Les sirenes

23.01.2017

Devia ser l’any 1980. Al col·legi Sant Esteve de Ripollet va aparèixer una mestra molt jove. Tots érem nois, tots ens en vam enamorar, era l’única dona del col·legi a part de la senyora Maria (que era cuinera i amiga de la meva àvia). Venia a impartir una incipient assignatura de català als darrers cursos de la E.G.B.

Estimava la poesia i va substituir la tortura de les “fitxes” ortogràfiques per textos literaris. No recordo el seu nom (en el record ressona, amb la veu d’Ovidi Montllor, el de “Teresa”), però guardo per sempre el dia en què va llegir-nos l’inici de La mare, de Gorki. La sirena, la fàbrica, la tristor i el fang, la negror de les xemeneies. El descans nocturn després de l’esclavatge. La manera com la Teresa pronunciava les erres (jo llavors m’hauria volgut anomenar Gorki, amargament  Gorrrki) i l’amor amb què sostenia el llibre van fer néixer dins meu un violent desig de llegir i entendre. En aquell text, en aquella manera saborosa de llegir, hi reconeixia alguna cosa de la meva vida. “Real” era la paraula.

Automàticament va néixer el desig d’escriure. I un altre, el de posseir llibres. Arribar a casa i que hi hagués, al costat de l’estufa de llenya, La mare, de Gorrrki! La sirena de la literatura udolava a través de la passió d’aquella mestra i fora del programa educatiu.

Hi ha un altre motiu per què guardo amor a la meva Teresa d’aquells dies tristos i plens de llum. Ella em va fer llegir el poema “Comiat”, de Palau i Fabre. El primer que em va glaçar, sense entendre’l del tot. El primer que em va preocupar i em va descobrir, un altre cop, la vida. Em pregunto quantes pàgines he escrit al llarg de tots aquests anys en diàleg amb aquell “Comiat” de Palau i Fabre.

Després van venir altres professors. L’iconoclasta Luis, el nom del qual em ressonarà sempre al costat del d’Edgar A. Poe, l’apassionant Dolors Ribelles, la Carme, l’Esteban… Mestres. Finestres que donaven a allò que sol anomenar-se “humanitats”, i que podríem anomenar també el Real: l’esfera més extensa i profunda del real possible donat a l’ésser humà. Aquestes persones em van obrir la primera pàgina d’un llibre. La literatura feia la resta.

Avui he tornat a ressuscitar el record gràcies a la invitació del Col·lectiu Pere Quart. Comparteixo els principis i les reivindicacions d’aquest Col·lectiu. He tingut el privilegi d’haver estat alumne d’algun dels seus membres, company de feina o d’estudis d’alguns altres. Dono fe que són o han estat grans professors, altíssimament competents, sovint molt estimats per alumnes i deixebles. Potser ells més que ningú es mereixerien els records d’aquest article.

No són els únics que senten la necessitat d’un canvi profund en l’educació. Em pregunto per què professionals de tanta excel·lència han de dedicar enormes esforços i tantes hores a reclamar i defensar una educació de més qualitat, la salvació de les humanitats de la voràgine mercantilista que s’imposa en els currículums, la dignificació de la professió o unes accions de govern que s’acordin amb les necessitats reals, humanes, dels joves. Al cap i a la fi, els nostres polítics han estat elegits per vetllar i acomplir aquesta tasca. Ells i els funcionaris pertinents haurien de fer aquesta feina en comptes d’obviar-la, anorrear-la, pervertir-la o confiar-la a entitats privades com passa sovint. Sirenes que potser han oblidat que un dia van ser mariners al vaixell Ulisses.

En realitat conec la resposta. Fa milers d’anys que és així.

L’ideal d’una educació humanística ha aspirat sempre al cultiu de la llibertat individual dins el marc d’una comunitat que es vol millor per al major nombre possible dels seus membres (si bé aquest darrer matís no apareix fins al segle XVIII). A la connexió plena de l’individu amb la vida. I fer-ho a través de la seva inserció en aquesta atmosfera que és la cultura de deu mil anys ençà, sobretot de cinc mil anys ençà.

A l’Emperador de torn això no li ha fet mai gràcia. Rei, reietó, conqueridor, cap religiós, és igual. Què pensava Stalin d’una educació com la que he descrit. El mateix que en pensa l’Emperador d’avui, el Negoci.

Fa temps que la nostra societat orbita entorn del Negoci. Un individu pesa infinitament menys que un barril de petroli. Hi ha milions d’individus que ara mateix pesen infinitament menys que uns quants milions d’euros en accions.

Els programes oficials converteixen l’educació en una cisalla que mutila l’ésser humà fins que s’adequa a la “col·locació” que el Negoci li té assignat, com a productor i com a consumidor. El currículum el conformen les necessitats patronals i l’escola acaba ensenyant a obeir i a consumir. Ensenyem els nostres cadells, per exemple, que cal passar-se moltes hores davant d’una pantalla, però no els ensenyem els codis de la sintaxi visual ni els donem maduresa verbal perquè siguin ells els que utilitzin el medi i no el medi qui els conformi a ells. Quin somni per al Gran Germà d’Orwell.

