Lector humanus

12.06.2018

Els lectors ens sentim de vegades –salvant totes les distàncies– com el senyor B. de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig. Confinat per la Gestapo en l’hotel Metropole de Viena, el senyor B. supera els interrogatoris i la solitud punyents gràcies a un llibre que, paradoxalment, el duu al límit del deliri. Del deler al deliri hi ha un pas molt fàcil de creuar. Però, per sort, haver de suportar el pes de la realitat no és el mateix que estar a les mans dels sicaris de Hitler. Els llibres poden convertir-se en una taula de salvació, en un bàlsam, en un refugi o en una bogeria.

Els llibres poden convertir-se en una taula de salvació. | © X.R.Trigo

I tanmateix, la lectura és un dels plaers més grans i de més llarga durada que podem experimentar sense gaire cost ni risc. Quan de tant en tant veig alguna ànima que llegeix, sento com una alenada d’aire fresc. Voldria, si gosés, fotografiar-la com Steve McCurry a On reading i fer-ne un àlbum per a la posteritat. Encara que sembli difícil de creure, a la universitat, fins i tot a les facultats de Lletres, hi ha pocs estudiants que duguin llibres. També és veritat que els professors tampoc no en traginen gaires.

M’encantaria que els meus alumnes sentissin el mateix delit de llegir que sento jo. El fet de consagrar un temps a la lectura per pur gaudi de l’esperit és un dels goigs més incommensurables de la vida. M’agradaria que ells també hi dediquessin uns minuts diaris. Els aniria molt bé, si més no, per desconnectar del mòbil que els té esclavitzats i atuïts. Calculo que només si prescindissin d’aquest giny diabòlic durant uns vint minuts diaris aconseguirien devorar un llibre còmodament cada quinzena, dos cada mes, dotze cada semestre i vint-i-quatre cada any. Seríem la República més llegida del món.

Cabòries com aquestes em revénen mentre corregeixo els exàmens de literatura del curs i comprovo com els estudiants cada vegada escriuen amb una prosa més desgavellada. Tret d’alguna excepció, la majoria tendeixen a redactar amb frases curtes, gairebé telegràfiques, amb un estructura discursiva fragmentària, d’escassa cohesió i plena d’anacoluts. En lloc d’un text argumentatiu, que relacioni idees, que raoni sobre un tema o sobre un fragment d’una obra, que és allò que els demano, gairebé tots prenen el camí més fàcil i opten per redactar a raig, sense mirar prim.

Se’n surten molt millor que en la prova escrita, en canvi, dels treballs i exercicis que els faig fer durant el curs: una exposició oral sobre una obra literària que trien al seu gust; una ressenya d’un dels llibres que comentem a classe; un qüestionari de lectura perquè es fixin en els detalls, i un treball de grup en què entrevisten en format audiovisual un escriptor en actiu d’una certa trajectòria. S’ho preparen amb presses, dispersos en múltiples tasques, és cert, però es tracta d’activitats concretes i delimitades. Hàbils i llestos com són, en fan via sense dificultats.

El problema arriba quan han de concentrar-se durant un parell d’hores i escriure un text que contribueixi a avaluar els seus coneixements sobre la matèria. No com si fossin lloros civilitzats, sinó com éssers racionals capaços de meditar, raonar, argumentar i expressar-ho en un paper. Una prova escrita sobre literatura no és una fórmula matemàtica o química. Reclama tenir clars els contextos, els autors, les obres, i saber relacionar idees. Exigeix també una capacitat d’anàlisi, d’aprofundiment dels textos que vagi més enllà d’una lectura epidèrmica o trivial.

Tot parlant amb els alumnes o corregint els seus treballs, m’adono de seguida que tenen un sediment de lectures molt pobre. I un univers de referents culturals, i no cal dir literaris, molt elemental. Són bons estudiants, de mitjanes altes, però, en general, llegeixen molt poc. I es nota moltíssim. Els costa qüestionar-se la realitat, tenir una actitud crítica i rebel, buscar cinc peus al gat, autoexigir-se més. S’expressen amb recursos i lèxic insuficients. Viuen en una dispersió mental molt gran, confonen cronologies, moviments, noms, títols, gèneres, conceptes. El temps, per a ells, només és una qüestió d’ara, d’immediatesa. És la tònica de l’homo inhumanus definit per Peter Sloterdijk?

