Les dues Charlottes

La Charlotte Salomon té vint-i-sis anys i està embarassada quan l’assassinen al camp d’Auschwitz, l’any 1943. Jueva i berlinesa, s’havia exiliat amb els seus avis al sud de França per salvar la pell, i el 1940 veu com la seva àvia es llença per la finestra.

El seu avi li explica, llavors, que les dones de la família es suïciden. Que la seva mare no havia mort de grip, sinó que s’havia llençat daltabaix i que la seva tia, el seu oncle i una cosina també s’havien suïcidat. La revelació del secret familiar la sotraga. Només té vint-i-tres anys. Vol viure i pren una decisió: rebel·lar-se contra el destí imposat a través de la pintura. Explicar qui és i d’on ve i conjurar, així, la pròpia mort. Arravatada, es passarà dos anys pintant una obra magna que titularà Vida o teatre?, un conjunt de gairebé vuit-cents guaixos, de 32,5 cm per 25 cm, on narrarà, fil per randa, amb una particularíssima barreja de dibuix i text, la seva infància, la història dels personatges principals de la seva vida, el descobriment de l’art, l’auge del nazisme i la revelació del poder curatiu i revolucionari que acaba representant la pintura per a ella. S’enamora i es casa amb un altre refugiat jueu alemany, Alexander Nagler. Els capturen en una ràtzia al sud de França. A ell l’afusellen davant seu i a ella l’envien a Auschwitz.

L’abast i la potència del que va fer aquella noia trasbalsada i insurrecta són abassegadors: per l’extraordinària manera de narrar que s’empesca, per la força emotiva d’unes pintures plenes de color i de llibertat creativa, pel doll que poua, fa rajar i exposa minuciosament —cada pèl i senyal d’una vida viscuda amb uns ulls que tot s’ho menjaven. És una obra bellíssima i esfereïdora, única. Se n’ha pogut veure una mostra al Monestir de Pedralbes aquests darrers mesos.

La Charlotte Delbo té trenta-dos anys quan és alliberada del camp de Ravensbrück, l’any 1945. Resistent francesa a l’ocupació nazi, dona de teatre, és designada l’escriptora testimonial del grup de presoneres al que pertanyia, que havien organitzat una escola clandestina d’art a Romainville per suportar el captiveri. S’hi posa quan surt del camp: l’escriptura com a agafador, com a obligació moral, com a intent de transcripció de l’indescriptible. L’escriptura per respondre la pregunta: com viure després? “Sortir de la història / per entrar en la vida / intenteu-ho també vosaltres i ja veureu”, diu un dels poemes que l’autora intercala a La mesura dels nostres dies, el darrer volum de la trilogia Auschwitz i després, que publica Club Editor en ordre inversament cronològic. L’autora visita les companyes al cap de vint anys i les incorpora: una polifonia de veus immerses en el “i ara, què?”, un estol de dones fascinants i colpidores que expliquen el que no es pot explicar, per exemple, com es pot estar viva i morta a la vegada. O com recomençar a Puerto Rico, que és el que fa la Poupette. O què passa quan et cases: “El meu marit és aquí. No puc fer res perquè es faci una idea de com era allò. És impossible, ni parlant tota una vida. No en parlo. No n’hi parlo mai. Per a ell jo sóc aquí, activa, ordenada, present. S’equivoca. L’enganyo. No hi sóc.” Un altre matrimoni, la Marie-Louise i el seu marit, no surten de casa i es passen el dia parlant d’Auschwitz. La Gaby renta l’enciam amb aigua tèbia perquè no vol tornar a passar mai més fred. La Marceline cada any té una febre que no aconsegueixen diagnosticar i li dura deu dies. Delbo escriu la tornada més difícil de totes amb una prosa que és, alhora, pensament, raó de la ferida, passió i gran literatura. Capítol rere capítol, vida rere vida, amb precisió i sensibilitat extremes, l’autora gosa parlar-nos sense embuts del trasbals radical de sobreviure: “El meu cor ha perdut la seva pena / ha perdut la seva raó de bategar / m’han tornat la vida / i sóc aquí davant de la vida / com davant d’un vestit / que ja no et va bé.”

Ahir es va acabar l’exposició de la Charlotte Salomon al Monestir de Pedralbes. Ara es publica La mesura dels nostres dies, d’una altra Charlotte, la Delbo, que, d’alguna manera, escrivia com pintava la Salomon: des de la urgència, des la necessitat imperiosa d’arribar, a través de l’art —de la literatura—, a dir el que no es pot dir, a fer-se veu quan l’has perdut, a ser-hi pels que ja no hi són. Les dues Charlottes fan retaule d’escenes i personatges vivíssims, se’ls fan seus per nostrar-nos-els —aquesta és l’audàcia que s’autoexigeixen—, amb una intensitat i una franquesa inaudites. Veure la Salomon, llegir la Delbo: un abans i un després.