A Catalunya, una de les inversions en educació més ridículament baixes (2’8 %) de la Unió Europea (la mitjana és del 5’2 %) i on la inversió pública en formació del professorat ha caigut en pocs anys un 97’8 %, es desvirtuen sistemàticament les humanitats i s’està venent l’educació al sector privat (el Negoci, estúpid!, em dic). És un procés que s’accelera amb polítiques que penalitzen l’escola pública, que acaba carregant sense eines amb enormes bosses de conflictivitat social i que veu com els alumnes fugen a l’escola concertada i privada (el Negoci…). Maltractem laboralment els nostres docents (els de la pública i els de la privada), encara més als interins i substituts, sobreexplotem amb ràtios i hores excessives els professors i hem eliminat el model democràtic dels Consells Escolars a favor d’un verticalisme estalinista o ultraliberal, tant hi fa.

Fa molt poc es va parlar de la diferència d’esperança de vida entre barris de Barcelona. Arribava a haver-hi diferències de fins a nou anys. Educativament, tampoc no som tots iguals davant la nostra “democràcia real”.

L’Emperador devora la història i el futur. Nosaltres, en canvi, necessitem una educació centrada en l’ésser humà. Una educació de la identitat, del Jo i el Tu. Les xarxes socials estan destruint davant nostre tantes tendreses encara per formar! Què estem fent amb els nostres cadells? Necessitem una educació de la llibertat possible i la necessària, del pensament i l’empatia. Una educació del temps, aquesta riquesa que el Negoci devora. Del cos, de l’alegria i la plenitud del cos, devorat i trastornat a major glòria d’un grapat d’euros: falten tantes hores d’educació física integral a les escoles! Tantes de música! Necessitem educar-nos en la mort, la del tu i la del jo, que és el tabú de la nostra societat. Necessitem educar-nos en l’exaltació intel·lectual i en la deriva emocional d’aquesta exaltació. En l’esperit crític. Necessitem una educació que ens ensenyi a escoltar i a contemplar, perquè “Tot objecte, contemplat intensament, pot ser l’accés a la incorruptible intemporalitat dels déus” (ho escriu Joyce, però ho han dit tants d’altres). Necessitem molta literatura, que fa créixer cor i cervell i dóna ales i ens fa participar del real; i filosofia. Necessitem molt les matemàtiques, les ciències, enteses no com habilitat o potencial productivitat cega, sinó de la manera com les devien entendre Pitàgores o Aristòtil, Newton o Russell: com una part integral del saber humà i del seu estar-se en el món. Fa deu mil anys que ho necessitem.

De camí, és evident que els nostres estudiants sortirien també preparats per al mercat laboral: ells el millorarien.

Per això sempre hi haurà un mestre, un humanista, un progenitor, un o altre Col·lectiu Pere Quart (són tant necessaris!) que maldaran per aquesta pàtria cultural i humana, Ítaca que encara no hem trepitjat però que hem conegut en el somni de tants llibres. Com hem conegut les sirenes.

Una pàtria que acolliria la humanitat individu a individu: Jan, Maria, Iassirolai, Yusseff, Jià Jià…

Perquè l’eternitat no és gaire més gran que Yusseff. I perquè la foscor és una però les llums són múltiples, i en aquestes llums descansem de l’horror.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Quin esplèndid al·legat a favor de la cultura, de la literatura i de la vida, en temps de pobresa mental!
    Com ens calen, els escriptors de debò, per sobreviure i fer un país digne!
    Aquest article aniquila, liquida, desmunta, els grinyols 21 i tota la seva propaganda patètica: endavant!!
    Gràcies, Josep Lluís Badal.

  2. Moltes gràcies, amic Badal. Sempre fas bona feina. Els joves estan àvids d’experiències, i la lectura n’és una de les més intenses. Tenen dret a saber-ho. Llegim-los textos a classe!

  3. I de raó no te’n falta. La universitat, ara, està educant a futurs mestres que mostraran el món a humans que viuran fins el 2130 en un context que serà, si ja ho és ara, encara més variable. Només com tu descrius l’educació podem mostrar als alumnes el camí cap a les competències que s’allunyen de la comercialització i la professionalització de l’educació, almenys, primària.
    De nou, tota la raó i n’esperem molts més!

  4. Gràcies, Josep-Lluís, per la bellesa i l’oportunitat del text.
    És ben veritat que no podem esperar pas dels Manaires, ni del Negoci, que s’ocupin voluntàriament d’aquestes necessitats tan urgents que esmentes. No les entenen ni en volen saber res. Però, com tu dius, d’una manera o altra aquestes resistències sempre hi han estat. Tant de bo del fons de la crisi en sapiguem treure prou coratge, i lucidesa, com per capgirar unes estructures i unes relacions que ofeguen bona part del millor que hi ha en els més joves.