Les aventures del cavaller Kosmas

21.06.2013

Aquest vespre es falla el premi Crexells 2013. Enguany hem demanat a les tres finalistes que triessin el seu títol preferit del llarg palmarès d’aquest premi històric que avui concedeix l’Ateneu Barcelonès. Josefa Contijoch ens parla de La passió segons Renée Vivien, Mònica Batet ressenya Estremida memòria, de Jesús Moncada i Marina Espasa, Les aventures del cavaller Kosmas (1981) de Joan Perucho, aquí mateix.

Joan Perucho

 “Sí, que hi ha fantasmes. I m’agrada, perquè
és com un revulsiu contra l’actitud
de la vida moderna, que és massa racionalista”

Joan Perucho

 

 

En Kosmas és un recaptador d’impostos bizantí destinat a Cartagena, la capital de la província més occidental de l’imperi de Justinià i l’últim bastió que en queda a la Hispània visigoda. En Kosmas és un jove aficionat a la teologia extremadament hàbil en la tasca de detectar heretgies amagades en qualsevol text, i per això rep l’encàrrec d’anar al Tercer Concili de Toledo per espiar la conversió dels visigots al catolicisme. No viatjarà sol: l’acompanya un estol d’autòmats de fabricació pròpia que li fan de comptables i ajudants i que es diuen Macari, Arquimedes I i Arquimedes II. A més, treballa en la construcció d’una cobla composta també per autòmats que tenen forma d’animal i que són capaços de tocar qualsevol tonada, des d’una sardana fins a una cançó tradicional grega. Arquimedes II, l’autòmat més lleial i amable, el protegirà davant de les melusines, dracs i quimeres amb qui aniran topant pels deserts d’Hispània. El veritable perill, però, ve d’Arnulf, un dimoni tartamut enviat des de l’Infern per evitar que en Kosmas ajudi els visigots a abandonar l’arrianisme i que suposarà molts maldecaps per al jove heroi, sobretot quan faci desaparèixer la seva estimada Egèria…

Ja es veu que tot això no pot ser seriós. On som? A la Costa Brava, a Egipte, al Sinaí? Al segle XVI o als anys vint? Estem llegint un herbari fantàstic, un lapidari, una recopilació de cites de la Bíblia? Què hi fa el futur Sant Isidor de Sevilla parlant amb en Kosmas? L’erudició i el sentit de l’humor de Perucho no tenien límits, i la successió de cites -reals i inventades- de textos de procedències absolutament insòlites s’imbrica perfectament amb unes aventures típicament “bizantines”, aquell gènere aparegut a la península Ibèrica al segle XVI, al qual fins i tot Cervantes es va adscriure amb algunes de les seves novelas ejemplares: dos joves s’enamoren i són a punt de casar-se, però tot un seguit d’aventures els separen i posen a prova l’amor que s’han jurat. Al final, hi ha un retrobament clàssic que Perucho, com no podia ser d’altra manera, adapta a la seva particular visió del món. L’humor presideix el llibre, però hi ha uns finals de capítols amb imatges de flors que muten de color o d’estrelles que s’apaguen que amaren, a poc a poc, el llibre d’un to melangiós que contrasta amb el vigor inicial.

A Perucho li encantava barrejar èpoques i jugar amb l’efecte còmic que suposa veure, per exemple, un bizantí posant oli d’un setrill al colze encallat d’un autòmat perquè aquest acabi de comptar bé la pila de monedes d’or que té sobre la taula. La presència dels autòmats, però, no és anecdòtica: en una conversa amb el sofista Mides sobre l’auge de la cibernètica (en ple Imperi Bizantí!), en Kosmas explica la seva teoria sobre l’origen d’aquests ginys: “havent abandonat la natura, l’home és l’únic ésser capaç d’artifici, i la nostàlgia per la natura abandonada es manifesta per la creació de simulacions”. Rellegint el llibre aquests dies, el cap em va saltar directament fins al còmic Vapor de Max, publicat el 2012, on hi ha una desfilada final de tot tipus de personatges (d’autòmats?) que són el seguici de la Reina de Saba. En un suposat concurs literari podríem plantejar la pregunta “quin llibre és dels vuitanta i quin de fa menys d’un any?”, i no sé quanta gent l’encertaria. El protagonista de Vapor, Nick, està fart de la civilització i vol convertir-se en anacoreta del desert, i els dibuixos de Max són tan deutors d’aquella dècada! I la nostàlgia que descriu Kosmas -i que subscrivia Perucho- és tan vigent, avui, i és la mateixa que sent en Nick quan recorda la seva infantesa i joventut! En un moment del viatge, a Antioquia, en Kosmas decideix visitar l’antiga casa familiar, ara en runes: “En sortir, tancà el cancell. Estigué encara mirant una estona, des de fora. On eren aquells temps? Tots aquells éssers estimats ja eren morts, excepte en el record. Pensà que, ben aviat, no hi haurien ni tan sols records”.

 

Les aventures del cavaller Kosmas va guanyar el premi Joan Crexells l’any 1982, el primer que es tornava a celebrar des de 1938. Quaranta-quatre anys de silenci són molts anys. Perquè després diguin que aquí hi ha dues cultures que conviuen tan i tan bé. Ara bé, cap de vostès no trobarà aquest llibre a cap feixa de cap llibreria, a no ser que sigui de vell, o que decideixin demanar-lo en préstec a una biblioteca pública. Les últimes edicions són de 1991 i 1992, i d’això en fa més de vint anys. Sort que ja no hi ha dictadura i podem dedicar-nos, nosaltres sols, a fer invisibles els nostres millors referents. Com diu el gat Mosh al final de Vapor: “Bah, deu anys passen volant!”