L’entrevista mig frustrada a Toni Servillo

12.12.2014

Aquests dies s’està representant al Teatre Lliure de Montjuïc Le voci di dentro, d’Eduardo de Filippo, dirigida i interpretada per un dels millors actors del panorama actual: Toni Servillo. 

Toni Servillo ©  Elide Messineo

Toni Servillo © Elide Messineo

Recordo perfectament quan, de petita, la meva àvia m’explicava que la primera casa on havia viscut, després de casar-se amb l’avi, havia pertangut al famós dramaturg Luigi Pirandello. En aquella casa, en un tranquil barri residencial no gaire lluny de Porta Pia, a Roma, va créixer ma mare. Ella va ser la responsable que, des de ben petita, m’enamorés del teatre. Recordo els Nadals celebrats a Roma amb la família, recordo aquelles llargues tardes d’hivern quan a la RAI, la televisió pública italiana, encara es retransmetien obres de teatre. “Abans a Televisió Espanyola”, em deia ma mare, “també hi havia teatre, ho feien en el programa Estudio Abierto”; jo no vaig arribar a viure aquella època daurada de TVE i vaig poder gaudir només uns pocs anys d’una RAI de qualitat. “D’ençà que van aparèixer les televisions privades, la televisió pública s’ha mercantilitzat”, comentava fa un parell de dies Toni Servillo, durant la roda de premsa al Teatre Lliure de Montjuïc, on presentava Le voci di dentro, l’obra de teatre escrita el 1948 per Eduardo de Filippo que dirigeix i interpreta Servillo. L’actor italià dóna vida a Alberto Saporito, el protagonista de la funció, juntament amb Carlo Saporito –germà d’Alberto interpretat, no per casualitat, per Beppe Servillo, germà del director.

Vaig arribar al teatre puntual, amb nervis; hi havia expectació: més premsa de l’habitual omplia la sala on se celebraria la roda de premsa. Jo repassava contínuament els apunts per l’entrevista que havia de fer a Toni Servillo un cop acabada la presentació de l’obra. D’ençà que a finals d’agost em vaig assabentar que el protagonista de La grande Bellezza o IL Divo venia a Barcelona, vaig tenir clar que aquella era la meva ocasió per entrevistar el qui segurament és, i no només a Itàlia, uns dels més grans intèrprets teatrals.

A Itàlia la seva fama és indiscutible, una fama que el cinema ha augmentat, sobretot en l’àmbit internacional; però tot i les seves actuacions cinematogràfiques, sempre sota la direcció de Paolo Sorrentino, Servillo és un actor de teatre: Passo 180 dies l’any a sobre de l’escenari”, comenta quan una periodista li demana la seva experiència com a actor “famós” i reconegut després de l’èxit internacional de l’última pel·lícula de Sorrentino. Mentre la intèrpret tradueix les paraules de Servillo, repasso un cop més els apunts. Encara no ho sé, però moltes d’aquelles qüestions anotades sobre aquells papers d’esborrany quedaran allà, en el paper, sense poder ser formulades a causa del poc temps que tindré per l’entrevista i pel cansament –esgotament i avorriment- de Servillo, més pendent d’anar a gaudir de la ciutat de Barcelona que de respondre a les preguntes dels periodistes. M’avisen que no li pregunti sobre qüestions polítiques. “Està cansat de parlar de Berlusconi”, em diuen els del Lliure mentre espero el meu torn, però jo tampoc no en tenia cap intenció, jo volia parlar de teatre, de De Filippo i de la gran tradició teatral i literària napolitana: “Nàpols ha estat una gran capital de l’espectacle”, va comentar a la roda de premsa Servillo. És impossible no enamorar-se del teatre napolità i dels seus intèrprets; jo em vaig enamorar durant aquelles tardes d’hivern passades a Roma: aquelles tardes, vaig descobrir Totó, un actor que va començar en els teatres populars de Nàpols i que aviat va convertir-se en un dels rostres més familiars pels espectadors italians gràcies a les seves interpretacions a milers de pel·lícules des de L’Oro di Napoli fins Uccellacci Uccellini de Pasolini. “La pena”, em comenta breument Servillo durant els escaigs deu minuts que vaig tenir, “és que ni vostè ni jo vam poder gaudir de l’art de Totó sobre l’escena. No hi ha gravacions, només ens queden alguns testimonis que ens descriuen un Totó camaleònic, que es feia immens damunt l’escenari del teatre”, m’explica Servillo. “Diuen que poc té a veure el Totó del teatre amb el Totó del cinema: sempre va ser un gran intèrpret, però en el teatre se superava a si mateix”.

