Les polítiques que ens calen

4.01.2015

Penseu-hi un moment abans de continuar llegint: confiaríeu la fiscalitat del vostre país a un programa que sostingués que el que cal no és pas fer polítiques, sinó transformar la consciència dels rics perquè ajudin voluntàriament els pobres?

Bauza

Jo, personalment, no. De fet, diria que no conec cap país modern on les coses funcionin així. Pensant-hi, em vénen al cap països on l’estat recapta molt i països on recapta poc, països on es grava més el rendiment del treball i d’altres on els impostos afecten més el capital. Sé també que hi ha (hagut) països on l’estat és propietari de tots els mitjans de producció i, per tant, en principi no hi pot haver rics, encara que després les castes governamentals sovint usufructen els béns públics com si fossin el seu patrimoni particular i viuen a cos de rei. Però diria que entre els països moderns no n’hi ha cap sense polítiques públiques i on la redistribució de la renda es deixi a la bona voluntat dels poderosos. Segurament perquè la caritat tota sola mai no ha eradicat la desigualtat ni la pobresa?
Dic tot això perquè no deixa de sorprendre’m que darrerament s’estiguin llançant missatges que s’assemblen poderosament al que encapçala aquest article, però en relació amb la política lingüística. Són missatges  que semblen defensar la inutilitat de les polítiques lingüístiques amb afirmacions com ara «La política ha estat molt eficaç a l’hora de matar llengües, però gens a l’hora de salvar-ne» i que simultàniament apel·len a la bona voluntat dels parlants de les llengües majoritàries per tal de salvar les llengües minoritzades. Potser és que jo no els acabo d’entendre i aleshores me n’excusaria, però si diuen el que jo crec que diuen, aleshores em sembla convenient que aquests missatges, com a mínim, siguin objecte de debat, perquè en un clima de descrèdit de la política, si els donem una pàtina acadèmica, poden arribar a confondre la societat en uns moments en què el que ens cal és claredat i lucidesa. De fet, de confusions sobre el tema ja en comencem a tenir exemples, com en aquesta entrevista, on per sort, davant de la desorientació de l’entrevistador, Vicent Pitarch posa les coses al seu lloc.
Aclarim doncs els termes de la qüestió. Em sembla indiscutible, sobretot en un estat democràtic, que per modificar substancialment la realitat lingüística d’una societat no n’hi ha prou amb dominar els instruments polítics, sinó que cal construir el consens entorn dels objectius d’aquest canvi. Entre altres coses, perquè si no construeixes aquest consens, a les següents eleccions tens molts números de perdre el poder, tal com esperem que passi, per exemple, amb l’integrista Bauzá a les Balears, encabotat a aplicar un projecte lingüístic minoritari entre els illencs. Idealment, per reeixir en un canvi de gran abast, societat civil i institucions han de treballar en una mateixa direcció. Si no, segurament el canvi no és possible.
Ara bé, reconèixer les limitacions de les polítiques públiques no equival en absolut a considerar-les inútils per a la recuperació de les llengües minoritzades. La hipòtesi de la inutilitat de les polítiques públiques per a la recuperació d’aquestes llengües es refuta simplement observant la realitat. Hi ha una llarga llista de llengües que, partint des de posicions de feblesa inicials diferents, en algun moment es van recuperar en molta mesura gràcies a les polítiques públiques. Per evocar-ne només unes  quantes, podem esmentar des de l’hebreu modern fins al francès del Quebec, passant per l’estonià, el letó, el lituà, el txec, l’eslovè… La llista seria llarga i podem debatre’n els detalls, però per més que ens discutim, el que és absolutament innegable és que, en algun moment històric, tots aquests idiomes han millorat substancialment les seves perspectives de futur gràcies a mesures aplicades des dels poders públics. Debat tancat, doncs, per refutació de la hipòtesi. Les polítiques que poden contribuir significativament a la recuperació d’una llengua minoritzada.
És obvi que, sobretot en un clima social on s’ha identificat la política amb la corrupció, el lladrocini i l’opressió, la idea de deslligar la llengua de la política pot sonar agradable a moltes orelles,  Però ens agradi o no, en la mesura que la llengua és una realitat intrínsecament social i col·lectiva, de fet no hi ha alternativa: la llengua no pot deslligar-se de la gestió de la vida pública i, per tant, llengua i política aniran indefectiblement unides. Així de senzill. Una altra cosa ben diferent és mirar de despartiditzar la llengua, de manera que la política lingüística sigui un objectiu de país i no un tema de confrontació entre partits, un objectiu difícil però lloable que segurament subscric. Però si de debò volem que el català i, en general, el màxim nombre possible de llengües minoritzades se’n surtin, el que ens cal no és pas renegar de la política, ans al contrari, ens calen polítiques —i per tant, polítics— intel·ligents que, recollint la voluntat popular, aconsegueixin sumar més persones al projecte per tal que, entre tots, es pugui acomplint.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Abans de refutar la hipòtesi, potser hauries de tenir en compte que cap de les llengües que esmentes mostrava símptomes del procés de substitució quan se’ls va aplicar la política lingüística. I, pel que fa la plantejament de sortida, Xavier, els rics són moooolt pocs (per això són rics), en canvi, els parlants de llengües dominants són molts. Sense el seu suport, no veig com ens en podem sortir.

    • Carme, suposo que has llegit de pressa i malament l’article, perquè diria que cap dels dos arguments que planteges contradiuen mínimament el que jo argumento.
      D’una banda, perquè segur que estem d’acord que l’hebreu tenia tots els símptomes de substitució possibles des de feia ben bé dos mil·lenni. Si avui el procés s’ha capgirat és perquè hi va haver una gent que va voler crear un estat i una nació allà on hi havia una poble en la diàspora (i per desgràcia, damunt d’un altre poble, però això és un altre tema). Van fer política, doncs. No “només”, sinó “també”. Pel que fa a la resta de llengües que esmento, no és exacte que no tinguessin cap símptoma se substitució: en algun moment dels segles XIX o XX totes elles estaven reculant a les ciutats per trencament de transmissió intergeneracional (Kafka és un cognom txec…), totes ells havien perdut/no havien assolit els usos d’una societat industrial i ja els tenien ocupats per altres llengües (alemany, rus, suec) que els podien fer la competència també com a vernaculars, els seus parlants s’estaven bilingüitzant a marxes forçades… Vaja, un panorama obvi de (principi de) substitució, no? Si el finès no ha fet el camí del carelià i l’eslovè no ha fet com el macedoni a Grècia és perquè van construir-se un estat propi o propici, no per cap altra raó. Ara que si no t’agraden aquests exemples, n’hi ha prou mirant el cas del català de les darreres dues dècades, perquè corrobora fil per randa la necessitat de les polítiques lingüístiques. Quins són els dos llocs del domini on ara mateix els pares estan deixant de transmetre el català de manera més massiva? Totes les dades que tenim punten sobretot a la Franja i pel que em diuen, també al Carxe. Precisament els dos amb polítiques procatalà més febles. Les dades són dramàtiques però incontestables. Em ratifico en la hipòtesi: en una societat postindustrial, sense un estat propi o propici (=polítiques públiques) les llengües territorials tenen un escàs futur, si és que en tenen. Ens agradi més o ens agradi menys (i a mi t’asseguro que no m’agrada). Per tant, m’hi refermo: la hipòtesi que cal prescindir de les polítiques queda (per a mi) refutada amb claredat.

      Pel que fa al plantejament de sortida, potser m’he explicat malament: constato fa temps que en les teves intervencions blasmes les polítiques públiques en general i jo discrepo absolutament d’aquesta concepció, perquè crec que sense polítiques mai no aconseguiràs modificar la realitat. Que aniria bé comptar amb el suport i la comprensió dels parlants de llengües majoritàries? Oi tant, perquè en societats democràtiques cal consens per adoptar les mesures imprescindibles per a la supervivència de les llengües febles, i sense l’aquiescència d’aquests parlants sovint no seran possibles. Per exemple, sense certa preeminència territorial, les llengües minoritzades ho tenen molt pelut. Ara, més que demanar-los que aprenguin llengües per simple solidaritat, els parlants de llengües hegemòniques han d’entendre que la seva pretensió de viure en la seva llengua (sovint en règim monolingüe) és catastròfica, i han d’acceptar per tant restriccions al seu monolingüisme. Això ja és una altra cosa… No caritat, sinó fiscalitat. Seguint el teu raonament, els rics segur que se n’escaparan (escoles d’elit, feines transnacionals…), però les classes mitjanes, no. Com sempre. En aquest punt, el cas de l’irlandès que tant s’usa com a espantall per dir que la política és insuficient resulta aclaridor. A Irlanda, l’irlandès sempre ha gaudit de la simpatia majoritària de la població anglòfona, que accepta generació rere generació d’estudiar aquest idioma i l’aprèn en nombres apreciables. A mi em sembla un exemple massiu del compromís que demaneu: apreneu llengües per ideologia. Però ai las, resulta que no acaba de funcionar perquè el que caldria és haver fet l’irlandès necessari per a més funcions, sobretot als Gaeltacht i aquí, la comprensió patina i el compromís s’esvaeix. Al contrari: sovint tens anglòfons que han après (una mica) d’irlandès i que creuen que ja han complert amb la seva quota de solidaritat i, per tant, se n’enfumen dels esforços per salvar l’irlandès. Exactament igual com els polítics de ciudadanos, que es vanten d’haver acomplert aprenent català i per tant se senten legitimats per trepitjar-lo tant com poden. Ja són bilingües, què més voleu?
      Acabo. Si bé l’objectiu de recuperar les llengües minoritzades pot ser una qüestió de valors i de principis, la manera d’aconseguir-ho no és bescantant les polítiques i apel·lant a la solidaritat. Calen polítiques encertades que ajudin a canviar consciències. Però el tema és tan senzill que em sobta fins i tot que es pugui discutir seriosament: sense polítiques no anirem enlloc.