Malgrat que no és fàcil contagiar el delit de llegir a les aules universitàries, he respirat millor quan, aquest final de curs, la C. m’ha comentat que estava contenta de les classes de literatura, perquè un servidor hi havia posat la passió que reclamava Jaume Cabré als professors en una entrevista; o la L. m’ha agraït, sense gota de llagoteria, que li hagués fet descobrir Pedrolo, del qual va fer una molt bona exposició d’un dels seus llibres; o la C., després de repetir tres vegades l’assignatura, m’ha confiat que estava complaguda perquè s’havia engrescat a venir a classe i a participar-hi activament. Quan passen aquests petits miracles, agraeixo a l’atzar haver nascut lector humanus i haver escollit ensenyar literatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Cert, no podem encomanar la lectura, allò que a nosaltres ens plau tant perquè no només ens situa en una altra dimensió sinó que n’obre mil… Un article ben argumentat.

  2. Esperem que aquesta necessària taula de salvació, que és la literatura, es pugui transmetre amb passió a través d’unes estructures educatives apropiades. Amb el tractament específic que requereix i amb una dedicació de temps adequada. Tant de bo aquest anedoctari que comenta el doctor Foguet no s’hagi d’entendre com un cúmul de petits miracles. Una qüestió que depèn en gran part d’unes polítiques educatives i culturals decidides i valentes. Senyora Borràs i senyor Bargalló, no ens podem permetre perdre més temps si pretenem aconseguir una ciutadania ben formada.

  3. Una República de lectors! Quin gran somni!
    Però, tocant de peus a terra, si aquesta república ha d’existir, de moment sembla que anem contra direcció. Qui té cura que això pugui ser possible? Els lectors -que en som molts més del que alguns volen i diuen!- vivim mig ocults, alguns acomplexats i tot, perquè el que ara es porta és una altra cosa. La societat (i ja no sé pas si la República que dèiem de construir) que tenim funciona sense la literatura (la part de la cultura que no atrau turistes). Així mateix, l’ensenyament, territori psicodidàctic barreja d’Auxili Social i Port Aventura. I què us diré, que no sapigueu…
    Impecable, l’anàlisi del Francesc Foguet, bonhomiós, entenimentat i precís. Però el diagnòstic del malalt és el que és. Els responsables de formar lectors, de fer-los possibles, els planificadors, no només no estan per la feina, sinó més aviat al contrari, i ho proclamen amb inusual alegria i desvergonyiment.Diuen que sí, ara diuen que potser…i desprès no diuen res esperant que tot s’oblidi i qui dia passa, sou que s’embutxaca per repetir les lletanies (ara en diuen “mantres”) suades.
    El fet d’haver de tornar a explicar cada dia de nou les evidències, cansa i atipa. I és d’admirar que el Francesc Foguet tingui la paciència de fer-ho en nom de tots.
    Ara, una altra cosa és aquesta demanda a la Sra. Borràs i al Sr. Bargalló… que ve a ser l’equivalent de demanar que repeteixin el partit del Madrid contra el Liverpol, també per fets evidents…
    En fi: me’n vaig a llegir. Però visca la República! I si fos lectora, ja…

  4. No és una postura una mica autocomplaent pensar que tots els alumnes són un desastre i que, per sort, algun professor de tant en tant aconsegueix salvar la vida intel·lectual d’un xaiet? No poso en dubte que potser en els últims deu o vint anys, el nivell hagi baixat, però d’alumnes dolents, mediocres, bons i excel·lents n’hi ha hagut sempre. I és més, cal fer també autocrítica: permeten els examens de dues hores (sense descans) que un alumne mostri tota la seva capacitat i vagatge? Són les carreres de filologia un bon mitjà per evaluar tot el que el doctor Foguet comenta? Potser un alumne coneix i ha llegit amb passió Dostoievski, Pizarnik i Homer però, en un examen de literatura medieval catalana, no ho podrà demostrar. A quins referents culturals i literaris es refereix el doctor Foguet? És que fa un parell de generacions tots els alumnes escrivien amb una prosa delicada i elegant o tenien una capacitat argumentativa rica i profunda? Els telèfons mòbils són l’arrel de tot el mal en la joventut? És que tots els professors d’institut (i d’universitat) ho fan de meravella però són els malagunayats estudiants que no fan res més que navegar per les xarxes socials?