La pregunta sobre Totó és l’última que faig a Servillo, assegut a prop meu mentre juga amb un prim puro que té a la mà esquerra i que no ha deixat anar en cap moment, des de l’inici de la roda de premsa. Li pregunto per Totó i per la figura del pazzariello, la figura de l’actor còmic que actuava pels carrers de la Nàpols de la postguerra; un breu comentari sobre l’actor, i poc més, “sap, senyoreta”, em diu, “vostè fa preguntes molt interessants, però no tenim temps per parlar d’això”. El comentari no em sorprèn, dues preguntes abans, quan intentava –evidentment amb poc èxit- demanar-li sobre l’humorisme irònic de les obres de De Filippo, Servillo m’havia contestat de la mateixa manera, tot afegint, immediatament després, un breu comentari a la meva pregunta: “l’humorisme, a diferència de la comicitat, que és més senzilla perquè és simple diversió, un divertimento, et dibuixa un somriure alhora que et fa reflexionar sobre aspectes tràgics de la vida” i, tot fent un silenci, va concloure: “l’humorisme implica plantejar al públic qüestions tràgiques de la vida real, de la realitat, dibuixant en els seus rostres un somriure, defugint el dramatisme”. Insisteixo en el tema, li pregunto com influeix en la tècnica interpretativa haver d’expressar el doble sentit –l’humor i la tragèdia- que impregna les obres de De Filippo; amb un somriure, entre sardònic i irònic, o potser tots dos alhora, em contesta: “Què vol que li digui? Què vol que impliqui? Suposo que treball i passió”.

M’avisen que he d’acabar, en el meu mòbil estan gravats nou minuts escassos d’entrevista, nou minuts dels quals quasi la meitat han estat ocupats –malgastats- en evasives; la menció a Stravinsky, del qual Servillo s’ha mostrat en més d’una ocasió gran admirador, només em va servir per treure-li un breu comentari sobre la seva passió per la música clàssica i l’afirmació contundent que “l’òpera no té res a veure amb el teatre”. “Ho preguntava”, insisteixo per justificar-me, “perquè Stravinsky diu que no és suficient escoltar la música, sinó que també cal veure-la”, tot reclamant la importància de la posada en escena, però les meves paraules no semblen animar-lo a una reflexió ulterior: “L’òpera i el teatre són dues coses diferents”, repeteix.

Acabem l’entrevista, guardo els meus apunts, tantes idees, tantes qüestions s’han quedat allà, simplement apuntades, sense trobar ni resposta ni interlocució. Em tornen les paraules d’Eduardo de Filippo: “el teatre significa viure seriosament allò que els altres, en la vida, reciten malament”, amb les quals vaig començar l’entrevista van ser les úniques que, en aparença, van despertar l’interès del gran intèrpret; i dic en aparença, perquè no vaig aconseguir res més que: “què vol que li digui, senyoreta? Les paraules d’Eduardo són tan perfectes que no puc afegir res més”. A mi, en canvi, m’hauria agradat que afegís alguna cosa més perquè, malgrat els pocs minuts de conversa i malgrat les seves evasives i el tedi que mostrava, no hi havia dubte: estava davant d’un gran home de teatre, un gran intèrpret amb una cultura i una saviesa que, per desgràcia, no va voler compartir.