L’arxiver, el metge i el marquès

Els arxivers ens disciplinem al voltant del principi de procedència, però n’hi ha un altre que ens defineix encara més. És el principi del “no em fan cas”. En tot arxiver hi conviu un ploramiques i un marquès decadent amb deliris de grandesa. Som marginals però no ens hi resignem, i ens situem a primera fila de totes les revolucions: la del 2.0, la de la reutilització, la de la transparència i el govern obert, la de les dades personals, la del big data… Què voleu que us digui, fer la revolució cada dia és una mica cansat. Mentrestant, anem més aviat escassos de reflexió crítica sobre la nostra disciplina.

L’antropòleg Ramón Valdés del Toro, en un comentari sobre el seu col·lega Alberto Cardín, parlava de la burocratització de les ciències i reconeixia que “totes les professions es dediquen a conservar aquells problemes que se suposa que haurien de resoldre”, i posava l’exemple dels metges, que “estan interessats en conservar la malaltia, per descomptat que no subjectivament, però si objectivament”.

El que Valdés i Cardín recriminaven a l’antropologia es podria retreure, encara amb més rauxa, a l’arxivística. L’abús de l’obtusa terminologia que defensem (qui, a part de nosaltres, diu coses com “comitè ad hoc”?), la tendència compulsiva a resoldre les coses dins de comissions i grups de treball d’improbable consens, l’augment irrefrenable de normes i estàndards autoreferencials (ho sento, però davant de les instruccions per elaborar propostes d’avaluació em cago de por, i el mateix podria dir de la NODAC, que de tan manierista em sembla plana com les novel·les de Dan Brown) i altres entranyables singularitats de la nostra professió ens converteixen en allò que dèiem: marquesos malcriats i una mica inútils. I pensar que nosaltres som els primers que defensem la simplificació administrativa!

És evident que no es pot renunciar a les parets mestres de la nostra disciplina, però no hi ha res com una bona ventilació per mantenir l’edifici. Finestres obertes i mentalitat crítica. Això no fa mal a ningú. Com exposa l’arxiver Alejandro Delgado en un excel·lent article, la burocràcia és un sistema de dominació, i els documents han servit sempre als interessos del poder. L’arxivística s’ha preguntat molt tímidament, si és que ho ha fet, què hi pinta, en aquest sistema de poder. I encara volem que ens facin cas?

Tal com reconeix la gran Carlota Bustelo, diàriament tots funcionem amb documents escanejats, tramesos per correu electrònic, sense cap metadada ni segell de temps ni firma electrònica, i ens en refiem. Tothom organitza fotos al núvol, tothom comparteix continguts. També és cert que es copia i manipula i s’elimina i es perd més informació que mai, i que hi ha menys confiança que mai en tot plegat. Els arxivers correm a apagar focs allà on ningú no ens ha cridat i deixem cremar la nostra cabana. Si sempre frisem per lluir la nova moda de temporada, sempre serem obsolets. Ens pensem que ho resoldrem tot a base de tecnologia i normes encicolpèdiques, però la relació entre els documents i les persones no és tecnològica. És social. Acceptarem com a autèntic i fiable allò que decidim que és autèntic i fiable. Tanmateix, potser cal que també tinguem clar a qui servim, si és que servim per alguna cosa.