L’entrevistador Mejide i l’entrevistada Casal

20.12.2014

Vaig veure l’entrevista de Risto Mejide a Luz Casal, a Viajando con Chester de Cuatro, i em va reafirmar que una gran cantant (com Luz Casal) no és necessariàment algú coherent, amable i equilibrat. S’ha criticat molt que l’entrevistador Mejide li digués a l’entrevistada Casal que no tenia un físic espectacular. Dit així, sembla un estirabot gratuït d’un periodista prepotent i mal educat. No és el cas, i això que l’entrevistador Mejide ha fet grans esforços, al llarg de la vida, en aquesta direcció. La conversa entre entrevistat i entrevistador, en aquell moment, se centrava en l’aparença de la cantant sobre els escenaris. No sobre música, o timbre de veu, o gires, o qualsevol altre assumpte, sinó sobre bellesa i vestuari. L’entrevistada Casal explicava que ella a l’escenari gairebé sempre porta pantalons. Des de molt jove, mai no s’havia volgut posar faldilles i encara menys minifaldilles. No tenia cap intenció d’ensenyar les cames. L’entenc molt bé, perquè comparteixo el seu criteri de totes totes. Llavors l’entrevistador Mejide va apuntar en un to amable: “Con todos los respetos, tampoco es que tengas un físico espectacular”. L’entrevistada Casal va saltar de seguida: “¡Anda que no!”. Quina reacció més estranya. Com si un mateix tingués l’última paraula sobre el seu físic. La reacció posterior encara va resultar més singular: “No sabes de lo que soy capaz”. Dit en un to d’amenaça. No quedava clar si es referia a la seva capacitat de seducció o d’aixecar pedres.

Risto Mejide i Luz Casal

Risto Mejide i Luz Casal

Curiosament, l’entrevistada Casal i l’entrevistador Mejide s’havien conegut uns quants anys abans. Fugaçment, un sol dia. Llavors l’entrevistador Mejide es guanyava la vida com a músic i va acompanyar l’entrevistada Casal en la gravació de tres cançons en un estudi. Segons va reconèixer, tot just va entrar a l’estudi l’entrevistada Casal va mirar l’entrevistador Mejide (llavors músic Mejide) i va proferir en veu alta, davant de tothom i sense haver enraonat amb ell: “A mi este tío no me gusta”. No és una manera gaire amable de saludar un desconegut. Encara que sigui un músic contractat. La humiliació no està inclosa en el sou. Una altra cosa és que, de vegades, el sou sigui, en ell mateix, la humiliació.

L’entrevistada Casal estava irritada amb la idea que a l’entrevistador Mejide no li agradés com a dona (tots dos ho van expressar així en algun moment). Per aquesta raó, al cap d’una mica l’entrevistada Casal li acaba dient: “A los que yo no les gusto, son los que a mi no me gustan”. Així fa saber a l’entrevistador Mejide que el disgust entre tots dos és recíproc. Ara bé, es tracta d’una idea estranya en una cantant, quan tantes i tantes cançons (i els boleros, sobretot) estan centrades en els amors no correspostos. Tot i que sempre he cregut que les lletres de les cançons serveixen exclusivament per commoure i que no tenen cap sentit real. Em costa pensar que els cantants es creguin com a certes el contingut de les lletres que canten amb entusiasme i delicadesa. “Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás” representa una actitud molt infreqüent, segons m’assegura un advocat especialitzat en divorcis. “Yo sin ti no soy nada” denota una falta d’autoestima greu que mereixeria psicoteràpia. “Que viva España, la gente canta con ardor” no és una dada exacta en totes les parts de la península ibèrica. Si és que aquest ardor no és cremor d’estómac.

A l’acabament de l’entrevista, l’entrevistada Casal somriu i conclou: “Me resultas atractivo”. Tot seguit s’aixeca i abraça ben fort l’entrevistador Mejide.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Jo no vaig veure l’entrevista, per tant, quan m’hi he referit parlava per boca d’ase. Ara, conegut el moc que un dia li etzibà la Casal al jovenet i músic Mejide, entenc les ganes de revenja del millor insultador de concursants. Tanmateix, també trobaria condemnable que el motiu per entrevistar la cantant fos la revenja.

    I ves que el moc que li va engaltar quan es van conèixer no sigui l’origen d’un trauma que els teleespectadors (i sobretot els concursants) ara estiguem pagant amb interessos.

  2. Suposo que la impertinència d’en Risto, ja es manifesta posant-se ulleres fosques… per no enlluernar-se am b la Luz.