Juan Carlos Monedero, l’aventura en comú

28.04.2015

L’estiu de l’any 1933, un joveníssim Joan Maluquer de Motes, estudiant de la Universitat de Barcelona, prenia part en el mític creuer universitari per la Mediterrània, organitzat per la facultat de Lletres i la d’Arquitectura de la Universitat de Madrid, al qual es van afegir alguns estudiants de Lletres de Barcelona, entre els quals Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. En el creuer s’hi aplegava una generació universitària, la de la Segona República, que estava cridada a construir una Espanya liberal i democràtica, que deixés enrere l’antiga intolerància carpetovetònica. En una carta escrita a bord del Ciudad de Cádiz i adreçada a la família, Maluquer constatava, però, que “als catalans ens costa molt d’anar amb els altres. Ens fan fer taula a part, ens veuen amb mals ulls perquè parlem en català”. I afegeix: “Sobretot les noies madrilenyes s’enfaden moltíssim”. Cinc anys més tard, el maig del 1938, liquidada la primavera republicana i enmig d’una guerra civil que s’inclina pel bàndol dels revoltats, Joan Maluquer de Motes fa cap a Burgos, després de desertar de l’exèrcit republicà i de ser expulsat de França, on s’havia refugiat. En arribar a Burgos, “troba pel carrer, amb gran alegria, dos amics de la Universitat, Joan Teixidor i Josep Vergés. Un militar que els sent parlar en català s’acosta al grup i dóna un parell de bufetades a Maluquer, l’únic que no duia uniforme de la Falange”, explica Jordi Maluquer de Motes en un article sobre el seu pare (“Joan Maluquer de Motes i Nicolau (1915-1988). Records i impressions”, Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 23, 2013).

Les dues anècdotes no són del mateix calat, ni les situacions històriques que revelen són comparables, però revelen tanmateix la persistència d’una qüestió que, com analitza Jordi Maluquer de Motes en l’entrevista d’aquest mes, és una constant en la història contemporània d’Espanya. “No he entès mai per què”, diu Maluquer, i no és difícil compartir la seva estranyesa, “històricament, no hi ha hagut des del govern de l’Estat polítiques més inclusives cap a Catalunya”. La visió a llarg termini, en la longue durée, que ofereix en la conversa de l’evolució desigual de Catalunya i de l’Espanya castellana i la seva insistència a tenir en compte els problemes polítics i el marc institucional en què es desenvolupen una economia i una societat ens pot ajudar, segurament, a entendre-ho millor.

Com hem defensat des d’aquestes mateixes pàgines, no ens sembla sostenible una visió de la construcció de l’Estat espanyol contemporani al llarg dels tres últims segles que es redueixi a un mer i simplista eslògan, “Espanya contra Catalunya”. La participació catalana en el projecte espanyol ha estat una constant en aquests tres-cents anys, en què s’han implicat, en moments diferents i amb intensitats diferents, sectors diversos de la societat catalana. Però també és cert que als catalans, en el seu conjunt, i al llarg d’aquests anys, els ha estat molt difícil sinó impossible “afaiçonar” un Estat espanyol a la seva mida, una mida que es vol europea, com constatava Vicens Vives.

1426146505779

És per això que causen una certa inquietud les declaracions de Juan Carlos Monedero, uns dels dirigents de Podemos, el partit que les enquestes situen al capdavant en la intenció de vot en unes eleccions generals a Espanya. En una entrevista a TV3 (12/3/2015), quan se li va preguntar sobre la possibilitat que Catalunya s’independitzés, va contestar que era “un somni” bonic però irreal, justament per la raó que “llevamos cinco siglos de aventura en común”. Que un partit com Podemos, creat i integrat en la seva direcció gairebé exclusivament per politòlegs de professió, mostri un nivell de reflexió tan primari sobre la qüestió de l’Estat, i que recorri als tòpics més llagoters, com si no hi hagués centre i perifèria, excloents i exclosos, no augura pas que, en la qüestió de la configuració de l’Estat, el canvi estigui arribant.

Editorial de L’Avenç núm.411, abril de 2015

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Les reflexions de Josep M. Muñoz porten a una conclusió terrible: la potència devastadora del nacionalisme espanyol, fins el punt que la suposada esquerra radical hispànica del segle XXI no és capaç de superar els seus tòpics més profunds. L’enllaç temporal amb les anècdotes reportades per Jordi Maluquer de Motes fa encara més inquietant la situació i suma incertesa a una hipotètica sortida pactada o dialogada. El pes de la tradició antiil·lustrada (a pesar de l’intent de fer-se descendents de la Il·lustració, defensat amb poca fe i poc convenciment per la fiscal general de l’Estat) continua sent una llosa i explica l’anoxèrica “razón liberal” que alguns acadèmics diuen que van albirar no se sap ben bé on. Gràcies pels aclariments, Josep M.