L’agosarada ignorància

18.09.2016

No llegeixo mai ressenyes de cap dels llibres que tinc publicats, si és que se n’han fet, perquè ho ignoro. Però fa uns dies un amic meu em va deixar llegir un exemplar ja vell de la revista Reduccions on un tal Dídac Pujol, professor a la Universitat Pompeu Fabra, ressenyava la meva traducció dels Sonets de Shakespeare. La ressenya consta de sis pàgines, en les quals les onze ratlles finals són elogis, fets molt a contracor, però elogis al cap i a la fi, cosa que agraeixo. La resta són retrets que rivalitzen en absurditat i que no penso enumerar, però sí que tinc ganes d’esmentar els més importants.

Salvador Oliva

Salvador Oliva

Els retrets que l’esmentat Pujol em fa sobre solucions de traducció no tenen cap sentit. Un text es pot traduir de moltes maneres i el traductor proposa la seva. Qui en fa la ressenya pot dir que n’hauria preferit una altra, naturalment, però s’exposa a fer l’enze si ho retreu com a error. Si al primer sonet vaig traduir beauty’s rose per “la bellesa de la rosa” en lloc de “la rosa de la bellesa”, és obvi que ho vaig fer deliberadament, i no pas per error (el genitiu saxó és una de les primeres coses que s’aprenen estudiant anglès). Crec que això, a en Pujol, se li podia haver acudit, sense fer cap sobreesforç intel·lectual.

La meva traducció de l’apariat final del sonet 18 és la correcta si seguim la puntuació de la primera edició anglesa de 1609, de la qual cosa l’esmentat Pujol no se n’ha adonat. Ja a la segona edició del meu llibre, hi vaig afegir una nota explicant el perquè de la meva traducció i posant-hi la traducció alternativa segons la puntuació de la majoria de les edicions angleses modernes. També crec que això se li podia haver acudit. I, ja que és un professor universitari, i també «especialista» en les traduccions de Shakespeare al català, és estrany que no hagi donat com a mínim un cop d’ull a la primera edició de 1609 per evitar regar fora del test.

És obvi també que el meu pròleg li va caure molt malament per diverses raons. La primera, perquè critico maneres d’ensenyar literatura i esmento “una fragorosa i malhumorada catedràtica de literatura catalana medieval”. Això no li va agradar perquè, segons ell, és irrellevant. A part del fet que jo he de poder escriure el que vull i citar qui vull, resulta que sí que és del tot rellevant, perquè poso de manifest maneres diferents d’ensenyar literatura que a mi no em semblen adequades i això servia per mostrar-ne de més adequades ajuden a llegir més bé els Sonets de Shakespeare.

Un altre retret es refereix a «faltes de català» i un dels exemples que posa és que jo cometo la barbaritat d’usar «estar» en comptes de «ser» a la frase següent: com que els dos estan tan lluny de mi. És divertit que es pregunti com puc fer una cosa així, quan Joan Solà a la Gramàtica del català contemporani diu que la mera localització requereix «ésser». En Pujol no es va adonar que jo volia emfatitzar l’aspecte duratiu de la frase, i aquest aspecte ens és donat per «estar» i no per «ésser». ¿O és que no té ni idea de la diferència entre l’aspecte puntual i el duratiu? En aquest cas, li diria que el verb «estar» s’acosta el sentit de com que els dos viuen tan lluny de mi, que és el sentit que jo li volia donar, també deliberadament. D’altra banda una orella atenta a la llengua viva ja s’adona que, fins i tot en la mera localització, «estar» està substituint «ser» a marxes forçades, cosa que, per cert, tant si és un castellanisme com si no ho és, té una explicació tècnica més acurada: es tracta d’un canvi en les preferències aspectuals. És possible que la mania contra el verb estar d’en Pujol també m’obligués a dir Quan tu vas arribar jo ja era a punt, en lloc de dir …jo ja estava a punt. Tot és possible quan un vol demostrar que es més savi que els altres. Però a mi, després d’haver dedicat mitja vida a ensenyar gramàtica a la Universitat de Girona, difícilment em podrà convèncer.

