L’ensenyament de la literatura. Les coses clares

Hem anat llegit, al llarg de les últimes setmanes i en llocs diversos, un grapat d’articles sobre el paper que el professor de literatura ha tingut en la formació de moltes de les persones que s’han dedicat a les lletres o han descobert el plaer de la lectura. En aquesta línia, Jaume Cabré va publicar fa pocs dies al diari Ara un Elogi del professor de secundària. De fet, hi recuperava un article a l’Avui de 2008, de «molt abans que el Col·lectiu Pere Quart es decidís a existir i a remoure el pati de l’ensenyament, denunciant l’estat precari dels estudis de literatura a la secundària», en paraules seves.

Ens hi recorda, entre altres coses, que «ensenyar és, sobretot, transmetre passions», que «el professor treu l’alumne del seu món i el condueix on sigui que no hauria arribat sense el seu ajut» i li ha de deixar clar que el camí no és senzill i requereix esforç. Hi estava totalment d’acord el 2008 i continuo estant-hi ara, nou anys més tard. I espero que per sempre més. Perquè en l’ensenyament hi ha uns valors que són constants i duradors, per molt que vulguem presentar-los sota l’aparença de grans innovacions. I no pas perquè siguin conservadors, sinó perquè són elementals. En tot cas, les innovacions –que sempre són benvingudes– han d’estar al servei d’aquests fonaments educatius, que són clars, concisos i perfectament entenedors. O és que us penseu que si Adam i Eva haguessin estudiat literatura –i ho tenien difícil, ho reconec– s’haguessin empassat tan fàcilment la poma que els oferia el diable?

Malgrat tot, em temo que en l’organització dels estudis literaris a l’ensenyament secundari, les coses sí que han variat en aquests nou anys que van d’un article a l’altre. I no pas per clarificar-les, sinó més aviat al contrari. I em refereixo ara a la secundària obligatòria. Mireu, si no, les 85 pàgines del currículum de l’ESO en l’«àmbit lingüístic», vigent des del 28 d’agost del 2015, que és la data en què es publica al DOG (just quatre dies abans que comenci el curs en què s’ha d’aplicar, sigui dit de passada). El podeu consultar en aquest enllaç. Hi descobrireu cinc «dimensions». Una d’elles és la «literària», a la qual corresponen les competències 10, 11 i 12 de l’«àmbit lingüístic». Cada una, és clar, amb els seus tres oportuns «nivells de concreció en l’assoliment de la competència» sotmesos a una estricta gradació i uns «continguts clau» (CC) degudament codificats per a cada cas. Cal saber que, pel que fa a la competència 10 els continguts són el CC1, CC2, CC3, CC9, CC10, CC11, CC12, CC14, CC15, CC19, CC21 i CC23; mentre que per a la competència 11 són el CC4, CC5, CC7, CC8, CC9, CC10, CC11, CC12, CC14, CC16, CC19, CC20, CC21, CC22 i CC23; i per a la competència 12, en canvi, són el CC4, CC5, CC12, CC13, CC15, CC19, CC21, CC22 i CC23. S’hi adjunten, és clar, uns criteris d’avaluació prou detallats. Només trobo a faltar-hi les «rúbriques» per a garantir millor la «qualitat del procés avaluatiu». Potser perquè el 2015 aquest concepte de «rúbrica» era una innovació pedagògica encara no prou «implementada» (el TERMCAT, per exemple, es fa ressò per primer cop del terme el setembre de 2015).

Vistos els papers oficials, no es pot pas dir que això de l’ensenyament de la literatura a l’ESO sigui una cosa simple. Si més no en la manera de presentar-la. Perquè si grates una mica entre codis de continguts, nivells competencials, àmbits i dimensions pots arribar a descobrir coses més aviat elementals. Com per exemple la necessitat d’aconseguir que l’alumne (l’«alumnat», perdó) «adquireixi l’hàbit de la lectura» o «sigui capaç d’expressar opinions raonades» i fins i tot de «llegir obres i conèixer els autors i les autores». Difícilment podia ser d’una altra manera, oi, en una classe de literatura?

