L’alienista

13.09.2018

Aquest estiu m’ha tocat quedar-me a Londres, sense vacances i amb molta feina. Per tal de sentir certa sensació d’estiu tot i el clima plujós, m’he estat mirant una sèrie de Netflix. Si bé la intenció era airejar-me dels estudis, m’he trobat ràpidament engolit per la meva deformació professional de lingüista. Així, enlloc de desconnectar, m’he trobat calibrant les lents de lingüista i he començat a prendre notes.

The Alienist

“The Alienist” és una adaptació de la novel·la homònima de Caleb Carr, una sèrie de 20 capítols situada a la Nova York de 1896, en una ciutat puixant en plena expansió. El protagonista és un “alienista” –un precursor dels moderns psicòlegs– que vol trobar què impulsa l’ésser humà a assassinar. En un moment donat es troba amb un cas d’un assassí en sèrie que comet atrocitats contra nens no-binaris, en terminologia actual, i la sèrie pren ràpidament la forma típica del thriller psicològic.

La sèrie és bona, i és que es nota molt que els productors s’han preocupat de crear un ambient històricament creïble. No només els decorats, els paisatges urbans o els vestuaris estan representats amb un realisme històric i atractiu remarcable, sinó que també han tingut cura de les llengües. I aquí és on jo m’he fixat.

Nova York és una ciutat que des dels seu orígens ha estat marcada per la relació entre cultures i llengües. El sociolingüista Joshua Fishman assegurava que el 1643, amb només 500 habitants i encara anomenada Nova Àmsterdam, ja s’hi parlaven fins a 18 llengües. A la sèrie, doncs, l’esforç per a representar aquesta diversitat lingüística hi és present, i si bé s’ha de reconèixer que fa uns anys segurament aquest esforç pel rigor històric seria impensable, no totes les llengües en surten igual de ben parades. I és que aquest realisme lingüístic existeix més per a unes llengües que per a unes altres.

El cas més evident de bona indagació històrica és, evidentment, el que trobem en l’anglès, ja que s’ha intentat representar l’anglès que es parlava a finals del segle XIX. Ho notem, per exemple, per com pronuncien el so inicial de les paraules començades per ‘wh’ o la presència de lèxic i estructures gramaticals arcaiques, com el manlleu del francès beau (amant).

A banda de la perspectiva diacrònica, que sembla només afectar la llengua anglesa, el segon èmfasi notori és en el susdit multilingüisme que caracteritza Nova York, una ciutat construïda per immigrants procedents de moltíssimes comunitats diferents. Si mireu la sèrie hi podreu sentir yiddisch, italià, alemany o hongarès. Sense anar més lluny, el mateix protagonista, el doctor Lászlo Kreizler, és presentat com a alemany, però a banda d’anglès i alemany també el veiem parlar hongarès (i de fet el seu nom, Ladislau en català, és hongarès). L’interessant personatge és representat magníficament per l’actor germano-català Daniel Brühl. I fins aquí les sorpreses agradables.

Hi ha una jerarquia molt marcada: existeix l’anglès i existeixen les altres llengües. Les altres llengües (no es pot treure protagonisme a l’anglès, home!) tenen presència anecdòtica; no hi ha pràcticament cap conversa sencera en aquestes llengües, totes acaben en anglès. Sembla que això dels subtítols encara molesta a ca l’Imperi, tot i el bon paper dels actors en pronunciar aquestes llengües, i que això justifica fer menys versemblant la comunicació.

Al mig de la jerarquia hi la les llengües nacionals europees, i el seu tractament és el que més em turmenta i em fa esclafar les crispetes dins del puny. És de jutjat de guàrdia que facin parlar en alemany i italià estàndards els personatges de la sèrie, i encara més els de classe baixa. És un clar anacronisme, un gravíssim error històric que podria ser qualificat d’imperialisme temporal. En tot cas, els personatges haurien de parlar saxó o baix alemany, sicilià o napolità.

A baix de tot de la jerarquia hi ha les llengües invisibles, i és que hi ha moltes més nacionalitats que no pas llengües representades. Aquestes llengües solen ser aquelles històricament subordinades a l’anglès, com les llengües celtes (a qui se li acut!). Tot i haver-hi més d’un personatge irlandès i algun d’escocès, no se sent ni una paraula en cap llengua cèltica, sinó que es limiten a imitar-ne l’accent en anglès (accents divertidíssims, escolti). L’holandès també és una llengua invisible, si bé els personatges neerlandesos pertanyen a l’elit i amb aquestes coses ja se sap.

