L’aspirant Germà Bel

15.06.2018

A la mateixa època que Josep Gironès, el crack de Gràcia, començava una carrera que el duria a ser campió europeu de pes ploma, els periodistes Josep Pla i Eugeni Xammar inauguraven la modalitat del combat per correspondència a través de les cartes al director de La Veu de Catalunya, l’òrgan de la Lliga. Després d’un article de Manuel de Montoliu sobre l’homenatge a uns prohoms del segle XIX, els dos periodistes, establerts a Berlín, iniciaren una polèmica que pretenia airejar una mica l’ambient resclosit del periodisme català. Llavors la boxa era l’esport popular per excel·lència i l’intercanvi de cops no escandalitzava ningú.

Germà Bel

Xammar i Pla volien sacsejar la premsa barcelonina per treure-la de l’ensopiment que acostuma a seguir un moment àlgid. El cop de Primo de Rivera, aclamat abans de marxar a Madrid per una comitiva que integrava el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va portar aquella pau sorda que fabriquen els estats autoritaris a través de la por. Els dos escriptors, malgrat la censura, utilitzaven les armes que tenien a l’abast per despertar la consciència dels lectors de La Veu, que començaven a entendre la dimensió de l’error que els seus representants havien comès.

Jordi Graupera vol fer una cosa semblant i s’ha empescat unes primàries que pretenen el mateix efecte eixorividor. Si La Veu de Catalunya era l’òrgan d’una part del catalanisme que va permetre l’ascens de Primo de Rivera, el cor de la bèstia on apunta l’invent de Graupera són els partits processistes -l’electorat dels quals sol llegir l’Ara.  La moral del boxejador torna a sorgir, prenent la forma d’un filòsof amb el cap pelat. El combat entre diferents aspirants a l’alcaldia de Barcelona podria, segons l’òptica de Graupera, treure l’independentisme –l’independentisme d’ordre– de la letargia en què viu des que es va proclamar la República, com si no s’acabés de despertar d’un somni esvaït.

Llegint Cabòries des d’una galàxia ben llunyana (Pòrtic, 2017) és fàcil pensar que Germà Bel podria ser un d’aquests aspirants del combat del segle que s’està preparant a Barcelona. En aquest recull d’articles i reflexions s’hi traspua la mirada d’un socialdemòcrata a l’ús que creu en el comerç global i en el progrés. Prenent-lo com un tot, el llibre es pot entendre com un programa polític que el catedràtic Bel ha anat escrivint al llarg dels anys per preparar l’aterratge al Cap i Casal. Fins i tot hi ha un espai al final que tracta exclusivament dels problemes de Barcelona.

Graupera encara ens ha d’ensenyar si, a part de moure’s elegantment damunt del ring, sap colpejar. La seva crítica fa massa volta. Germà Bel, en cas de presentar-se, compta amb l’esperit pugilístic que l’ha dut a enfrontar-se anteriorment a la colla d’Ordre i Aventura, la candidatura perdedora de Bernat Dedéu per presidir l’Ateneu barcelonès. Les coses de Barcelona són complicades. Als que ho mirem des de fora ens carreguen una mica. Per això, la possibilitat de veure una justa entre uns quants barcelonins que acostumen a pixar colònia, amb les mateixes regles per a tots, ens fa bastanta patxoca. Anem preparant les crispetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tant de bo en Bel s’animés. Per un altre costat, tot que es tracta d’unes primàries, un trio Germà Bel – Alfred Bosch – Eduardo Reyes faria estralls en les candidatures unionistes.