L’art contemporani, ARCO i la mare que els va parir

2.03.2018

El cap de setmana passat servidor de vostès es trobava, circumstàncies de la vida, a Madrid. La sortida tenia motius teatrals, artístics i amicals. I què coi, Madrid és una ciutat estupenda on es menja molt bé i la gent sembla que s’ho passa molt millor que a Barcelona (o, com a mínim, ho fan veure). Vaig anar a ARCO, quelcom que amb les meves amigues sempre havíem planejat, quan estudiàvem Història de l’Art a l’Autònoma, però que no vam arribar a fer mai. La saviesa de la joventut. Ja que em trobava a Madrid i que tenia una amiga que exposava la seva obra a la fira d’art contemporani, per què no plantar-me a les instal·lacions d’Ifema? Anant amb molt de compte de no equivocar-me de nau i colar-me a Harry Potter: the exhibition –o, encara pitjor, al Salón de Puertas y Automatismos– vaig arribar a la meva meta. (Per cert: s’anunciava una futura Feria del Embutido, que ja he anotat a l’agenda). Un cop a dins del recinte, el primer que el visitant veia era l’espai dedicat a la galeria d’Helga de Alvear. Hom quasi s’hi topava de morros, de fet. Cap paret blanca, però, cosa que hauria sigut massa gràfica. Una sèrie d’altres obres ocupaven l’espai on hi havia hagut els rostres pixelats dels presos polítics de Santiago Sierra. Però la veritat és que tampoc m’hi vaig fixar amb deteniment, perquè un cop dins eres engolit per la massa. La massa i la tonteria general.

Després de passar-me tres hores caminant per la fira, allò que conservaré més temps a la meva memòria són, sense cap mena de dubte, els seus visitants: galeristes amb jersei de coll alt negre i mocador, ells, i ulleres amb muntures “divertides” i joies de plata, elles; senyores madrilenyes amb abrics de pells assegudes a cadires de rodes, empeses per noies filipines; jovenets i jovenetes modernes millenials, instagramers, influencers i beneiters fent-se selfies davant de cada obra; i un llarg etcètera de la fauna més variada i mandrosa. ARCO és una fira, ja ho sabem, i en ella tot està pensat per vendre, és clar. Això no treu que tot l’art exposat a les seves naus no sigui res que ja no haguem vist en els darrers quaranta anys. Moltes fotografies en format gegant, moltes escultures figuratives i pop, molts rètols de neó amb missatges amb missatge, i els inevitables cartells lluminosos à la Jenny Holzer. I l’estand gegant d’El Mundo (ecs) i l’estand gegant d’El País (ai, uix), i el bar patrocinat per Illy amb cafès a tres euros i la (pobra i precaritzada) noia passant amb un carretó de vins i caves per tal d’engatar (previ desembutxacament, of course) el personal.

Llavors hom torna a Barcelona amb una sèrie de pensaments al cap. Les meves amigues em diuen que el món del teatre és molt endogàmic (i tenen raó, com sempre) però és que això de l’art contemporani ja és de traca i mocador. La seva ridiculesa es veu exposada en la seva màxima esplendor en una fira com ARCO. Galeristes, marxants, artistes, mecenes, compradors i passavolants, tots participen d’un ritual fastigosament capitalista i, la majoria de vegades, buit de contingut i merament autoreferencial. Si han vist la pel·lícula The Square, del director suec Ruben Östlund (guanyadora de la palma d’or del festival de Cannes, l’any passat) ja saben de què parlo: és exactament això. Acabo de veure ara mateix (ho prometo), que coincideixo en la referència amb aquest article de la Pía Cordero. Per alguna cosa serà. Servidor (i perdonin que avui parli tant de mi) va començar la seva carrera professional treballant a museus com el MACBA (subcontractat per una empresa infecta anomenada Ciut’art) o a la Biennal d’Art de Berlín, i és ben bé que de vegades hauria desitjat calar foc a alguns artistes, curadors, comissaris i publicistes enfarlopats. Quina sort, penso, que la meva trajectòria acadèmica i professional s’acabés dirigint cap a les arts escèniques. Endogàmiques, sí, però vives. Vives!

Passejar durant tres hores pel cementiri d’elefants que és ARCO em va esgotar, físicament i mental, i vaig necessitar una migdiada ben llarga per refer-me de tanta estupidesa. Evidentment que la censura de l’obra de Santiago Sierra és execrable, i aquí tothom ha quedat ben retratat, però és que plantejar-se un esdeveniment comercial com ARCO com quelcom amb un mínim de compromís ètic i artístic és, simplement, un acudit. L’artista ha venut, Tatxo Benet ha comprat, i els senyors d’El Mundo tan contents. (des de que em van regalar un exemplar del diari a la fira en sóc addicte, ho confesso).

Però a ARCO també vaig veure alguna cosa que em va agradar, és clar. De tot allò que vaig clissar, em quedo amb les obres de la meva amiga Mercè Soler, que exposava les seves creacions en paper a l’espai ArtsLibris. I sí, li faig propaganda perquè és amiga meva. Però també perquè és molt bona, què coi.