L’autèntic brunch Manolo

15.08.2018

He xarrupat el te Hornimans® per corroborar-ne la insipidesa mentre em distreia analitzant l’estanteria. L’artefacte de mobiliari resisteix amb dos claus ganxos sobresortits per acomplir la missió d’exposar xiclets Orbit® i bosses de Matutano®: comestibles immunes al pas del temps gràcies a les seves qualitats petrolíferes.

Darrere la barra hi conviuen altres elements clàssics de col·lecció en matèria barmanolista: el calendari de la Mare de Déu amb fons blau cian i trofeus d’algun triomf localista de la Penya Orient Deportivo. El cambrer m’assenyala amb un gest brusc de barbeta les conserves nedant en oli. Xoco el dit índex a la vitrina de tapes entelada per la bovor i indico les mandonguilles reescalfades. Earl Gray i mandonguilles és una combinació vomitiva. Aquí només hi esmorzen els valents, aquells amb l’estómac avesat al cafè agre.

Sorprenc el cambrer desenganxant el Blu-Tack® d’un cantell del pòster de la Pamela Anderson, que quedarà mig penjant. El mateix mosso surt a fora a fumar-se un cigarret i a garantir-se l’esgrogueïment quitranós dels dits amb els quals m’ha servit les mandonguilles. Llavors, amb un moviment fugaç de turmell, tira a terra una de les cadires de plàstic-San Miguel® i no mostra cap intenció de recollir-la.

Quan ha acabat de cobrar el cigaló a l’obrer, reobre el calaix de la màquina enregistradora i, automàticament, el tanca més fort, amb mala bava. Després es disposa a eixugar els gots de la pica i domina un àgil estil coreogràfic: agafa el pedaç i el frega circularment per la boca del got a ritme de manovella frenètica. Però a mig episodi s’atura en sec i es mostra remordit, com si la neteja impol·luta que estava realitzant fos un pecat. El torna a passar per aigua i l’escorre subtilment, deixant que s’assequi amb major presència de calç. Respiro una tensió laboral desproporcionada donada la buidor del bar. Ja només hi som jo i un alcohòlic bevedor d’herbes amb gorra de propaganda incrustat a l’angle més mostós del local. La incomoditat s’accentua a causa de la batalla campal que un dels cambrers està tenint amb la cortina de làmines. Embogit, l’apuja i l’abaixa estirant-ne els fils reguladors i, finalment, doblega amb insistència una de les fulles alumíniques.

Fa un mes que vam inaugurar la nau de creació en aquest polígon i he seguit venint tots els matins a esmorzar de sobres. El barmanolisme és una pràctica caracteritzada per la fidelitat així que qualsevol obstacle forma part del protocol integrador. Un freelance ha d’estar disposat a tot. M’adapto a l’aigua d’aixeta i em menjo sense queixes la llengua amb tàperes amb extra de salsa Espinaler®.

La Klea, la matrona del bar, m’explica que el càsting per l’alcohòlic no va ser un procés senzill, resultava complicat trobar algú que volgués sacrificar la seva salut de forma perllongada. I és que els negocis s’han hagut de reinventar d’ençà que la creative class es va instal·lar a la zona. L’aparent decadència i anacronisme del bar són fruit de l’esforç, d’estratègies d’acumulació deliberada de ronya i greix per diferenciar-se dels locals minimalistes i d’estètica nòrdica que han minat els xamfrans. Càritas Diocesanes ha deixat d’editar calendaris de la Verge, així que van haver d’inventariar tots els mercats d’encants fins a trobar un suplent realista. Els cursos de formació pels cambrers van costar una doblerada, tot per fer-los encarnar l’aflicció de la vida i adoctrinar-los en la manca d’esma existencial. Res tan difícil com trobar proveïdors de cafè no ecològic i d’aire no inflamable per inflar les bosses decoratives de Matutano.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bó, Anna! Molt ben descrit el lloc, sembla ben bé que s,hi sigui, molt… i el missatge és clar i contundent. Bravo!