L’Àngel de la nit

23.07.2018

Després de gairebé mig segle observant de ben a prop l’hostaleria nocturna, Àngel Juez, propietari del cèlebre Bar L’Ascensor de Barcelona, ha decidit reunir en un llibre els millors relats i anècdotes de l’ecosistema etílic català: Històries de bàrbars (Comanegra), un recull de les seves experiències i apreciacions que amaneix amb el seu particular bargot (l’argot de bar). Bernat Dedéu, fidel parroquià de L’Ascensor, ha prologat aquesta història de bars impossible de deslligar de la història i la cultura de les ciutats, siguin Barcelona o Cadaqués, i dels bàrbars que hi habiten.

Les nostres circumstàncies tenen el seu reflex al bar

Diu l’Àngel Juez, en aquest seu Històries de bàrbars, que els bars són els substituts naturals de l’antiga àgora grega, la qual cosa és oportuna de dir, perquè l’assemblea de lliureciutadans de la cultura atenenca (l’ἀγορά, un mot compost dels verbs ἀγοράζω, referit a l’acció de ‘comprar una mercaderia’, i ἀγορεύω, que vol dir ‘xerrar en públic’) no només encarnava el centre neuràlgic de converses enfaristolades entre polítics desvetlladíssims i educats, que competien en rivalitat i agudesa retòrica, sinó també un entorn propici per a mercaders, artistes, xafarders, pispes i curiosos que n’aprofitaven el bullici per intentar vendre la seva particular moto. Així són, en efecte, els bars, aquells indrets de confort on la dignitat sòbria del bevedor professional es mescla amb la follia de la conversa frívola, l’estrany indret on la degustació d’un còctel en perfecta intimitat conviu de forma aparentment sòrdida amb la passió furtiva dels amants que es magregen apartats del món, de la mateixa faisó amb què l’amargor d’una oliva torba deliciosament la serenitat de la ginebra i del vermut en un bon dry martini.

Als bars, en efecte, hi anem a xerrar, però també hi podem experimentar el luxe de vendre’ns la identitat habitual del dia a dia i així convertir-nos en una mercaderia inventiva més bella i plena d’agudesa, un nou-jo que doni una versió molt més lliure de nosaltres mateixos. Els bars són, en definitiva, un dels pocs indrets on podem experimentar el luxe de la disfressa, els espais naturals on cada taula és un petit confessionari i on l’acumulació de secrets per metre quadrat semblaria que pogués fer-ne esclatar les parets. No hi ha imatge més bella de la llibertat, en definitiva, que l’alegria de comprovar, de matinada, com la bombeta lluminosa del nostre bar predilecte encara és encesa, regalant-nos així la gràcia de poder ingerir l’última copa i tornar caminant a casa un pèl més torts. L’Àngel Juez (i Juez, que és jutge per partida doble!) fa mig segle que regenta bars i observa de ben a prop l’ecosistema de l’hostaleria, una feina d’espia que ha compaginat des de la seva monarquia absoluta particular, el tron de la qual es troba al bar L’Ascensor del carrer de Bellafila, que és, com sap tothom, un dels millors establiments del planeta Terra.

Separar l’Àngel Juez de la personalitat i la calidesa del seu L’Ascensor seria un pecat semblant a llevar-li a Jesucrist la condició bíblica de messies, perquè és des de la càtedra d’aquest oasi barceloní on s’han originat espontàniament la majoria dels capítols que esteu a punt de llegir, uns discursos d’àgora que l’Àngel ha compartit, generós i titànic, amb tothom qui hagi tingut el mínim bon gust d’escoltar-los. Aquest no és, simplement, un llibre imprescindible per als de la secta barista (o la tribu dels bàrbars que vivim de dir barbaritats), la qual cosa ja seria una magnífica notícia, sinó un llibre d’altíssima literatura que s’esculpeix en l’idiolecte particular de l’Àngel, una llengua gens improvisada que es fa de sentències amb la força d’un cop de puny a l’estómac, genialitats d’ocurrència i un ús particularíssim del nostre estimat idioma barceloní, que, com no podria ser d’una altra manera, és curull de preciosos barbarismes. Aquest, doncs, no és només un estudi sobre què han estat i on van els bars de Barcelona, sinó un llibre que parla de nosaltres, els musclos humans que ens hem arrapat a les seves barres, com si fossin la nostra roca.

Els bars, diu l’Àngel, són el sistema nerviós central de les ciutats, la qual cosa és una forma de dir que el talent i la sagacitat d’una urbs s’han de mesurar a través dels seus centres de negocis, museus, universitats, però també fent esment i anàlisi de la seva diversitat barística. En efecte, podem dir sense enrojolar-nos que els bars conformen una part indissociable de la vivència i dels records de les ciutats que estimem, i és així com també podem parlar del fenomen barístic com una de les parades obligatòries que defineixen la cultura d’un col·lectiu, i no escric el mot cultura d’una forma irreflexiva i tòpica, sinó referint-me precisament a allò que, a través d’unes pautes i normes, ens defineix com a ciutadans i part d’una nació o tribu. Els bars, sistemes nerviosos, i per tant sistemes orgànics d’una diversitat que es complementa: aquí en trobareu de molts tipus, dels bars tradicionals i vetusts, que regalimen, als que han canviat l’art del gintònic per la tonteria de la macedònia amb ginebra, passant també per la nova escola del còctel contemporani.

No hi ha cultura sense una història que la justifiqui i l’enriqueixi. Amb l’excusa del bar i de l’hostaleria, aquestes Històries de bàrbars es complementen també de relats i anècdotes sense les quals hom no podria entendre la personalitat única de l’univers barceloní i del seu ecosistema etílic. No és estrany que l’Àngel dediqui un capítol del llibre a la figura de Ramon Cabau, gastrònom, dinamitzador de la Boqueria, savi, dandi i (finalment) il·lustre suïcida barceloní, una personalitat única que permet explicar a l’autor moltes coses de si mateix, des de la voluntat d’ambició i d’excel·lència fins a l’obsessió per construir establiments amb ànima. Els bars amb ànima són una mena de refugi natural, un espai de confiança, diu l’autor en aquest llibre preciós: en efecte, no hi ha cultura ni tampoc història, en una societat que no pugui erigir espais de confiança mútua on es vagi més enllà de la relació amo-client, servidor-servit, pagat-pagador. Així són els bars amb ànima i personalitat, però de fet també són així les persones amb ànima i personalitat amb les quals establim confiança a través d’una conversa al voltant d’una taula.

Aquesta ànima que trobareu a Històries de bàrbars és l’ànima del seu autor, que s’ha abocat despullada i orgullosa a les pàgines del llibre amb la mateixa i obsessiva voluntat de perfecció amb la qual s’adreça cada nit a L’Ascensor del carrer de Bellafila, un indret que és la còpia perfecta del seu sistema nerviós esdevingut esquelet de fusta i de llum. Perquè L’Ascensor no seria el mateix sense l’Àngel ni l’Àngel sense el seu L’Ascensor. Allí és on, nit rere nit, els ploms dels seus clients aprenem a contagiar-nos de la seva ironia bonhomiosa i del seu art inigualat per fomentar l’insult creatiu, una gràcia que esperem celebrar per molts anys resant perquè mai no arribi l’hora de tancar i l’Àngel de la nit ens obligui a treure’ns la disfressa i tornar a casa per continuar amb la nostra avorridíssima existència.

Aquest és un llibre amb ànima. Gaudeix-lo, que no tancarà mai i hi podràs tornar sempre que vulguis. I tranquil, que l’autor amenaça a fer-ne molts més.