L’escala

Ahir no va pedregar. El canvi climàtic ens enreda. Va ploure a l’interior sense avisar a ningú. I avui, avui fa una xafogor impròpia d’aquesta època.

 El trajecte quotidià solia tenir un final incòmode.

Va pujar. L’altre també hi era. Ell tornava cansat, cada dia hi tornava. L’altre va dir:

Han dit que plourà.

Potser… Va fer.

Ningú ho diria, que fent la calor que fa…

No, ningú ho diria.

L’endemà, quan va pujar, l’altre també hi era. Va dir:

No ha plogut, tot i que ahir van dir que…

No es va poder aguantar més:

M’importa una merda, el temps!

El dimecres, l’altre va comentar:

Diuen que…

Què?, què diuen!?

Que pedregarà, estem a dins d’un efecte hivernacle.

Sisplau.

El dijous el va tornar a trobar:

Ahir no va pedregar. El canvi climàtic ens enreda. Va ploure a l’interior sense avisar a ningú. I avui, avui fa una xafogor impròpia d’aquesta època.

Ja n’hi ha prou! No m’importa el temps que fa, ni el que farà!

Tot ha sigut per culpa de l’anticicló. De totes maneres, no descarto que tornem a tenir una gota freda.

Prou! Se li va acostar a dos dits de la cara. “Que no ho veu que m’aguanto? Que m’estic aguantant? Si torna a fer comentaris sobre el temps, l’estampo a la porta!”.

Era la tarda del divendres quan van coincidir. L’altre mirava enlaire, com si estigués perdut en els seus pensaments. De sobte, va deixar anar:

Han sigut quatre gotes.

S’hi va abraonar a sobre i el va agafar pel coll de la camisa.

N’estic fins als collons!

Sense tenir temps d’estudiar cap estratègia, va començar a colpejar-lo, tant al fetge com a la cara. De vegades el puny se li escapava i xocava contra la planxa de l’ascensor, cosa que encara el posava més frenètic. Quan el va tenir estassat, es va fer enrere: estava esfereït del que acabava de fer. A més, la sang veïnal li havia esquitxat la jaqueta i començava a tacar-li les sabates noves. No sabia què havia de fer: faltaven dos pisos perquè l’ascensor s’aturés al seu, al cinquè. De sobte, l’home va dir, entremig d’un xiulet:

Agafi paraigua si ha de sortir més tard: diuen que hi haurà xirimirri.

Xirimiri? Desgraciat! Va pitjar l’estop. Vols veure un bon xirimiri? Fill de puta! Té, cabró! Té i té! T’agrada? En vols més? Té, té i… Té! Finalment, semblava que el cap de l’altre se n’havia anat a un altre hemisferi. Llavors, va pujar fins al cinquè i va sortir.

El dissabte al matí, veient que feia bon temps, es va decidir a baixar per fer una mica de fúting. El veí va pujar al quart. Anava embenat fins al seny. Va procurar no mirar-lo, però no ho va poder evitar. Quan les mirades es van trobar, l’home va dir, mantenint el xiulet:

Sembla que ha nevat a muntanya.

A partir d’aquell dia va pujar i baixar per l’escala. “L’escala, l’escala és el que li causa aquest dolor. És un pinçament, una hèrnia discal de les greus; d’aquelles que poden derivar cap a una malaltia irreversible.”, li va dir el metge. El fisioterapeuta va afegir: “He fet el que he pogut; ara bé, si vostè s’entesta a baixar i pujar per l’escala…”. No va fer cas de ningú, i quan estava a l’últim esglaó de l’agonia, el veí el va visitar. Se li va acostar a cau d’orella i li va dir –encara li quedava una mica de xiulet:

A la tele han dit que hi haurà tamborinada.

Es va morir al cap de poc temps. Tothom es va pensar que l’escala l’havia matat. Ell i el veí, però, sabien que havia sigut una qüestió de temps.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació