El swing pòstum de Francesc Garriga

Aquest dijous l’Horiginal acollirà un recital d’homenatge al poeta Francesc Garriga Barata, desaparegut el passat 4 de febrer, que servirà per presentar el seu poemari pòstum ‘Swing’ (LaBreu Edicions, 2015). Recuperem l’article de Jordi Florit.

Aquest dijous l’Horiginal acollirà un recital d’homenatge al poeta Francesc Garriga Barata, desaparegut el passat 4 de febrer, que servirà per presentar el seu poemari pòstum ‘Swing’ (LaBreu Edicions, 2015). Recuperem l’article que Jordi Florit va escriure per homenatjar el poeta.

Francesc Garriga | Foto d'Ester Andorrà

coneixeré les ombres que em colgaran de terra?
estimaré les flors que hi neixin.

seran potser només un nus de llum
les meves cendres
al cim de la carena.

però els amics em reconeixeran.
(potser també els amants).

 F. Garriga (in m.)

Farà unes setmanes a la presentació de Forat, el nou poemari de Laura Lopez a la Documenta, la Nuri ens va dir que en Garriga tornava a estar ingressat. Una doble pneumònia. “Està una miqueta més recuperat, endollat al respirador. No vol que ningú el visiti, amb la fila que fa no li ve de gust”. Desanimats, parlàrem de l’a partir d’ara què, de fer-se un lavabo a la planta baixa de casa per no pujar escales. D’anar-lo a visitar quan estigués un xic millor.

Posa-t’hi fulles…

Vaig conèixer en Francesc Garriga a l’Horiginal. Robust però fràgil, serrell sorrut, gaiató fi i pipa calenta, mirada clara, conversa fàcil i judici retronant. El primer dia que el vaig escoltar presentava el llibre d’un jove poeta que va escalivar públicament i divertida. L’afectat encara riu, mentre que els nouvinguts quedàrem esborronats d’aquella rebentada aparentment gratuïta. Tot era fals. Millor dit, no tot era veritat. Com després vaig descobrir, en Garriga era el maior inter pares de tota aquella jovenalla, un iaio que no els permetia la més mínima vel·leïtat amb un comentari sorneguer per defecte. Mossegava, sí, però croquetes. Després el seu tracte era delicat i insegur, amatent com un professor 7/24. Hi descobries una feblesa que s’exposava just un moment per després, picaresca del gest, negar qualsevol transcendència enfotent-se avergonyit de si mateix. Delicadesa contundent.

En començar a veure’l cada dimecres sempre que no hi hagués Barça –—Sacre Bleugrana!— i sentir a dir que era tan bo, vaig voler recuperar el temps perdut. Emparaulant una ressenya del llavors recent Camins de serp (2009) vaig empassar-me tota la seva obra anterior. Com tenia tres mesos per escriure-la i poca feina, m’hi vaig dedicar a consciència. Posteriorment, amb l’especial que la revista Pèl Capell li dedicà, vaig reprendre’n la lectura per a una d’aquelles teories que tant ens agraden als pseudocrítics per fer volar coloms terminològics. A partir de llavors, però, ja no me’l vaig llegir amb la mateixa dedicació. Poemes espigolats, el llibre a la tauleta i anar-lo guaitant, llegint-lo ja sense llapis però sempre alerta a la novetat, el recital o la facècia.

Ara que es mort, alguns diran que en Garriga ha influït els joves poetes. Particularment no hi estic gaire d’acord, almenys per tres raons. En primer lloc, per qüestions temporals. Un de les característiques menors però importants és que la seva obra fins no fa gaire ha estat poc coneguda. Oblidant-nos de la seva etapa primerenca, no fou fins a Ombres (2000) que va començar a ser reivindicat. Albert Roig, Manuel Forcano i para de comptar. A partir de llavors, tot i editar assíduament, el seu era un nom conegut no més enllà dels nuclis isolats de sempre. Aquí la teoria de la patum és certa: fou el contacte amb el jovent el que motivà la seva lectura, un contacte que ell mateix es cuidava de buscar. Res d’esperar-se a caseta com un Foix endiumenjat repartint pasta seca superior. Així mateix, Marc Romera n’ha estat el màxim apologeta i difusor. Progressivament, el seu reconeixement arriba potser tard, tal com ell mateix es planyia amb el premi Carles Riba 2013, després del qual vingueren reportatges televisius, poeta d’honor de Sant Cugat, l’antologia de torn… Faramalla gratificant. Per la part de qui el tractàvem, la seva presència al Palau de la Música a la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2011 fou com una mena de victòria confidencial, un fita per als iniciats de la ceba.

Si es té present això, crec evident que no ha passat prou temps ni paper perquè certa influència hagi pogut quallar. El cercle d’afins que depassi el coneixement literari i no el personal encara és massa estret. No tinc dubtes que s’eixamplarà. Mentrestant, dins aquest redol sí que hi ha una mena d’exemple que en Garriga transmetia calladament. Si ell s’havia passat tants anys sense editar però havia aconseguit aquell talent, aquella sensibilitat i aquells versos, ¿què li importa a qualsevol si encara no ha publicat?. Temps, temps i temps. Escriure i reescriure i esperar. Una mica com R. Bolaño, si bé a un altre nivell, en Garriga era la prova que el silenci d’ara sempre es pot capgirar. Que encara hi ha esperança. I no ens enganyem: quan busquem un model, un mestratge, volem que algú ens asseguri que tot acabarà bé.

Aquest fet implica la meva segona raó: la minúscula. Tot i amb signes de puntuació, en Garriga escrivia sempre en caixa baixa per mantenir un to harmoniós, simplificat fins a la depuració. Versos curts, estrofes minimalistes de rebombori absolut. I això només és producte d’una lliçó apresa per paciència i minuciositat. La poesia d’en Garriga destaca per la mínima expressió necessària, per anar a l’arrel de les paraules i llavors despullar-la encara una mica més. Tècnicament, es necessita una tenacitat i, sobre tot, un sacrifici considerable. Com és fàcil de comprendre, una poètica com aquesta no és gens atractiva per a un poeta que aprèn l’ofici i a qui la rauxa vitalista l’arrossega. Amb tot, reconec que sí he vist algun poeta que assaja aquella variabilitat semàntica d’una metàfora fins descabdellar-la fragmentàriament tan pròpia d’en Garriga, però no sé si per intuïció o voluntat. Qüestió de sang, que es vol desfermada i no s’adona que el control és la màxima de les passions impossibles. Suposo que per això en Garriga sempre tenia aquell punt mofeta de qui se la sap llarga per carregar-se qualsevol maximalisme fàustic.

Francesc Garriga.

La tercera és una raó d’urgència. A partir de Ragtime, la temàtica d’en Garriga se centra en la proximitat de la mort i la reflexió sobre el passat. Certament, en l’obra anterior també hi és, però potser no amb una reiteració tan obsessiva. En descobrir matusserament la seva poètica de variació Goldberg d’un mateix, aquest únic poema que es descabdella a partir d’un particularment he gaudit més per la seva delicadesa en construir el poema, la sensibilitat que reclama per arribar a aquell nivell d’expressió, que no pas pel sentit final. Tradició, plagi, whatever…. Ara bé, com dic, la mort i les oportunitats perdudes, el passar comptes amb el passat començaven a ser cada cop més presents, i aquesta és una qüestió que no plau plantejar-se fins que és inevitable. Si més no, la seva exemplaritat era aquesta: no defugir el neguit que vols expressar. I si hem d’acarar-nos a la mort, fer-ho. En boca dels joves, tractar aquests temes i des d’aquesta perspectiva resulta no inviable però sí impostada, imitativa i prou. Imagineu-vos escriure des de la poètica de l’ubi sunt als vint i escaig. Encara no.

I no obstant aquests tres raonaments, la petja d’en Garriga en la propera brostada serà considerable. Per una banda, perquè la seva capacitat de connectar l’expressió personal no s’acabava en l’exhibició més o menys púdica o abstrusa sinó que transcendia a un món personal fàcilment identificable. En Garriga tenia un codi poètic inconfusible, i aquesta és la màxima fita a què un poeta aspira. Entre J. Margarit i M. Sampere, en Garriga ha demostrat que hi ha una escletxa per on rajar. Per altra, perquè la seva poesia és tan recognoscible que la seva imitació està destinada al fracàs. Si la influència d’un poeta encara rau en els seus epígons, llavors és que no hem après res. O com deia aquell d’aquell altre, “els qui n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança”. La lliçó d’en Garriga mostra com l’exploració més profunda, la de la pròpia originalitat, sempre prové d’una deu poètica que s’esgota just quan hom mateix s’estronca a favor d’altri. Com diu aquell vers d’en Ferrater, “i és a ser lliure que em vull hàbil”. Deu ser l’única lliçó que en Garriga ens hauria fet aprendre a cop de bastó.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació