Era feliç i no ho sabia

9.12.2012

Hi ha llibres que s’han de llegir amb una partitura musical a l’orella. Desat, malgrat les amors de Joan-Daniel Beszonoff, un concert de Luis Mariano, que m’hauria distret, em vaig decantar pel neoclassicisme de Maurice Ravel. I és que en Beszonoff conrea la seua educació francesa cartesiana, la perfecció formal, alhora que se’ns presenta profundament humà.

 

Joan-Daniel Bezsonnoff

 

Així, Les meues universitats  passen a Niça la bèla amb escapades a Cana, l’occitana, Nils, la catalana, Salamanca, Barcelona, París o Briançon. Aquesta qualitat que el fa ser “una cosa”, per a uns i altres estudiants rivals, ens el torna amb la seua catalanitat esplendorosa d’home de lletres. S’arrela a la terra i es fa més gran que la  vida.

La novel·la és un cant a una escriptura feta d’ordre i mesura: qualitats que no abunden a aquest vessant pirinenc. Pensàvem que l’autor exagerava, a la contraportada, quan afirma captivador: “tinc una vida plana, sense interès, poblada de novel·les i de diccionaris”. Advertits de bell antuvi, se’ns desplega la vida anodina, tan sols en aparença, del bourgeois gentilhomme, estudiant  fill de casa bona, a la primeria dels anys vuitanta del segle XX. Ha estat admès al Lycée Masséna, cridat a les cimeres més altes de l’Establishment francès. El seu happy end, malgrat la frustració social que haureu de descobrir, no és altre que el llibre que teniu ara a les mans. Ens descriu els dos cursos universitaris iniciàtics: la Hipokhâgne, la sots-Khâgne hel·lenitzant, i la  Khâgne, un fals hel·lenisme; el passaport que mena els batxillers francesos més fulgurants a les institucions elitistes d’ensenyament superior de la Gàl·lia. Deu ser una de les derivades capitalistes inevitables de la Paràbola del Llevat de sant Mateu (Mt 13, 24-43): “És com el llevat que una dona amaga dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta ha fermentat”. On diu “farina” poseu-hi el que vulgueu.

Aquesta lectura és amena per un seguit de raons. La primera és clara. Una vegada començada la lectura no la deixareu anar-se’n fins que els mots del llibre cloguen al so dels darrers acords de  la  Daphnis et Chloé raveliana. Som davant d’un llibre de digestió fàcil. Ja ens ho diu l’autor i ausades que ho aconsegueix!: “Sempre he volgut escriure d’una manera clara.”  La sintaxi és perfecta, la frase mesurada, la puntuació justa i la coloratura és feta d’aires de bravura que surten de la plana rossellonesa amb el Canigó a les envistes. El llistat és moderat i sucós: “meues”, “manicacos”, “futris”, “tot lo dia”, per esmentar algunes de les espècies constitucionals que enllacen amb el meu català tropical al migjorn de migjorn. N’hi ha unes altres que demostren la clivella de 1659: “trinc”,  i algunes errades escadusseres de revisió, però no en farem un gra massa. No m’acomiadaré, però, sense aquesta desinència reiterativa de la primera persona que senti bategar: una “i” que enllaça el bressol pirinenc amb Occitània, com no podia ser d’altra manera.

Deixeu-vos endur per aquest món de “correrías y fechorías estudiantiles”,  permeteu-me un aclucar d’ull al seu noble hispanisme rampant. És un mosaic fet de tessel·les de professors i de companys de classe, amb una misogínia que bat, potser inconscient, des d’una masculinitat mascla de gònades plenes a cell. Tot això amb la flaire de les cafeteries frontereres, de cambrers que poden parlar encara el bell occità niçard, de pastissos anglesos de llimona a les acaballes de la Côte d’Azur, de minyones boniques en flor, d’amors platònics per femelles novelles, d’un erotisme que beu d’un dèficit que es juga a una, dues o quatre mans. Descobrim una promoció de joves meridionals universitaris, que freguen la cinquantena aquesta primavera d’hivern del 2012, que defugen un excés d’accent nadiu atrets per “la grandeur de la France” mentre l’ànima es rebel·la. I així, li diran a un, de malnom, “el marsellès” tan sols perquè conserva el seu accent impol·lut. Tot això amb la humorada i la ironia que naix de l’etiqueta Heretatge Beszonoff,  un vi negre, amb cos, fet de raïms diversos empeltats al seu Perpinyà natal.

Alegrem-nos, pobles de llengua catalana! Vet aquí una novel·la generacional dels baby-boomers més tardans, nascuts entre 1958-1968. No tots vam créixer entre cotonets. Compartim, però, els traits d’union, guionets en català, que ens agermanen. Com diu l’autor: “era feliç i no ho sabia”.