L’enemic del català sóc jo

5.12.2014

Plataforma per la Llengua ha activat una campanya per escollir i distingir l”Enemic del català 2014′. L’objectiu és fer ressaltar els atacs que encara rep la llengua. L”Enemic del català’ es triarà per votació popular. Cada candidatura anirà acompanyada d’un text que explica els ‘mèrits’ per a optar al premi. Entre els candidats hi ha el ministre Wert, el president Bauzà, l’actor i dramaturg Albert Boadella o —no us ho perdeu!— Coca-Cola i Granini. Voldria exposar breument per què em sembla que jo sóc un candidat molt més idoni i preparat que tots aquests individus per guanyar el premi.

En primer lloc, sóc enemic del català perquè bec Coca-Cola i sucs de Granini. I Vichy Catalan.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè continuo parlant en castellà amb el pinxo de la discoteca, per més que sàpiga que m’entén en català.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè si he de triar entre dues marques de iogurt al súper, no trio la que està envasada en català, sinó la que em puc permetre de pagar.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè cada dia per sopar em prenc una sopeta de galets amb caldo de la Gallina Blanca, una marca que només trobes envasada en castellà. No només no faig boicot a la Gallina Blanca sinó que també sóc enemic del català perquè cada dia llegeixo el diari Ara, un mitjà que és propietat de la mateixa família que fa les sopetes que em prenc cada vespre per sopar.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè llegeixo La Vanguardia i El Periódico en castellà. M’agrada llegir els diaris en versió original.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè ja no ploro quan aixafen els pronoms febles a la ràdio.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè encara miro TV3, una cadena en què si han de presentar l’última novel·la de Kundera o de McEwan n’ensenyen l’edició castellana, encara que n’hi hagi una de catalana.

D’enemic del català, en sóc jo, perquè quan faig una infracció de trànsit i em para la policia, em passo al castellà, si això m’estalvia que em posin una multa. Que un conseller de la Generalitat declari en castellà davant del jutge encara és comprensible, si així s’evita una pena de presó. Però que jo, davant d’un mosso d’esquadra em passi al castellà per una miserable multa de 300€, això sí que és vergonyós.

Amics de la Plataforma, ho sé, l’he cagat molt, però sembla que he fet mèrits suficients per guanyar el vostre premi. Si bonament voleu acollir la meva candidatura… però em temo que no seré l’únic…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

15 Comentaris
    • “D’enemic del català, en sóc jo, perquè si he de triar entre dues marques de iogurt al súper, no trio la que està envasada en català, sinó la que em puc permetre de pagar”.
      “D’enemic del català, en sóc jo, perquè llegeixo La Vanguardia i El Periódico en castellà. M’agrada llegir els diaris en versió original”.

      El primer diu que les necessitats pràctiques manen. Però això és, pel cap baix fals, perquè diria que ningú no deixarà de dur els fills a l’escola de pagament perquè el sacrifici de comprar coses etiquetades en català el dugui necessàriament a la ruïna. I tampoc hi ha una tal crisi econòmica que haguem d’improvisar un hort al terrat. La llengua és un luxe. Que se’n preocupi l’administració.

      En canvi el segon no se sap exactament què diu. Per una banda, és de suposar que defensa el tòpic, allò de la “versió original” i “les llengues són riquesa” i aquestes bajanades. Però d’altra part, l’existència de la versió en català en un mercat l’oferta del qual en la llengua de Castella és tan abassagadorament potent, i tenint en compte la gravíssima situació de la llengua al Principat, hauria de ser també valorat favorablement, per una ment mitjanament capaç, com quelcom a potenciar. I l’administració, en aquest cas, ha afavorit l’aparició de premsa en català…
      De manera que en cert sentit es contradiuen tots dos exemples. (Si de debò, el Puigdobella critica els habits lectors dels catalans, estaria bé que em corregís).

      “Que un conseller de la Generalitat declari en castellà davant del jutge encara és comprensible, si així s’evita una pena de presó. Però que jo, davant d’un mosso d’esquadra em passi al castellà per una miserable multa de 300€, això sí que és vergonyós”.

