L’editor que parlava amb els autors

13.07.2014

Quan algú visita la pàgina web de l’Editorial Alrevés, allò que troba en primera instància és una frase definitòria ˗breu però contundent˗ que fa molt bona fila: La editorial que habla con sus autores. Guau. Una afirmació que promet. Sigueu sincers: genera expectatives. Al cap d’un moment, però, estic convençuda que la majoria de la gent l’oblida. Vivim en una societat mercantilista i fal·laç, on els eslògans d’aquesta mena acostumen a funcionar com un simple reclam publicitari. Per tant, sembla normal que ningú no se’ls cregui, que a ningú no li passi pel cap que de tant en tant ˗i sense que necessàriament hagi de servir de precedent˗ puguin ser sincers.

Josep Forment

Tanmateix, en aquesta ocasió, la gent s’equivoca. L’Editorial Alrevés, petita empresa de bojos somiadors enamorats dels llibres, sí que parla ˗i molt˗ amb els seus autors. És una de les seves inequívoques característiques. Han aconseguit convocar, al seu voltant, una gran família de lletraferits. Un grup humà increïble ˗escriptors, editors, col·laboradors, divulgadors˗ que s’ajuda, s’estima i es respecta. I que quedi clar que quan dic “gran família”, no estic emprant un tòpic ni una frase feta. Som una gran família. Ho hem demostrat aquests dies, quan ens ha sobrevingut una tragèdia que mai no hauríem pogut imaginar. Josep Forment i Forment, director de l’editorial, el “papa ós” de tots plegats, ens ha deixat de sobte. Prematurament, traumàticament, cruelment. I la gran família d’Alrevés s’ha replegat en ella mateixa, com una sola ànima, per intentar comprendre, per conjurar el dolor, per dir-li adéu. Perquè sabem que junts tot adquireix més sentit, si és que n’hi ha cap, de sentit. Perquè sabem que junts som molt més forts.

La mort de Josep Forment es va produir el passat dia 9. Des d’aleshores, molts membres de la gran família han escrit elegies, panegírics, lloances. Tots remembren la seva relació personal i única amb l’estimat amic. Tots els autors ˗cal recordar la frase˗ admeten amb insistència que parlava molt amb ells. Jo encara no havia pogut posar-me davant de l’ordinador. No m’hi veia amb cor. I el cert és que ara mateix teclejo i teclejo aquests paràgrafs sense estar gens convençuda d’encertar a dir el que sento, de poder transmetre la sensació de ràbia, d’incomprensió i de pena que em crema per dins. La mort sempre és inoportuna i voraç, però quan arriba abans d’hora, amb traïdoria, et deixa fora de combat.

Jo també sentia que la meva relació amb en Josep era especial. Ens vam conèixer a través d’Àlex Martín Escribà, el director de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, engegada fa uns anys per Alrevés. Amb una gran amabilitat, tot l’equip em va incloure de seguida en el projecte. A partir d’aquí, el meu tracte amb ells ha estat intensíssim i constant. Som els crimcatians, una nova espècie d’utòpics amants de les lletres! Aquest text no s’acabaria mai si fes una relació exhaustiva de les trobades, taules rodones, presentacions, xerrades, viatges, signatures de llibres, fires, paradetes, clubs de lectura, actes en llibreries, festivals, dinars, sopars, festes, celebracions, etc. etc. que hem compartit. Ni jo mateixa en sóc conscient. Ser amb ells, riure amb ells, trobar-me amb ells, forma part des de fa uns anys de la meva més absoluta quotidianitat. Ja us ho he dit: som família.

Per això resulta tan difícil escollir un record. Tots són tan valuosos! Amb en Josep Forment havíem tingut moltes converses. Sobre literatura (era un home cultíssim, un erudit amb un gran olfacte, un grandíssim editor); sobre els llibres que publicava (estàvem d’acord gairebé en tot, de vegades amb aquella complicitat un pèl acadèmica que ens unia); sobre el mercat editorial (en sabia un munt, jo aprenia cada dia d’ell); sobre la vida (els fills, la família, les coses importants); sobre la salut i la mort (hi pensava molt); sobre el món d’avui, la pèrdua dels valors, la societat.

Però no puc deixar de destacar que ell va parlar, en nom de l’Editorial, en la presentació del meu llibre Les veus del crim (encara no fa un any, va ser el 18 de setembre de 2013) a la Llibreria La Impossible. Una tarda absolutament màgica, farcida d’amics i d’alegria. Mesurat, intel·ligent, proper, en Josep va valorar l’aportació del llibre a l’escassa assagística existent sobre el gènere negre en català. Li agrairé sempre.

I tampoc no puc deixar d’esmentar, amb un nus a la gola, que només unes hores abans de traspassar va tenir la deferència de ser amb nosaltres a la posada de llarg de l’Associació En Negre, juntament amb en Sebastià Bennasar i Empar Fernández, a la Biblioteca del Vapor Vell. Estava perfecte, lúcid, pletòric, tan boig per la literatura i els llibres com de costum, recolzant amb entusiasme el nou projecte, assegurant que tots lluitàvem per la mateixa causa. A l’endemà al matí, s’havia mort.

En Josep Forment era un home molt sensible. M’ho havia reconegut moltes vegades. Un gran patidor. Es preocupava per tot, es neguitejava, se’n dolia. Sovint ens dèiem, l’un a l’altre, que ens assemblàvem molt en això. I era veritat. I també ens assemblàvem en una altra cosa: ens agradava abraçar. Estàvem convençuts que les persones ens hem de tocar, petonejar, dir-nos que ens estimem. Ho hem de fer mentre hi som, perquè després ja no és possible. Cada dia hi crec més, en aquesta idea. Davant del patiment, només ens resta el contacte humà.

Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort els teus companys d’Alrevés (Gori, Ilya, Marc, Roger) i ho continuaré fent. Per aquest motiu, Josep, he abraçat molt fort la teva esposa (Olga) i el teu fill (Pol). I per aquest motiu, amic estimat, t’abraço en la distància, amb l’emoció a flor de pell, siguis on siguis.

Descansa en pau.