L’altra guerra d’Israel

19.08.2014

Durant l’última setmana he vist i he escoltat la proclama popular “deixeu que les FDI (Forces de Defensa Israelianes) guanyin” cada cop amb més freqüència. S’ha publicat a les xarxes socials, s’ha pintat amb esprai a les parets, i s’ha cantat en manifestacions. Molts joves ho publiquen i ho comparteixen a Facebook, i sembla que pensin que aquesta frase va sorgir en resposta a l’actual operació militar a Gaza. Però jo sóc suficientment gran com per recordar-ne l’evolució: primer imprès en pegatines per als para-xocs per després passar a convertint-se en un mantra. Esclar, aquest eslògan no s’adreça a Hamas o a la comunitat internacional —sinó que va dirigit als israelians, i conté dins seu  la distorsionada concepció del món que ha estat guiant Israel en els últims dotze anys.

Benjamin Netanyahu

La primera assumpció errònia que conté és que hi ha algunes persones a Israel que estan impedint que l’exèrcit guanyi. Aquests suposats sabotejadors podríem ser jo, el meu veí o qualsevol altra persona que qüestioni la premissa i el propòsit d’aquesta guerra. Tots aquests rarets, que s’atreveixen a fer preguntes o a suscitar inquietuds veient la conducta del seu govern, que lliguen les capaces mans dels nostres militars amb crítiques editorials i crides derrotistes a favor de la humanitat i l’empatia, són suposadament l’única cosa que separa les FDI d’una victòria perfecta.

La segona idea, molt més perillosa, que conté aquest eslògan és que les FDI realment podrien guanyar. “Estem preparats per rebre tots aquests míssils sense parar”, segueixen dient diversos sud-israelians a les notícies, “sempre que puguem acabar amb això d’una vegada per totes”.

Dotze anys, cinc operacions contra Hamas (quatre a Gaza), i encara tenim el mateix eslògan enrevessat. Els joves que només eren alumnes de primer curs durant l’Operació “Escut Defensiu” (Operation Defensive Shield) ara són soldats que envaeixen Gaza per terra. A cadascuna d’aquestes operacions hi ha hagut polítics i comentaristes militars de dretes que han assenyalat “aquest cop ens hem d’estar de miraments i dur l’operació fins al final”. Veient-los a la televisió, no puc evitar preguntar-me: quin és aquest final a què s’esforcen per arribar? Fins i tot, si tots i cada un d’aquests lluitadors de Hamas fossin eliminats, algú pot creure de veritat que l’aspiració del poble palestí per a la independència nacional desapareixeria amb ells? Abans de Hamas, nosaltres vam lluitar contra la PLO (Organització per a l’Alliberament de Palestina), i després de Hamas, suposant —esperem— que encara estiguem vius, probablement ens trobarem lluitant contra una altra organització palestina. L’exèrcit israelià pot guanyar unes quantes batalles, però la pau i la tranquil·litat per als ciutadans d’Israel només es podrà aconseguir a través d’una solució política. Però això, d’acord amb els poders patriòtics que dirigeixen aquesta guerra, és una cosa que no hauríem de dir, perquè precisament són aquest tipus de comentaris els que estan evitant que la FDI guanyi la guerra. Finalment, quan aquesta operació s’hagi acabat i es faci el recompte dels nombrosos cadàvers, tant en el nostre bàndol com en el seu, el dit acusador ens apuntarà altra vegada a nosaltres, els sabotejadors.

El 2014 a Israel la definició d’un discurs legítim ha canviat completament. El debat es divideix entre els que són “pro-FDI” i els que hi estan en contra. Matons de dretes que profereixen càntics com “mort als àrabs” o “mort a l’esquerra” als carrers de Jerusalem, o la crida del ministre d’Afers Exteriors Avigdor Lieberman a boicotejar aquells negocis àraboisrealians que protestin sobre l’operació a Gaza són vistos com actes patriòtics, mentre que les crides a aturar l’operació o les simples mostres d’empatia envers les morts de dones i nens a Gaza es perceben com actes de traïció cap a la bandera i el país. Ens enfrontem a la falsa i antidemocràtica equació que argumenta que l’agressió, el racisme i la manca d’empatia equivalen a l’amor cap a la mare pàtria, mentre que qualsevol altre tipus d’opinió —especialment una que no encoratgi l’ús de la força o la pèrdua de vides dels nostres soldats— és poc menys que un intent de destruir Israel tal com el coneixem.

