Les màscares del passat

2.06.2016

André i Dorine són una parella d’ancians com qualsevol altre. La vellesa i el pas del temps fa que hagin oblidat per què es van enamorar. L’obra, que duu per títol els noms dels avis, es va estrenar dimecres a la nit al Teatre Poliorama de Barcelona, que l’acollirà fins el 26 de juny. Una peça muda i de màscares plena de riquesa, sensibilitat i emocions.

Els protagonistes d'André y Dorine, de Kulunka Teatro.

Els protagonistes d’André y Dorine, de Kulunka Teatro.

André està assegut, com cada dia, al seu escriptori. Tecleja sense descans la seva màquina d’escriure. Dorine, a l’altra costat de la sala d’estar, fa sonar el seu violoncel. Però l’un no pot treballar amb el soroll de l’altre. Són incompatibles. Els dies van passant i Dorine va perdent la memòria. No reconeix casa seva, el seu fill ni el seu marit. Viu espantada entre desconeguts i ja no pot tenir cura d’ella mateixa. L’Alzheimer, el gran antagonista de la història i enemic de la vida, se l’està fent seva irremediablement. Ja no recorda com tocar el seu violoncel.

André y Dorine és una història d’amor, però sobretot la història d’una vida que s’apaga. Sobre la degeneració de la memòria. La companyia basca Kulunka Teatro, nascuda al 2010, va estrenar la peça el 23 d’octubre d’aquell mateix any al Teatre José María Rodero a Torrejón de Ardoz, Madrid. Des de llavors, la carismàtica parella ha passat per més de 16 països, entre ells Xangai, Istanbul, Buenos Aires o Nova York. Les cares (o màscares) del repartiment de André y Dorine també són molt joves: Garbiñe Insausti (Guipúscoa, 1981), José Dault (Saragossa, 1971) i Edu Cárcamo (Logroño, 1976). Tot i la seva joventut, que sorprèn quan es presenten al públic sense màscares un cop ha acabat la funció, les interpretacions són impecables. Tant se val si seus a la primera com a la dissetena fila: estàs dins.

En gairebé hora i mitja, sense cares humanes visibles i sense pronunciar paraula, el relat que es mostra és més viu i humà (valgui la redundància) que molts altres més convencionals. El teatre gestual funciona i les emocions arriben a tot el públic. El director, Iñaki Rikarte -també molt jove-, té una gran habilitat per fer sospirar, riure i plorar al públic per igual. És fascinant com al principi de l’obra, les rialles són les protagonistes, amb les discussions plenes d’humor de la parella que no es posa d’acord. Però, a mesura que va passant la història, quan Dorine va perdent la memòria i la malaltia va guanyant terreny, les discussions són substituïdes per les absències d’ella. Les rialles són menys freqüents i se senten sospirs i algunes mirades de complicitat. Molta gent de la sala, nets i nétes, padrins i padrines, fills i filles, germans i germanes, coneixen i reconeixen el que estan veient sobre l’escenari. És quotidià i és més real que la vida mateixa.

D’altra banda, seria molt de mal gust parlar de l’obra de Rikarte sense mencionar el gran treball musical de l’argentí Yayo Cáceres. La música és essencial en la història, ja que l’estructura en petites parts i episodis –que van mesclant passant i present, com les males passades que l’Alzheimer juga a Dorine-. Les màscares –amb grans trets expressius- també hi són fonamentals, són les que atorguen la poesia visual a la peça i l’allunyen per sempre més de la inexpressivitat. Un petit gran tresor en forma d’obra de teatre.