Lamentable teatre amateur

Els de la taula del costat tenen les hores comptades. Ja sé que no els hauria d’escoltar, però no ho puc evitar. I, de fet, la Laura té el mateix vici. Ho assumim i no ens n’amaguem.

Som al fons del bar, amb dues canyes mig buides i pessiguem patates mentre fem temps per anar al cinema. El fullet de la pel·lícula reposa sobre la taula. Ella bada pel finestral; el seu perfil és com una ombra xinesa retallada contra el carrer Verdi. Jo tinc la mirada perduda en el soroll que omple el bar, fins que m’encallo en la conversa dels veïns.

Ell és ros, vesteix camisa grisa i pantalons de pinces. Sosté una canya amb poca escuma. No t’ofenguis, Maria. La Maria és morena, s’ha maquillat subtilment i duu una brusa folgada que mostra la clavícula esquerra i la tira del sostenidor, platejada. Davant seu té una altra canya que ni ha tastat. No m’ofenc, perquè m’hauria d’ofendre, Julià? No em diguis Julià amb aquest to. Amb quin to? No t’ho he dit amb cap to. Mai em dius Julià d’aquesta manera, ha sonat com ma mare. Ja havia de sortir ta mare.

− Què li deu haver fet?

Arronso les espatlles.

Entenc que no t’agradin les meves fotos, però segons quins comentaris te’ls podries estalviar. Jo no he dit que no m’agradessin. Pitjor, has dit que t’avorrien. Maria, he dit que m’avorria l’ambient de l’exposició. I l’exposició de què era? De punta de coixí?

− Teniu tan poc tacte.

− Us agraden tant els tòpics. Per què et posiciones si no saps de què va la història?

− Perquè me la conec. Ella és fotògrafa, és una de les seves primeres exposicions. Ell ha arribat tard, perquè tenia feina o perquè havia quedat amb uns amics per veure el futbol.

−  Avui no hi havia futbol.

Maria, no em vols entendre. Que no et vull entendre? I tu? Entens què eren aquelles fotos per a mi? Ho entens? Ell li agafa les mans. Maria, si us plau.

− Veus perquè em sonava?

− El que veig és que tu no ets fotògrafa.

− És clar, això és el més important de la història.

A la Maria se li escapa una llàgrima. Si, com a mínim, tinguessis la decència de reconèixer que no t’ha agradat! Com vols que ho reconegui si no és veritat? Julià, si us plau, sigues honest. Ara li deixa les mans. I ho has decidit tu, que no sóc honest? La Maria s’eixuga la llàgrima amb el dors de la mà. Amb el moviment, guspireja un anell, solitari.

La Laura i jo apartem la vista, buscant quelcom a l’altra punta del bar, o fins i tot més enllà, al mig de la Plaça de la Revolució. No els volem veure plorar, no ens cal. Podem sentir com tallen les seves mirades.

Potser no calia que vingués a l’exposició, doncs. És clar, si t’ha sabut tan greu venir, no m’estranya que t’hagis avorrit. És clar. No puc evitar veure com el Julià es remou incòmode a la cadira i fa un glop de cervesa. Mira, encara que no ho vulguis entendre… Què? És igual, Maria, no ho voldràs entendre. És clar… El silenci cau a plom sobre la seva taula. Estic segur que la Maria no ha tocat la cervesa. Marxem? Marxem.

Els seguim amb la mirada mentre paguen i surten. Ell li obre la porta, ella arrossega una motxilla, amb la càmera, suposo. Caminen a poc a poc, amb el cap cot, i es perden entre la gent de la plaça.

− M’agradaria saber on fa l’exposició.

− Ets tan tafanera.

− No és tafaneria. Em sap greu que se’ls hagi espatllat un moment així per una ruqueria.

Em miro la Laura quan aixeca la cervesa per a fer un glop, les polseres de colors li dringuen al canell.

− Sí, per una ruqueria.

− És tan fàcil, oi?

− Sí, quan són els altres, sempre és fàcil.

Ens mirem. És tard, el cine és a punt de començar. Ens aixequem, paguem i sortim del bar, Verdi amunt, agafats de la mà.