Al mateix temps sembla que hi ha dues guerres en marxa. En un front, l’exèrcit està lluitant contra Hamas. En l’altre, un ministre del govern, que ha anomenat a col·legues àrabs “terroristes” en el mateix Kenésset (parlament israelià), i els holigans, que intimiden els activistes de pau en les xarxes socials, persegueixen juntament “l’enemic intern”: qualsevol que tingui un discurs diferent. No hi ha dubte que Hamas està amenaçant la nostra seguretat i la seguretat dels nostres fills, però es pot dir el mateix sobre artistes, com la humorista Orna Banai, la cantant Achinoam Nini, o la meva dona, la directora de cinema Shira Geffen, totes elles menyspreades de maneres odioses i amenaçadores per haver expressat consternació sobre les morts dels nens palestins? Aquests atacs extrems contra elles constitueixen una altra defensa necessària per a la nostra supervivència, o són simplement un fosc rampell d’odi i fúria? Som realment tan dèbils i porucs que qualsevol opinió que difereix del consens ha de ser silenciada, sota el temor que provoqui amenaces de mort no només per a aquells que les diuen sinó també per als seus fills?

Moltes persones m’han intentat convèncer de no publicar aquest article. “Tens un nen petit”, em va dir un amic meu ahir a la nit. “A vegades és millor ser intel·ligent que tenir raó”. Mai he tingut raó, i no dec ser gaire intel·ligent tampoc, però estic disposat a lluitar pel dret a expressar la meva opinió amb la mateixa ferocitat amb què la FDI ho està fent a Gaza. Aquesta guerra no és sobre la meva opinió personal, la qual pot ser errònia o patètica. És per aquest lloc on jo visc, i que jo estimo.

A l’agost de 2006, prop del final de la Segona Guerra del Líban, els escriptors Amos Oz, A. B. Yehoshua i David Grossman van mantenir una conferència de premsa en què ells urgien el govern a arribar a un alto al foc. Jo era en un taxi i vaig sentir la notícia a la ràdio. El conductor va dir: “Què volen aquests merdosos, eh? No els agrada que Hezbollah pateixi? Aquests cabrons no volen res més que odiar el nostre país”. Cinc dies més tard, David Grossman enterrava el seu fill a la parcel·la militar del cementiri Mont Herzl. Aparentment, aquest “cabró” volia altres coses que no pas odiar aquest país. Més important, volia que el seu fill, com molts altres homes joves que van ser assassinats en aquells últims i innecessaris dies de lluita, tornés a casa tot d’una peça.

És terrible cometre un error realment tràgic, un que es cobra moltes vides. És encara pitjor cometre aquest error una i una altra vegada. Quatre operacions a Gaza, un immens nombre de cors d’israelians i palestins que han deixat de bategar i sempre acabem tornant al mateix lloc. L’única cosa que realment canvia és la tolerància de la societat israeliana envers la crítica.

Ha quedat clar durant aquesta operació que la dreta ha perdut la paciència amb tot allò relacionat amb el tan esquiu terme de “llibertat d’expressió”. En les dues últimes setmanes hem vist persones de dretes que colpejaven persones d’esquerres amb porres, missatges a Facebook que prometien enviar activistes d’esquerres a les càmeres de gas, i denúncies cap a tot aquell que tingui una opinió que pugui entorpir la marxa militar en el seu camí cap a la victòria. Resulta que aquest camí tacat de sang per on caminem d’operació en operació no es cíclic tal com ens pensàvem. Aquest camí no és un cercle, és una espiral cap a baix, que ens dirigeix cap a punts encara més baixos els quals, m’entristeix reconèixer, serem prou desafortunats com per viure’ls.

Article publicat a la revista setmanal The New Yorker. El podeu llegir en anglès en aquest enllaç. Traducció al català de Griselda Oliver.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Aquest conflicte, com tots els conflictes entre pobles, passen per una solució política. Però hi ha d’haver voluntat política, intel.ligència política per arrajar-los, seny, discerniment… I memòria per meditar sobre les causes dels conflictes. No està de més recordar el mite, o història bíblica, tant hi fa, sobre el crim fratricida entre Caïm i Abel.

  2. Un article molt valent en aquest món de covards i miserables que, sota l’ombrel·la de la pàtria, apedreguen els més indefensos.

    • Els “covards i miserables”, a qui es refereix?
      Als de Hamas quan llençen sobre civils els seus missils, o quan utilitzen a civils com a escuts humans?
      O als militars israelians quan defensen a la seva gent i la legalitat internacional que li otorgà un Estat (Estat, tot sigui dit de passada, que mai ha estat reconegut per les autoritats palestines)?