      Aquest és el mateix que la resta però és interessant perquè posa de manifest el caràcter dels catalans: no comprometre’s mai veritablement amb res. L’autoritat, l’amo, el càstig, terroritza els catalans. És la figura del dictador que tenen interioritzat i que s’ha anat passant de generació en generació. No et moguis perquè rebràs; no t’arremoris perquè guaita l’altre, no ho fa! I llavors es passa la responsabilitat a l’altre i l’altre, naturalment, a l’altre, etc. Això diu molt del caràcter del qui escriu i per extensió dels catalans en general.

      Per descomptat, estic d’acord amb la ironia: a mi la Plataforma per la Llengua em sembla un cau de CiU (més aviat d’Unió), uns cumbes i uns paràsits, però no es pot allevar tota la responsabilitat al Govern sobretot quan tens un Govern hostil en aquest sentit. Si no és la societat civil que obliga l’administració a entrar en acció, l’administració no ho farà per pròpia iniciativa MAI.

      Vols dir, anònim, que fa el que dius? Vols dir que sap què fa?

      • Els catalans hem sigut molt poltrons pel que fa a llengua, i contradictoris i gens conseqüents. Per una banda que no ens toquin el català, però per l’altra, que l’esforç de llegir en català i de millorar el nostre nivell de llengua que el faci un altre. Les lleis hi acompanyem i són importants, però jo hi veig falta d’actitud.

        • Absolutament cap mena d’interès. I jo crec que aquesta passivitat és deu a la por cerval dels catalans de comprometre’s. Fins a cert punt és comprensible perquè mai no és cosa lleu de parlar la llengua marcada, però ací hi conflueixen elements històrics i psicològics i aquesta psicologia de l’esclau informa totes les esferes de la vida catalana. El que s’ha de promoure és l’escatiment d’aquesta situació; el seu mostrament constant. S’ha de promoure parlar sobre per què es canvia de llengua, que em sembla que això és la clau de volta de la situació.

          La Carme Junyent parla de tot això: http://dai.ly/x273252

    • Ni més ni menys, Xavier. Fa molts anys que dic que aquest poble no val mig pet. Covard, infantil, mesquí, bocamoll (i sempre dins de casa, a les sobretaules o bé en l’anonimat de la massa reivindicativa). No hi ha res a fer amb els catalans. Per això em fa tanta gràcia, per no dir llàstima, que es creguin que, amb aquest tarannà, i tenint per veí qui tenim, aconseguirem mai la independència.

  1. Llegir l’article d’en Puigtobella fa mal. Que és el que volia. Llegir els comentaris en fa molt més, encara que no en tinguessin la intenció. Prenem un llum de pila i anem buscant per l’obaga lingüística generalitzada: – Hi ha algun amic del català? Hi ha algú que no pugui entendre què vol dir “Vol aprimar?” (llegit en un centre de dietètica, enemics de la llengua i de la salut).

  2. Llevat alguns exemples que segurament tindrien una justificació ben lògica (em sap molt greu, però, per les circumstàncies, jo ara també compro els iogurs més barats que trobo…), crec que l’article és totalment encertat en el sentit que nosaltres som els principals culpables (o valedors) de l’ús social de l nostra llengua. Crec que encara ens falta creure’ns de debó que si pensem en català, hauriem d’utilitzar-lo sempre. Sí, inclosa la policia o els jutges. És, principalment, una qüestió d’actitud.

  3. Molt bo, Bernat. Jo també m’adono que en sóc una mica, d’enemic del català, per moltes de les raons que addueixes.

  4. Acabo d’escriure que la societat catalana és enormement ambivalent. I sí, és cert, és enormement ambivalent. La mateixa societat -GALLINA BLANCA- patrocina les nadales CARULLA -potser perquè la inèrcia que la mateixa família Carulla-Canals els empeny encara a pagar-la, amén de pagar també altres dàdives per a la cultura catalana; tanmateix, aquesta mateixa família ha estat mai incapaç d’etiquetar ni un sol dels seus productes en català; per què? qui ho sap. Potser et diran que si etiquetessin els seus productes també en català els baixarien les vendes. És cert, davant de dos productes, majoritàriament ens decantem pel producte més barat -i no ens importa si està etiquetat en català o en castellà (no som exigents). La pregunta fóra ben simple: per què les màximes autoritats catalanes no prediquen amb l’exemple? Per què molts dels homes i dones que ens governen no són coherents i parlen a la seva prole en català? Potser és que, en el fons, no creuen el que prediquen i que pensen que això del català és com una febre -que potser dura una mica massa- però que ja passarà.