Les capelletes i el temple del poder

24.04.2013

No fa gaires dies, Damià Bardera s’exclamava aquí mateix, a “Núvol”, sobre les “capelletes” literàries, i venia a dir que aquesta mena d’“ordes mendicants” de les lletres que s’hi apleguen tenien com a missió autorescatar-se de la misèria i situar-se en el panorama cultural català. A cop de colze i autobombo. Serien, doncs, una mena de petites societats de socors mutus. Ben cert, les “capelletes” són refugi d’indigents intel·lectuals que més que “imaginar” cap món volen “figurar” en aquest. Normalment, perquè tot peti rodó, el “prior” de l’“orde mendicant” ha de tenir una certa mà a l’administració i als mitjans, això sí, en general més aviat per amiguisme i per favors fets que no pas per mèrits creatius.

 

damià bardera poch publica 'els homes del sac' (El cep i la nansa)

Tot el que diu l’amic Bardera —si se’m permet tractar-lo així per la simpatia que em desperten els seus articles— és ben assenyat, però jo li diria que, si tots els mals fossin les “capelletes”, ara rai! Fins i tot, i ja posats a endinsar-nos a l’“Església” de la literatura, me n’aniré d’un trumfo: ¡a mi no em preocupen ni els altars de les naus laterals! Perquè la veritat és que l’autèntic problema és l’altar major, sense oblidar-nos, això sí, de la cripta.

A l’altar major sempre estan de missa ídem a costa de l’erari públic, amb l’oficiant, el conseller de torn —encara que algun mira d’empalmar-los tan seguits com pot, els torns—, i tot un reguitzell de cooficiants —novel·listes, gestors culturals, crítics, poetes… amb càrrec, però no pas de consciència— que sempre són els mateixos encara que canviïn de lloc a l’altar, amb el benentès que, si mai n’entra cap de nou, al que surt ja li troben alguna fornícula als altars dels mitjans de comunicació o del món editorial, situats a banda i banda del creuer, o el col·loquen a la sagristia de llepacristos. Tot sigui dit, oficiant i cooficiants d’aquesta missa major són uns ben estranys paràsits de l’erari públic, perquè, com a bons paràsits, s’haurien d’empassar els detritus culturals per estalviar-nos-els, però no ho fan; ben al contrari, ens els encolomen subvencionant-los. CONCA, Institució de les Lletres, Arts Santa Mònica, CCCB, Institut Ramon Llull, etc., hi fan els cors amb veus no gaire blanques, mentre l’Associació d’Escriptors passa el plateret per veure què esgarrapa del pressupost de cara als “ordes mendicants” a què dóna acollida al seu si. ¡No em diran que tot plegat no es mereixeria una bona auditoria!

Però acompanyin-me i mirin bé on posen el peu a l’escala, perquè la cripta és força fosca. ¿Que què hi ha a la cripta? Doncs la Universitat, aquesta institució endogàmica i meritocràtica que no és capaç d’oferir a la societat el seu coneixement d’una manera fluïda, dialèctica, posant-lo a prova amb la realitat social, si no és que amb el terme “societat” ens referim a qualsevol de les “anònimes”. Les autoritats de l’Acadèmia críptica s’estimen més que la seva “saviesa” sigui el cadàver embalsamat del bisbe conservat en un sarcòfag de marbre que es visita amb respecte reverencial i en silenci sepulcral. Sí, la cripta universitària actua com si tingués por del conflicte del món, i, en conseqüència, ningú sap ben bé si, a part d’impartir classe com si es tractés d’una escola empresarial, tota la investigació que s’hi fa en realitat no es fa. Evidentment que hi ha excepcions excepcionals, sobretot professors joves que encara creuen en el coneixement i que el voldrien portar almenys a l’atri, però, per regla general, catedràtics i professors titulars, culcollats a la cadira del despatx, només es preocupen de cobrar les dietes de tribunals i congressos, fins i tot sense assistir-hi, i de comptar —deu ser per allò que en diuen “competència” universitària— qui d’ells té més publicacions acadèmiques, i això sense llegir-se’n cap ni preocupar-se de si aquella profusió d’investigacions, sovint ben peregrines, fan cap servei als qui els paguem el sou. ¡Una altra auditoria, sisplau!

