Les 10 paraules del judici

25.03.2019

Aquests darrers mesos els catalans ens hem trobat fent un curs de vocabulari judicial a corre-cuita. Hi ha algunes paraules judicials que ja coneixíem. N’hi ha d’altres que ens són comunes, però que hem descobert que dintre de la sala prenen un altre significat. I n’hi ha que potser no havíem sentit mai, més enllà dels films policíacs de diumenge a la tarda… I així hem anat descobrint, enmig de les congoixes i les esperances incessants de la política catalana dels darrers temps, que el món dels jutjats és un món autònom i fortament jeràrquic. I que, de fet, si no en som experts, ens queda molt lluny. Avui repassem un grapat de paraules i d’expressions que segur que hem sentit, però que potser no sabem ben bé què volen dir.

Judit Gené, Xavier Melero, Andreu Van den Eynde, durant el judici del procés.

Testimoni renuent i fals testimoni

El testimoni renuent és el que no respon a allò que se li demana, el que es fa el suec, el que defuig, per tant, de dir tota la veritat. El defineix el codi penal i Xavier Melero, l’advocat de Joaquim Forn, el va fer servir referint-se al  testimoni de Soraya Sáenz de Santamaría. També l’hem sentit referint-se al de Rajoy. Però la definició més clarivident del terme la trobem, en aquest cas, en els vestigis etimològics. Renuent prové del llatí renuĕre, que volia dir fer que no amb el cap. Què feien, sinó fer que no i que no, Sáenz de Santamaría i Rajoy?

I del testimoni renuent al fals testimoni. Aquest concepte el vam sentir el dia 13 de març, durant la declaració del responsable de Difusió i Atenció ciutadana de la Generalitat, Jaume Mestre. El jutge Marchena, que sospitava que ho fos, el va alertar així: “En el codi penal, el delicte de fals testimoni no consisteix simplement en no dir la veritat”. Seguidament va llegir el que estableix l’article 460 del Codi Penal: “Cuando el testigo, sin faltar sustencialmente a la verdad, la altere con reticencias, inexactitudes, o silenciando hechos, o datos relevantes que le fueran que le fueran conocidos, incurrirá en responsabilidad penal.” Jaume Mestre, que feia que sí amb el cap, va continuar responent brevíssimament, sota l’enfelloniment creixent del fiscal que li feia preguntes, i que finalment va demanar que se’l considerés un fals testimoni.

Tumult

Hem sentit repetir una vegada i una altra aquesta paraula, al Tribunal Suprem, parlant de la concentració del 20 de setembre a davant del Departament d’Economia. Josep Rull, a la seva declaració, va dir, molt contundentment: “Vostès defineixen la manifestació, i utilitzen aquestes paraules literals en seu escrit en referir-se al 20 de setembre, com: tumulto, turba, muchedumbre, masa, instrumento coactivo.” I afegia: “Per a mi és un dret de manifestació”. Afirmava, finalment, que aquests termes només serveixen per a denigrar els manifestants cívics i pacífics. I serveixen, també, per a una altra cosa: una manifestació pacífica no és condemnable, però una manifestació tumultuosa, sí.

Recés

Un recés és una pausa o suspensió temporal d’una activitat. Per tant, enmig d’un context judicial, és un temps mort que el jutge pot determinar si ho considera necessari per a fer consultes. El dia 16 de gener s’acordava que s’habilitaria una sala per als presos polítics per “quan arribin al Palau de Justícia i durant els recessos que pugui ordenar el president del tribunal”, deia el jutge Marchena. Però no totes les pauses que es produeixen enmig d’un judici s’anomenen recessos. De les estones per dinar, per exemple, se’n diuen suspensions. La paraula recés, però, no deixa de tenir una aura religiosa de recés espiritual. Un recés que serviria per a allunyar-se temporalment de les ocupacions quotidianes, per dedicar-se a exercicis de pietat i a la contemplació. I potser no seria una mala idea que al Tribunal Suprem es posés una mica en pràctica…

Penediment

Vet aquí una altra paraula amb un fort component religiós. Què és el penediment sinó una de les bases del catolicisme? En el món jurídic el penediment no només defineix el moment en què et sap greu d’haver fet o d’haver deixat de fer una cosa, sinó que és considerat com un atenuant genèric que pot rebaixar la pena. Però, tenint en compte això, és sempre franc, el penediment, en un context judicial? Potser, de tots els polítics catalans investigats, el que ha fet unes declaracions més properes a una confessió penedida és Santi Vila, quan deia allò de “Tots podríem haver estat més responsables”.

Providència

Un judici és com un territori religiós. Moltes expressions s’engendren en el terreny moral, on el bé i el mal hi són perfectament definits. La paraula providència n’és un altre exemple. Si generalment aquesta paraula ens fa pensar en la incidència divina en el destí dels homes, en un jutjat és la resolució dictada per un jutge o per un tribunal per a la tramitació d’un afer. Per exemple, en el cas del judici dels presos polítics, el jutge Marchena va decidir que l’horari de les sessions podia estendre’s més enllà de les sis de la tarda. Aquesta decisió s’anomena providència.

Alta traïció

Però deixem les paraules de flaire d’església. Per si no n’hi hagués prou amb la traïció, en el món judicial hi trobem l’alta traïció. I quina és, aquesta traïció tan elevada? Doncs és la major deslleialtat cap a la pàtria. És una traïció tan colossal que posa en perill la seguretat o les institucions d’un país. Aquest concepte, previst dins del codi militar i en el dret constitucional, defineix la violació del deure de fidelitat a la pàtria. Un deure solemne que molts potser no sabíem que teníem, i que aquests darrers mesos hem après quan l’hem sentit enmig de l’escataineig polític incessant.