Però tornem a Jaume Cabré, si és que després de la vuitantena llarga de pàgines d’«àmbits», «dimensions» (inclosa l’«actitudinal»), «competències», «continguts clau», «blocs transversals» i «orientacions avaluatives» encara som capaços de recordar-ne l’existència. Si podeu –feu-me el favor–, llegiu el primer capítol (titulat «El drac d’or») de la seva novel·la La història que en Roc Pons no coneixia (1980), que està pensada bàsicament per a estudiants de secundària. Endinseu-vos en el text– feu-ho ara, si us plau, prescindint per un moment de currículums–, llegiu-lo un parell de vegades (una mica en veu alta, si pot ser) i mireu d’entendre com l’autor està construint una narració (una «història») adreçada a aquells mateixos estudiants per als quals s’ha elaborat tota l’extensa paperassa: com es crea una expectativa des del títol de la novel·la i el del capítol, quins recursos es fan servir per a captar l’atenció d’un lector adolescent, com el llenguatge del narrador construeix el personatge (amb nom i cognom), com el lèxic escollit provoca la suggestió d’aquella història que en Roc Pons no coneixia (i el lector, és clar, tampoc… encara!) i tantes i tantes coses més… Una meravella, a l’alçada de tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Si som capaços de transmetre-la als alumnes, aquesta meravella (cosa que difícilment descobriran ells per pròpia iniciativa sense el mestratge d’algú que els alliçoni i estigui preparat per a fer-ho), potser s’adonaran que això de llegir val realment la pena perquè té molta gràcia, perquè contagia el desig d’entendre i, en definitiva, perquè ajuda a formar-se com a persona. I s’empassaran el llibre, cosa que els permetrà tenir coneixement. Sí, tenir coneixement, entre altres coses, d’aquella història que en Roc Pons desconeixia i que no és només la del setge de Barcelona de 1714, sinó també la que Jaume Cabré ens ha estat narrant.

Ara bé, si em poseu entre l’espasa i la paret, el que probablement no sabria dir-vos, sincerament, és a quina de les tres competències correspon cada un d’aquests elements assenyalats en el primer capítol de la novel·la de Cabré, ni si el nivell de concreció de l’assoliment de la competència 11 serà el 2 o el 3, ni si la lectura i l’explicació permeten atendre el CC4, el CC7 o el CC10. Quin dilema! O per què el «contingut clau» CC6 –fixeu-vos-hi, pobret!– no queda vinculat a cap de les tres competències. I a més resulta que potser no he previst amb prou detall com serà avaluat el CC14 i el CC16 una vegada hagin estat degudament detectats. Ni si a l’hora d’avaluar-los hauré tingut prou present l’atenció a la diversitat. I ja se sap que si les competències bàsiques no són estrictament avaluades els nanos poden acabar els estudis i corren el perill d’incorporar-se al món real (massa sovint entès com a «mercat laboral») amb poca capacitat per a… competir. I jo que em pensava que l’educació –i el coneixement– els havia de fer lliures, abans que competents! És clar que, tal i com està el panorama del 2017 (més que no pas el del 2008), potser més val que el professor (el «docent», perdó) es dediqui a estudiar detingudament els processos competencials i no preocupar-se tant de lliçons, no sigui que vingui algun tècnic del Departament especialista en «mecanismes reguladors de l’aprenentatge» i avaluï negativament –també ell– l’«activitat docent» del «professorat».

Per cert, com que ens agrada la literatura i per tant som xafarders, ja avanço que el pobre CC6 exclòs i marginat és el «contingut clau» definit com a «processos de comprensió oral: reconeixement, selecció, interpretació, anticipació, inferència, retenció». Aquest es veu que no cal tenir-lo present, en cap de les competències de la «dimensió literària». Però en canvi el CC16 («formes de cortesia i respecte en les interaccions orals»), aquest sí, eh? O sigui, per dir-ho clarament: que hem de ser respectuosos sense necessitat d’haver comprès. No és fantàstic? Pura literatura!

I… així anar fent! Pobres professors de literatura de secundària: els hauríem de fer un monument! I a la literatura, també.

Jaume Aulet
Col·lectiu Pere Quart