Aquest és el problema real. El temple del poder cultural i educatiu.

 

Tip i Coll

Parodiant Tip i Coll, aquells humoristes televisius en blanc i negre que remataven sempre la seva actuació dient la próxima semana hablaremos del gobierno, cosa que com és obvi no podien fer, jo també els dic que “la setmana que ve parlarem de la capella del Santíssim”.

Té raó Damià Bardera: la gran literatura es fa a les “ermites”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. veus el que passa Carles per ser un descregut; si anessis a missa cada dia, i combreguessis, suportaries la realitat amb ressignació. El teu plany seria escoltat; en el més enllà, per suposat.

  2. Després de l’empatx dels Sant Jordis, fires de llibres, etc. —cada dia més ensucrats, menys vigorosos—, no em sembla millor porga que llegir articles com aquest. Que el paladegen bé tots els comisssaris que cobren diners públics —molts diners públics— per fer no se sap què amb els poetes de la pàtria.

  3. Benvolgut Carles, és ben cert el que dius. Si no combregues amb ells t’excomuniquen, esdevents un apestat i, per a més inri, invisible. M’agraden les ermites, sobre tot, les romàniques. Estaré a l’aguait del teu pròxim article. Has escrit alguna cosa sobre les editorials?

  4. I qui, doncs, té autoritat moral per destriar el gra de la palla? De fet, el 90% dels professors que conec no fan literatura i es dediquen a donar classes amb major o menor fortuna, això sí! I tot ‘funcionari de carrera’ és culpable d’immobilisme? I tan sols se salva algun jove? Fixem el límit als 35 anys, als 45, als 55? No hi ha cap vell assenyat que haja aprovat ‘oposicions’? I que conste que no faig gremialisme. Treballe al sector turístic i he de lliurar fulls de resultats econòmics a la darreria del mes…

    Parlem de literatura, oi? Pitjor són les tirallongues d’autors de literatura catalana contemporània que inclouen un valencià i un mallorquí per recordar-nos que encara parlem català enfora de Catalunya (uns quatre o cinc milions de catalanoparlants pel capbaix): i escric des de Guardamar malgrat ser d’Elx; una ciutat a tramuntana. La producció actual requeriria unes rutes molt més llargues.

    La misèria humana és misèria humana. La creació és tota una altra cosa. El que agrada al públic no agrada sempre als especialistes. El que agrada al públic d’aquesta generació no agrada a la següent. Tu i jo tenim gusts diversos. La següent recupera l’autor que, incomprensiblement per aquests éssers del futur, fou ignorat en la seua vida. La literatura universal en té uns quants d’exemples paradigmàtics. El ‘Gran Gatsby’ es féu famós vint anys després de la seua edició. En feren 100,000 com a ‘literatura menor’ per entretenir els soldats americans de la II Guerra Mundial. I els funcionaris de la cultura existeixen com existeixen els rebels que deixen de ser ho tan bon punt reben alguna oferta menor.

    I després hi ha els ‘purs’ que poden ser els creadors més excelsos i ignorats o la mediocritat més absoluta i, de vegades, ni això. Al rebost hi ha de tot. I ‘mediocritat’ té un sentit ben clar: ‘mitjania’, ni massa amunt ni massa avall…

    Tot plegat un ha de crear pel plaer de crear i d’arribar fins on les seues forces li permeten. Si pot viure de la seua creació millor però triar ‘llengua catalana’ ja és un senyal de rebel·lia col·lectiva.

    Jo, més que dels funcionaris de la cultura (inclosos els polítics de torn) em queixaria de la manca d’autoexigència i d’un territori que es vol ample i que viatja en trens de rodalia… Pel que a les opinions d’alguns sanedrins, de qualsevol literatura nacional, doncs això, un cas molt, molt relatiu… sempre que es tinga criteri, és clar…

    A més a més, no s’ha d’oblidar que partim d’una condició tan inestable que ens obliga, sovint, a ser amables i saber llegir entre línies. La dosi de militància requerida a qualsevol catalanoparlant ens allunya del que deu ser sempre, intel·lectualment parlant, saludable. No es fa el favor a l’amic. Es fa el favor a la causa. I així ens va!

    Amb afecte perquè m’ha agradat l’escrit i m’ha fet rumiar de bon de matí.