Les «Amigues meves» de Neus Canyelles

20.06.2016

A «Serra d’Or» cada mes surten publicades tres columnes d’opinió que es van renovant cada any. Enguany, disposem de les paraules de Miquel Calçada, Neus Canyelles i Vicent Partal.

Avui, ens volem centrar en les columnes de Neus Canyelles, perquè cada mes parla d’una figura femenina que ha destacat, i que destaca encara, en el món de la literatura, tant local com universal. És per això que la seva secció es titula «Amigues meves», perquè s’adreça principalment a un públic femení al qual vol fer arribar anècdotes i coneixements sobre algunes de les figures femenines que ha considerat més interessants en l’àmbit literari.

La columna d’aquest mes de juny és la següent:

Neus Canyelles

«Una vegada em varen convidar a participar en una taula rodona sobre Mercè Rodoreda, i el primer que vaig dir va ser que jo no era cap experta en la seva obra ni en la seva vida. Ens havien advertit que del que es tractava era de parlar del que havia significat per a nosaltres, que no era una conferència. Allò em tranquil·litzà. Jo recordava moltes coses del que havia llegit de Rodoreda; en canvi, de molts altres autors no m’havia quedat res. Mercè Rodoreda va ser una de les meves primeres lectures en català. Quan tenia setze o desset anys gairebé no n’havia llegit res. Vaig començar per Aloma. La van seguir La plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar, Mirall trencat, els seus contes… Rodoreda em va encantar. I quan alguna cosa et fascina, l’imites. És la manera més sincera de demostrar-ho. Crec que en els meus primers contes m’acompanyava una cosa seva: l’aire, el to. Bé, millor dit, volia que m’hi acompanyés. Aquella mirada perduda dels seus personatges femenins, detinguda dins la buidor, un món interior inabastable o aquell crit ofegat que es converteix en real quan ja no poden més. Aquesta feblesa aparent que en el fons és fortalesa. “Les passions s’aguanten”, diu Aloma.

Pel que fa a la relació vida/literatura, Rodoreda va ser una dona capaç de deixar-ho tot per escriure, de viure tan sols per al fet d’escriure (abandonar el fill n’és la major prova). Era una escriptora europea, moderna, amb una vida complicada que troba sentit en l’escriptura. Ella sabia què és escriure: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. Tota la gràcia de l’escriure radica en encertar l’estil. Hi ha escriptors […] que no el troben mai”, diu en el pròleg de Mirall trencat.

En arribar a casa vaig pensar que no ens havia sortit tan malament.»

Els altres títols de la seva secció de la primera meitat del 2016 són: Isak Dinesen (o això són els llibres); Natalia Ginzburg (o el mirall del carretó); Sei Shōnagon (o el test sense petúnies); Carson McCullers (o nervis i músculs); Katherine Mansfield (o la botiga de chuches).