Per exemple, el mes passat, quan Pedro Sánchez va acceptar un relator per al judici, Pablo Casado va respondre així: “Pedro Sánchez ha demostrat ser un deslleial que està cometent alta traïció contra els interessos del nostre país.” Aquest terme, que alguns polítics crispats fan anar tothora és, de fet, un terme molt concret, que es refereix a un context molt precís. Per poc que consultem la Llei Orgànica 10/1995, del 23 de novembre del Codi Penal, ens adonarem que aquest delicte només es produeix si el traïdor delinqueix fent algun tipus d’acord amb un altre país per anar en contra del seu país d’origen. Per exemple, a l’article 589 hi trobem: “El español que indujere a una potencia extranjera a declarar la guerra a España o se concertare con ella para el mismo fin, será castigado con la pena de prisión de quince a veinte años.” Així doncs, l’acusació de Casado a Sánchez, com la majoria de les acusacions d’alta traïció que els polítics espanyols es fan els uns als altres, o que suggereixen per als nostres presos, no tenen ni cap ni peus, perquè no hi ha cap col·laboració amb un estat exterior. Perquè tot passa dintre del mateix estat. Oi?

Vènia

El món judicial és un món jeràrquic. Si ens fixem en la disposició de la sala ja ho intuïm. El jutge és al centre i en una posició elevada. Aquell qui declara, en canvi, pren una posició més baixa, indefensa. Però com es tradueix, això, en el llenguatge? Doncs en expressions com amb la vènia. En un context judicial, la diu aquell que vol demanar permís al jutge per a fer una intervenció. Però no és només una expressió formal, sinó que qui la diu es posiciona automàticament a sota de qui l’escolta. Si ho cerquem al diccionari hi trobem: “Llicència, permís, que hom concedeix a un inferior.” Per tant, tot i que a l’article 117 de la Constitució hi podem llegir que la justícia emana del poble i que són els jutges els qui estan al servei de la societat, el llenguatge ens dóna indicis que, potser, no és ben bé així.

Rebel·lió i rebel·lia

Totes dues paraules han estat molt presents, darrerament, en el panorama polític català. Però, què vol dir ben bé cadascuna? La rebel·lió és un delicte comès pels qui s’alcen en armes contra un govern constituït. I és, també, el delicte de què s’acusa Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Josep Rull, per part de la Fiscalia i Vox, encara que les armes fossin els clavells. Quan parlem de rebel·lia, però, parlem del demandat, imputat o processat que no compareix davant l’autoritat judicial que l’ha requerit. Un exemple de rebel·lia seria quan, el novembre del 2017, Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí es van quedar a Brussel·les i no van anar a declarar a l’Audiència Nacional.

Dolós, lligall, grilló

Hem vist paraules amb una aura religiosa irrevocable o d’altres que defineixen delictes, però hi ha, també, aquelles paraules que semblen tretes d’una novel·la modernista. Com  dolós, lligall o grilló. I encara que, sense saber-ne el significat real, trobaríem perfectament adequat de llegir, per exemple: Era una noia dolosa, tot el dia duia una queixa als llavis, cap d’aquestes paraules té res a veure amb la l’imaginari literari de finals del XIX. En un context judicial, un delicte dolós és aquell que s’ha fet amb plena consciència i voluntat. Un lligall és un conjunt de papers d’un mateix cas. I grilló és un sinònim de manilles. Que si bé els presos polítics no han hagut de dur a la sala, sí que duen durant els trajectes de la presó al Tribunal. Al poema Presoner, Jordi de Sant Jordi ja en parlava, quan deia: “E los grillons lleugers ara preo més”…

Punyetes

Aquesta paraula potser no l’hem sentida gaire, però per poc que haguem seguit el judici ens hem fet un tip de veure punyetes. Una de les coses que marca la jerarquia judicial és l’ús de la toga a dintre de la sala, que és una romanalla de l’Imperi romà, i que és obligatòria per a jutges, magistrats, fiscals, secretaris, advocats i  procuradors. A les bocamànigues de les togues hi trobem, sovint, les punyetes. Que són aquestes puntetes i brodats blancs que ens fan pensar en el cobretaula de casa l’àvia. Les punyetes, tot i que no arriben ni al colze de qui duu la toga, requereixen un procés molt laboriós i lent de confecció. Per això, quan algú ens toca el voraviu l’enviem a pastar fang, a fregir espàrrecs o, darrerament, a fer punyetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
    • Gràcies per l’apunt, senyora.
      Tanmateix, aquí el més rellevant és que TOTS els termes a què estem sotmesos pertanyen a la llengua castellana, almenys d’ençà els darrers 300 anys, i aquest és un fet essencial per entendre la situació de domini -sovint esclavatge- que ens tenalla.
      Cosa també rellevant és una misèria col.lectiva: no hem participat secularment en els estudis de la cosa judicial.
      I això és un error col.lectiu de dimensions colossals com a país.

  1. NÚVOL és un periòdic d’alta volada cultural.
    En articles com aquest s’aprecia d’una manera molt singular.
    Moltes gràcies, Boixader. Llarga vida periodística.

  2. Con la venia de la excelentísima sala… Es veu que amb la vènia no n’hi ha prou. S’ha de llepar el cul de tots aquests dinosaures per defensar un acusat?