L’estaca. El desglaç d’un himne

16.01.2018

La sort més gran d’una cançó és que la gent se la faci seva i la canti de memòria. Un himne és també això: un cant que la gent pot recordar. A Catalunya en tenim uns quants: Els Segadors, l’himne del Barça o del Club Super 3, L’estaca…

Lluis Llach

És curiós el que ens ha passat aquests darrers mesos amb “L’estaca” de Lluís Llach, una cançó d’autor que havíem mig oblidat i que hem recuperat amb les mobilitzacions de l’1-0. La transversalitat generacional d’aquesta cançó ha tingut la virtut de fer ressonar en les reivindicacions actuals tota la memòria de la resistència antifranquista.

Hi ha hagut altres recuperacions, com la de “Què volen aquesta gent?” de Maria del Mar Bonet, una cançó que no té fusta d’himne però que té la mateixa virtut de “L’estaca” de retornar-nos a un moment de la història que crèiem superat.

Em pregunto per què entre les acaballes de la dictadura franquista i l’1-0 del 2017 no hem estat capaços d’interioritzar col·lectivament altres himnes amb aquesta mateixa càrrega emocional. De què han servit tots aquests anys d’enderrocks, festivals, el màrqueting 2.0 de les discogràfiques indies o Spotify?

Han servit de molt, esclar. Ara tenim un col·lectiu de músics i cantants amb recursos tècnicament molt superiors als de la Nova Cançó, que disposen de plataformes i circuits per donar a conèixer arreu les seves cançons.

El que ha canviat, però, és l’actitud del cantautor. Ha renunciat una mica a canviar el món per centrar-se en el seu món interior. És amb les pròpies inquietuds que pot arribar als seus fidels. No aspira tant a propiciar una comunió col·lectiva com ficar-se dins de cada un dels que l’escolten. Cantautors que es comporten com si visquessin en un país normal, però que ara s’han adonat que no som un país normal.

Hem viscut tan bé durant tants anys, que ja no ens recordàvem dels nostres propis himnes! Que una cançó es converteixi en un patrimoni col·lectiu no depèn només de la seva qualitat, sinó d’una connexió emocional oportuna que no es pot provocar només campanya de màrqueting. Cal però disposar d’espais de comunió on aquestes cançons es puguin cantar i compartir. És per això que el Barnasants és més necessari que mai.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies. Però jo crec que L’Estaca concretament no ha desaparegut mai. A València ha seguit cantant-se malgrat tot en manifestacions i actes públics concrets. També cal recordar que va esdevenir l’himne internacional de Salidaritat, etc. La cançó de Llach, entre d’altres, té la doble virtut de ser un himne, en el sentit que tu mateix exposes molt bé, alhora que una apel·lació interior a transformar-nos a nosaltres mateixos davant tot allò que no ens deixa ser en llibertat i respecte. I si no podem ser lliurement, què som? No estic massa d’acord amb totes aquestes etiquetes de cançó protesta, etc. Hi ha bones cançons i cançons no tan bones o cançons dolentes. Com no crec en la literatura femenina, masculina, etc. Hi ha bona o mala literatura vinga d’on vinga i la faça qui la faça. Supose que hi estem d’acord. Sí que és ben cert, però, que la consigna de l’oasi català va intentar fer creure durant massa anys que s’hi vivia en el millor dels mons possibles. Alguns ja ho vam denunciar fa molt temps (jo mateix entre d’altres a la meua obra ELISA), però la majoria, i especialment les elites “crítiques”, semblaven mirar cap a una altra banda. Recorde entre altres coses i casos, els atacs a Salvat. No sempre vaig estar d’acord amb ell, en absolut; però tenia una actitud crítica que no va ser ben vista ni pel règim de “l’oasi”, ni per massa crítics oficials i un llarg etcètera. Ara sembla que alguns han despertat i comencen a recuperar grans cançons com L’Estaca o Què volen aquesta gent?, entre d’altres. Però insistisc, i perdona, la seua recuperació es deu sobretot al fet que són grans cançons. I de la mateixa que han tornat ara perquè la gent les ha fet seues i expressen tant un sentiment interior com la necesitat pública i col·letiva de superar allò que no ens deixa ser, tornaran i tornaran sempre que la gent les necessite: Com Bach o Mozart o Schubert. Cadascú en el seu àmbit i nivell. Més gràcies.

  2. Tornem sempre a les fonts, quan necessitem beure de les seves aigües. És el que ha passat amb L’Estaca. Hem viscut un miratge, tot i que ja sospitàvem que la democràcia era de paper fi. Ara el paper s’ha trencat i veiem la realitat. L’Estaca descriu bé allò que ens semblava que havíem fet, però que no hem fet i volem fer.