    • Ostres, Marc, sembla que vostè ho ha entès tot!
      No crec que el senyor Foguet hagi desafinat gaire. De fet, gens, i menys que alguns…
      M’encanta, això d’alumnes llegint Dostoievski, Pizarnik i Homer, que no crec que estiguin en cap programa de literatura medieval. Bé, de fet, programes de literatura, en segons quins novells no n’hi ha de cap mena. Però vostè, que deu haver vist molta televisió, potser té una altra noció de les coses (què és programa?què deu ser literatura? què deu ser medieval? I, sobretot, què deu ser un alumne?).
      Precisament, si llegir és un goig i un gaudi ( no pas pensat per presumir ni fer el savi entre les amistats indoctes, eh?) és perquè alimenta el cervell i fonamenta la humiltat.
      Ah! i és cert que hi ha munió de profes patates, però el nombre d’alumnes obstinats a ser ignorants també és abundantíssim.
      En tot cas, reflexions com la del sr. Foguet són sanes i positives per intentar avançar una mica. Ara, és clar, sempre hi ha qui s’ofèn… és allò de la cua de palla (refrany, no col.lecció)

    • Benvolgut Marc,

      Em fa patir que manifesti tants dubtes en el seu comentari. Ja sé que em dirà que són preguntes retòriques. Però, miri, d’uns anys cap a aquí han canviat moltes coses que han afectat negativament la formació de l’alumnat i el seu esperit crític. Recorda quan en el batxillerat hi havia una assignatura específica de literatura catalana, comuna per a tot l’alumnat? Doncs ara no només no existeix sinó que aquesta matèria s’ha de compartir amb la de llengua amb una dedicació horària molt reduïda, per no dir retallada. Penso que als seus dubtes caldria afegir-ne un altre de fonamental: aquest camí que de fa temps ens veiem obligats a seguir en els instituts del país és el més idoni perquè els alumnes aprenguin a llegir i a escriure. I, sobretot, a pensar?

  5. Una República de lectors! Quin gran somni!
    Però, tocant de peus a terra, aquesta república de moment és moooolt lluny.
    Qui té cura de fer-la possible? Els lectors – que 3n som molts més del que alguns voldrien- vivim mig ocults, alguns acomplexats, altres indiferents a la idiòcia regnant. La monarquia que ens aclapara (reis de la casa, reietons de fireta, reines de plàstic, princeses anorèctiques i súbdits babejants) funcionen sense literatura, que és una part de la cultura que no atrau turistes al Regne Sagrat.
    Així mateix, l’aristocràcia en els seus diferents rangs, dels Consellers als psicopedagogs de pèl divers, tenen muntant el negoci de l’ensenyament d’esquena a la cultura i a l’esperit crític: s’han situat en un interegne entre l’Auxili Social i Port Aventura.
    Què us diré, que no sapigueu…
    Impecable anàlisi, bonhomiós, entenimentat, precís i fins bonic, en algun fragment. Però el diagnòstic del malalt és el que és… perquè no paren d’injectar-li virus i microbis, infectant-lo!
    Els responsables de formar lectors xiulen i miren enlaire, tot proclamant amb inusual alegria barruda que el Rei va ben mudat i fa goig. Ho repeteixen amb lletanies (ells en diuen “mantres”,pobrets…) molt suades.
    És d’agrair que el Francesc Foguet i alguns altres de la colla tingui tanta paciència, però un servidor n’està tip, d’haver de començar cada dia a explicar les coses evidents sobre el tema.
    Ara, una altra cosa és aquesta demanda a la sra. Borràs i al sr. Bargalló… que em fa el mateix efecte que els que demanen que es repeteixi el partit del Liverpol contra el Madrid, també per fets repetits i evidents.
    En fi: me’n vaig a llegir textos republicans. Salut i República (i si fos lectora, ja…)