibero de la càrrega de la teva memòria. Però si vols ser oblidat, només hi ha una manera: no sortir mai més per aquesta porta. Convertir-te en el meu ajudant i esdevenir un compilador de records, un venedor d’històries.

L’Óscar el va mirar amb incredulitat: un lloc on oblidar i desaparèixer. Allò era impossible. Però alhora era tan temptador…

El que va passar després només ho saben aquells que habiten al LETHE, perquè qui podria recordar allò que ha estat esborrat si no ells?