És curiosa la jerarquització d’immigrants i llengües, que, de tant fidedigna, acaba per alteritzar unes llengües i invisibilitzar-ne unes altres. Sembla que les ideologies lingüístiques no han canviat tant. Com a contrapunt positiu, la presència del yiddisch –de la mà dels personatges jueus– sí que és remarcable, tot i que es pot explicar pel cert prestigi de la comunitat jueva a la costa est i la històrica visibilització que ha tingut. El rigor lingüístic, en definitiva, sembla tenir com a límits els estats-nació definits (o ni tan sols això!): la visibilitat de les llengües va lligades a la força dels Estats que els emparen i tota llengua minoritzada i/o subordinada a l’anglès no es contempla.

Lamentablement, tot i que a la producció hi apareixen dos lingüistes com a personatges històrics (entre els molts que farceixen la sèrie) –Franz Boas i Paul Broca–, sembla que la nostra disciplina no ha pogut influir aquesta gran sèrie.

Aquesta mistificació −segurament inconscient− del passat lingüísitc va lligada a un fenomen que travessa inexorablement tota la modernitat: l’homogeneïtzació. No podem obviar l’espasa de Dàmocles que penja sobre la diversitat mundial, i és que des de l’arribada de Colom a Amèrica, el 50% de les llengües han desaparegut. Nova York, que podríem pensar que és més resistent a aquest procés, tampoc no se n’escapa. La sociolingüista Ofelia García, que s’ocupa de la preservació de la diversitat, explica:

Des de molt aviat, amb excepció d’algun període curt, Nova York ha estat conscient de la necessitat d’usar altres llengües diferents de l’anglès en benefici propi. […]

Però a la vegada adverteix:

L’empresariat de Miami s’ha queixat de l’escassetat de bilingües autèntics entre la segona generació de descendents dels immigrants llatinoamericans. Molts d’ells conserven certs coneixements de castellà, però no els necessaris […]. Ni el castellà no se salva als EUA!

Si alguna cosa podem aprendre de Nova York i d’aquesta història que us he explicat és que totes les llengües són iguals, i això és el que la sèrie no vol afrontar. La sèrie no és capaç de posar en pla d’igualtat totes les llengües, de mostrar que amb totes elles podem tenir la mateixa experiència de la humanitat. Existeix l’anglès −que és el que fa la trama− i existeixen les altres llengües, que fan la mateixa funció que el decorat −com qui porta un barret o una cicatriu− enlloc de tenir un paper interessant.

Nosaltres, igual que Nova York, també vivim en un territori caracteritzat pel multilingüisme i la diversitat lingüística on s’hi parlen més de 300 llengües. I malauradament ja fa molt de temps que som part d’aquesta lluita contra la homogeneïtzació i per la diversitat lingüística, una lluita que és de tots. No només es lluita pel català, sinó també per la Llengua de Signes Valenciana, la Llengua de Signes Catalana i l’aranès, les llengües històriques del nostre territori. I ni tan sols no només per aquestes, sinó també per les llengües nouvingudes, dels nostres veïns més invisibilitzats com quítxues, amazics o panjabis o els que ho estan menys, com francesos o napolitans. I fins i tot ni tan sols només per aquestes, sinó també per tota la varietat dialectal del nostre domini lingüístic compartit, com el formenterenc, el tortosí o el pallarès.

La diversitat és el motor de la nostra creativitat, la que fomenta sinergies, llaços, intercanvis i promou individualitats i comunalismes, la que ens defineix com a criatures humanes. Com diu Carme Junyent, si rebutgem allò que els altres poden aportar no podem esperar que comparteixin els nostres projectes o desitjos.

Vegeu, doncs, The Alienist i experimenteu aquesta nostra humanitat. No feu, però, d’alienistes amb aquells qui són diferents, perquè en realitat no ho són tant. Feu com en Lászlo Kreizler i intenteu entendre’ls, perquè només així us podreu entendre a vosaltres mateixos en aquest món divers que és de tots i per a tots.

Albert Badosa és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.