Les tonyines estan renyides amb els ascensors

2.12.2012

M’he cruspit un entrepà de tonyina al bar d’empleats situat al subsòl de l’edifici i he de tornar a la meva secció, a la tercera planta, sense més retards; tenim vint minuts de conveni i quasi bé els he esgotat. Així que, cap l’ascensor!.

Coincideixo al replà amb la Nany i el Sr. Romera. La Nany em saluda afectuosament des que, fa uns anys, coincidirem a Cartera. Amb el Sr. Romera (ara no l’ubico, és de Riscos?, tant és) la salutació és, senzillament, diplomàtica -“Bon dia!” i Bon dia ens respon aquest ben farcit humanot de metro noranta.

La Nany em pregunta: -“Què, Jordi, com et va tot?”. I jo que activo el contestador automàtic mentre amb els ulls la repasso dissimuladament sense escoltar-me: La Nany no passa desapercebuda, és enèrgica, alta –metro setanta vuit pel cap baix-, morena, amb unes faccions boniques, allargades com si les hagués pintat el Greco, amb poc pit –llàstima!-  però força culona…Sí! té molt de cul, la veritat!. Una remor em destorba el delit i de cua d’ull llegeixo la mirada libidinosa del Romera “quina arrambada que té!” Ho llegeixo de veres o és el reflex del que jo penso des que la vaig conèixer? Per sort s’obra la porta de l’ascensor i entrem. És per a sis persones però Déu n’hi do el que ocupen tots dos!. M’arracono al fons. Per res del món voldria fregar-li ni un fil del vestit, no voldria que captés el que fantasiejo. Bé, sent tres i el tercer un altre home no hi ha fantasies. M’adono que el Romera em mira per damunt de l’espatlla d’ella amb la cella arquejada; li faig nosa. Què hi farem!

L’ascensor comença a pujar i de cop… se’n va la llum, la cabina es clava entre dos pisos i la foscor s’omple a vessar d’un bram esgarrifós! La Nany crida i els seus brams colpegen les parets metàl·liques com punys! Jo no faig honor al meu nom -amb princeses així el drac i jo seriem íntims!- i m’incrusto en l’angle del racó tot sentint una forta punxada a l’estómac i malpenso: “Li ha fotut mà el poca-vergonya!” De fora ens criden: -“Què passa? Què passa?” I el Romera també intenta cridar amb un fil de veu que “res, que la Nany és una dona i…” I la Nany que colpeja, ara sí amb els punys i els peus, la porta amb una fúria que ni mitja dotzena de romeres la podrien aturar.

Sort que torna la llum aviat (aviat? no deia no sé quin científic que a grans velocitats el temps era zero? Mentida podrida! És a l’inrevés!: a velocitat zero, el temps és etern!) i veig el Romera, ben pàl·lid, arraulit a l’angle del costat.

I la Nany? La Nany, transformada de sobte en la mateixa deessa de la serenitat, ens diu dolçament: -“Tranquils, nois, ja ha tornat la llum i aviat ens trauran d’aquí. No patiu”. Vaja metamorfosi! Màgia pura, tu!.

Manualment apropen l’ascensor al pis més pròxim i sortim. Jo moll de suor i aguantant les malícies dels companys: -“Òstia, nen! Cridava com si l’estiguéssiu grapejant! La propera vegada haureu de picar de mans…Ha! Ha!”

La propera vegada? No hi haurà propera vegada! Allà mateix vaig jurar que mai més pujaria amb ella a cap ascensor, ni que fos de vidre i s’enfilés de dia per la paret exterior com una sargantana a ple sol…ni que ella portés transparències de les que se’t surten els ulls com llengua famèlica de camaleó ni… No! Amb la Nany no torno ha pujar ni que em paguin…

Passats els anys, el meu cor sempre m’ha agraït tan savia decisió i la meva pobra panxa també: mai una tonyina no havia tornat tant ràpidament al mar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
    • En paper i antics exemplars de revistes de petita tirada, Sí (Dous de Rasquera, L’Esclat de St.Vicenç dels Horts, 3Tombs de Torrelles de Llobregat i l’extingida revista sindical Tintero); digitalmanet aquí, a Núvol…però si et refereixes a format llibre, encara no i espero que arribi. Moltes gràcies, Jesús.

    • Sembla mentida com l’origen de la claustrofòbia pot ser causat per una persona d’allò més normal. No és el meu cas, no em fa por quedar-me tancat en un espai reduït…si em preocupa segons amb qui em pugui quedar tancat, i més si no el conec de res. Content que t’hagi fet riure, aquesta és la intenció del meu relat derivat d’una anècdota. Un petó també, MªJosé.

    • Gràcies, Montse. I, torno a repetir, potser sí que hauré de canviar -ei! de tant en tant- de registre i presentar relats més distesos i divertits: els breus parèntesis de microfelicitat també ajuden encara que sigui una miqueta.

  1. Molt be, Feliu.!!
    (Només em queda el dubte de perquè a la Nany, el seu alè li feia olor a tonyina, al sortir de l’ascensor, quant era sabut que la tonyina no li agradava, jejejejeje……..)

    • No sé si li agradava o no la tonyina de llauna -és d’aquesta de la que parles, oi?- però l’alè no li feia pas pudor…
      Gràcies Humanot! No canviïs, ets el pebre de la imaginació!