      Atentament

      • Senyor JRRiudoms,
        Jo simplement feia una afirmació general per destacar la valentia d’aquells que, al seu país i contra el seu país si cal, alcen la veu contra les injustícies, vinguen d’on vinguen. Disculpe’m, senyor, però no he donat la meua opinió sobre el conflicte a la franja de Gaza; per tant, intente respectar-me sense suggerir les bestieses que el seu comentari sembla suggerir. Perquè jo, senyor JRRiudoms, no he justificat mai ni Hamas ni els míssils que llança, com tampoc no he justificat mai els bombardejos indiscriminats del legítim estat d’Israel. Es tractava, estimat senyor, de donar suport als escriptors valents d’aquest planeta, que desgraciadament no són majoria. Els “covards i miserables” que, sota l’ombrel·la de la pàtria, justifiquen les massacres que fa la seua pàtria, són una espècie sense pàtria concreta, vull dir que, ací i enllà, ens els trobarem amb banderes gegants per cobrir les seues vergonyes ètiques.
        Atentament

  3. És molt difícil, per no dir impossible, arribar a una solució política quan es tracta d’una guerra de religió (de dues religions del Llibre), si més no, la religió hi juga un paper essencial. Molta gent no ho veu així i ho redueix a una qüestió purament econòmica i de territori. Però ens podríem fer la següent pregunta:
    S’hagués arribat en aquests extrems de violència si les dues parts implicades en el conflicte (palestins i israelians) haguessin estat budistes?

  4. @ JRRiudoms el 21 agost 2014 a les 11:33

    Evidentment que els budistes poden fer ús de la violència, com qualsevol grup humà, però aquesta notícia la veig com una excepció, i l’excepció confirma la norma.
    En tots els conflictes religiosos que hi ha arreu del món, seria interessant saber en quin percentatge hi ha implicada almenys una de les Religions del Llibre*, i en quin percentatge hi ha involucrada alguna religió que no sigui del Llibre.

    Hi ha una gran diferència entre el Budisme i les Religions del Llibre, el Budisme no està basat amb veritats revelades per Déu, per tant no hi ha dogmes de fe ni veritats absolutes. En el budisme no hi ha El Llibre que han de seguir els seus fidels, n’hi ha milers de llibres sobre budisme. El mateix passa amb l’hinduisme i altres religions orientals, i les antigues religions politeistes pre cristianes tampoc seguien cap llibre pel poc que en sé.

    * Per qui no ho sàpiga, les religions del Llibre són tres, dues les he esmentat implícitament en el primer comentari, no és gaire difícil deduir quina és l’altre que completa el trio. Se les anomena així perquè segueixen un llibre principal.

    • Sense voler en polèmiques estèrils, hi han més casos d’atacs de budistes a membres d’altres religions. I, com en qualsevol conflicte humà, no és cap excepció… som humans, i per lo tant, imperfectes.
      Referent a les religions del Llibre, cal esmentar que els budistes i les altres religions també tenen els seus Llibres, menys o més sagrats. De dogmatismes també n’estan plenes [algunes] de les persones que segueixen qualsevol religió o altre creença (per molt “científica” que un es pensi). El dogmatisme no és excluisivitat de les religions (hi han persones religioses [fins i tot de les religions que vostè anomena “del Llibre”] que no tenim cap dogma).
      Pel que fa a les guerres, dir que els testimonis de Jehovà, els menonites i els adventistes del setè dia (entre altres religions cristianes) no en són partidaris, i es proclamen objectors de conciència.
      I recordar que qui fabrica les bombes i les llença no és cap Déu (per molt que alguns ens vulguin fer combregar amb rodes de molí).
      Atentament

      • Com ja he dit abans, el budisme en té molts de llibres però no en té cap que sigui el principal, no té un equivalent a la Bíblia. Per això, sense ser una experta en el tema, trobo que el budisme és més aviat relativista, la qual cosa fa que s’allunyi dels dogmes. Encara que alguns monjos d’algunes escoles tinguin actituds radicals i de violentes. La Guerra santa i la Inquisició no ho van inventar les religions pre cristianes.
        Estic d’acord en que les religions no tenen res de científiques, més aviat es mouen per les emocions. Per això algunes actituds de fidels són tant irracionals.
        També és cert que el dogmatisme no és exclusiu de les religions. En el camp polític n’hi ha molts d’exemples. Amb conseqüències tràgiques i brutals per a milions de persones, que hem pogut veure sobretot en el segle vint.
        Els càtars tampoc eren partidaris de la violència. Però una lectura literal dels Llibres pot portar a la violència per part d’extremistes religiosos, això es pot comprovar tristament en aquests moments amb el que està passant a l’Iraq i a Síria.