L’altra, i aquesta

Déumenguard de fer cap ressenya literària. És un gènere molt difícil, i encara més si no hi vols prendre mal. No, a mi si L’altra m’ha fet trempar no és tant pel resultat del partit (que també) sinó per les virgueries que m’han delectat. Perquè la Rojals (algú ja ha teoritzat sobre l’entronització que implica aquesta D.O.: article + cognom?) la toca molt bé. Molt. D’entrada, és d’agrair que els noms dels personatges no siguin triats així, perquè sí (una sensació que ens amara a moltes novel·les), sinó que donin joc: l’Anna i en Manel es desdoblen com un tríptic (Annona-Nona, Nel-Nelet), i algun secundari (Mei-Remeieta) també. No sé si m’han escapat dobles significats o què, però l’ús que en fa cada personatge segons la situació momentània proporciona una quantitat d’informació, i de complicitat, notable. Conseqüent amb aquesta joguera, ha estat prou valenta per engegar invents funcionals i  comprensibles, com ara ‘subtilèrrim’ o ‘filfèrric’, comptant, suposo, que el lector n’apreciarà la sentor autoparòdica.

Dribblings i xilenes a part, que s’agraeixen, el punt fort de la ploma rojaliana ja el vam poder ensumar a Primavera, estiu, etc i ara a L’altra encara més: els diàlegs. Al meu entendre, la reproducció de la parla oral és allà on el bon narrador, tal com diria l’alcalde, se la juga. Perquè, a diferència de la descripció o l’exposició de fets (sense entrar ara en consideracions sociolingüístiques que ho allargarien molt), reduir a la uniformitat de l’escriptura una expressió polimòrfica com és la parla constitueix pràcticament una traïció a l’essència mateix de l’acte. Gairebé un exercici contra natura. Per això és una de les arts més difícils. I la Rojals no solament basteix uns diàlegs impecablement versemblants i expressius sinó que es permet el luxe de fer aquesta cosa tan moderna però tan arriscada d’inserir-los enmig del discurs del narrador, sense solució de continuïtat. I això, ho tens el lector ben enganxat pels pebrots o no funciona.

Prova que té una oïda afinadíssima per a l’oralitat és el personatge de la Cati, el primer diguioiga real de la literatura catalana. Aquests nous espècimens mutants engendrats pel bilingüisme cofoi parlen ben bé així, alternant les dues llengües dins la mateixa frase sense que aparentment vingui a tomb però seguint en realitat una mena de lògica interna. Tant de bo fos veritat el que pensa la prota en un moment donat, que la Cati és una filla perfecta de l’ensenyament franquista; quant a la ineptitud ortogràfica poder sí, però pel que fa a l’ús social el diguioiga és, malauradament, un perfecte fill de la normalització.

M’he deixat pel final la troballa que m’ha fet més gràcia de totes, que jo he gustat com una delicatessen: la tirallonga d’insults que la Laura, la germana d’en Nel, adreça a son germà al llarg de tot el llibre amb una coherència i tenacitat admirables: no a raig sinó d’un en un. Carallot, cretí, carcamal. Cada vegada que hi parla, pam: pallús, cap de suro, capsigrany. Com una mena de marca d’estil, com un tret del propi idiolecte. Correspost, això sí, però no sempre, per ell: coliflor, cap d’olla, figaflor. Més enllà de la pura diversió, aquest repertori esplèndid d’improperis constitueix una manera molt eficaç de descriure un món i una manera de fer que qui sap quantes pàgines li hauria costat a un sociòleg: peix bullit, pòtol, matalot, golafre, fill de boc… Molts, per cert, propis d’una variant dialectal ben allunyada de la de Primavera… (que és la seva), l’altmaresmenca-selvatano-gavarrenca-quasiempordanesa, molt menys present en el llibre que no ho era aquella al primer però reproduïda amb total eficàcia.