Les imatges obagues del geni

En el darrer número de la revista ‘Poetari’ (número 5) hi ha un article dedicat a Josep Palàcios i als dos volums que recullen tota la seva obra: ‘La Imatge’ (Publicacions Universitat de València, 2013).  Jaume C. Pons Alorda, Joan Todó i Pau Vadell el comenten tot seguit.

Tothom ha sentit parlar d’aquest tal Josep Palàcios, però potser no se’n coneixen els seus mèrits. Poeta, assagista, escriptor sense gèneres, ànima sàvia i pensadora que ha viscut, i busca encara, l’obagosa del món literari. Resta ocult de tot tipus d’exaltació, d’elogi cap a la seva persona o la seva obra. El carrer del Pou de Sueca és una fortalesa inexpugnable on s’hi han recreat veritables batalles dialèctiques amb el seu propi “jo” literari. Abans d’aquestes escaramusses quixotesques, ell era el colze de Joan Fuster i ara n’és l’hereu.

La sortida editorial d’aquesta bíblia valenciana ha passat, potser, una mica massa desapercebut per la resta de mortals del vers. Els dos volums, editats per Publicacions de la Universitat de València, i supervisats pel mateix Palàcios, com no podia ser d’una altra manera, han passat per les llibreries i ara són en mans de lleials deixebles. Dos volums de gairebé 3oo pàgines cada un on s’aplega tota la seva producció publicable – a criteri seu – de la seva obra. S’inicia amb el llibre que el va fer mereixedor de tots els respectes: Alfabet i acaba amb un demolidor text Assaig de destrucció. Com és habitual en la seva producció, les preguntes encarnen part de la resposta. Acaba doncs aquest aplec també amb preguntes:

“I jo em demano: ¿he representat el meu paper, he anunciat els meus somnis? ¿des d’on crido en silenci? No puc anar-me’n: sóc ací, m’han abandonat, mort, en terra. En aquesta terreta, que en diuen”.

La solitud volguda no demana aquest abandó?

Em recorda també les paraules amb què l’autor santanyiner acaba La vida i els meus instants:

“- En Blai sempre és allí, viu: il·lumina el seu país.”

Si fa no fa tenen una mateixa còrpora literària. Els dos recorden la seva presència i la contextualitzen geogràficament. Són ànimes de la terra, de vegades profètiques, i estigmatitzades per la letargia social i la decadència en la intel·ligència emocional dels habitants.

Així doncs, la lectura dels dos volums de La Imatge no us pot deixar indiferents. Estareu d’acord o no amb el posicionament literari de l’autor; amb la seva forma de viure i redescobrir el llenguatge, però ell n’és molt conscient del que fa, milimètricament. Millor així. No ens caldrà valorar la qualitat, sinó només el gust o els somnis que ens pugui suggerir.

Seguint aquesta estela, he volgut calibrar el sorgiment de La Imatge amb Joan Todó i Jaume C. Pons Alorda.