El meu respecte per Joan Solà, diguem-ho de passada, és immens, tant per la persona com pel gramàtic; és molt més gran que el que li tenien els membres de l’Institut d’Estudis Catalans, els quals li van vetar l’entrada fins pocs anys abans de la seva mort. I és també un respecte molt més gran del que li té en Pujol, que, pel que diu, demostra que l’ha llegit de pressa i corrent, i que, a més a més, ha demostrat que no ha llegit ni de pressa ni a poc a poc el capítol dedicat enterament a aquest tema: la predicació no verbal. Per si li interessa cultivar-se una mica més, que sàpiga que és el capítol 14 del segon volum de l’esmentada gramàtica.

L’altra falta que «descobreix» en el meu pròleg és que poso la preposició «a» a l’adjectiu «diferent», que regeix la preposició «de». Si en Pujol hagués consultat el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, de L’Institut, cosa gens difícil perquè es troba a internet, hi hauria vist casos on l’adjectiu «diferent» pot regir, a més de la preposició «de», les proposicions «en» i també «a». Un dels exemples és aquest: els capitells del transepte són diferents als del cos principal del temple. Com diu la dita catalana: «Sempre s’ha de ser emmascarat per una paella».

Em podria allargar sobre moltes més incongruències, però em limitaré als retrets que fa a la mètrica de les meves traduccions perquè, tot i que són més tècniques, són també les més divertides. I com que la vida és curta, val més que ens divertim. Aficionat com sóc a la mètrica i a la prosòdia (ja tinc quatre llibre publicats sobre el tema), m’agrada d’escoltar i acceptar consells sobre aquesta disciplina. Ara bé: la insipiència d’en Pujol sobre mètrica depassa tots els límits imaginables i, tot i així, pretén donar-me’n lliçons. Segons ell, no es poden mesclar els alexandrins amb els dodecasíl·labs trimembres (que ell anomena erròniament alexandrins trimembres), cosa estranya si tenim en compte que els dos tenen el mateix nombre de síl·labes mètriques. Divertim-nos una mica amb l’anàlisi que fa d’alguns versos de la meva traducció: sonet 35, vers 1:

Pel que has comès, no sentis més el desconsol

Ell anomena aquest dodecasíl·lab, «alexandrí trimembre». Ja comencem bé: els alexandrins no són mai trimembres ni bimembres. L’alexandrí és un vers cesurat i la cesura divideix el vers en dos hemistiquis; el dodecasíl·lab, en canvi, si que pot ser bimembre (quan té dos còlons) o trimembre (quan en té tres). Passem al segon vers:

                  espines té la rosa, la font de plata, fang,

Ell anomena aquest vers «alexandrí bimembre», concepte —ho acabem de veure— també inexistent. Anem pel tercer vers:

núvols i eclipsis enfosqueixen lluna i sol.

D’aquest vers en diu dodecasíl·lab, sense adonar-se que aquest sí que és trimembre. No se n’ha adonat perquè té dos encavalcaments, un sobre cada còlon: núvols i eclip-/-sis enfosquei-/-xen lluna i sol, i ell només els deu reconèixer quan la frontera de còlon coincideix amb la frontera de mot.

Del quart vers diu que té «diverses lectures». El vers és aquest:

                  i hi ha cucs odiosos dintre el capoll més blanc

En Pujol segueix dient que aquest vers pot ser un alexandrí coix de 5 + 6 síl·labes (!!!) Aquí o li falla l’aritmètica o compta erròniament una sola síl·laba a i hi ha o potser pensa que odiosos té només tres síl·labes, tot i que mai no es fa cap sinèresi després d’una dental sonora. És difícil de dir quina de les tres possibilitats és la pitjor.

Però la més divertida és la següent: com que diu que la combinació d’alexandrins amb dodecasíl·labs no funciona, per demostrar-ho, posa un exemple sensacional (sonet 130, vers 9):

M’agrada quan la sento parlar, pro sé molt bé

del qual diu que (cito literalment): «o bé ens trobem amb un vers hipermètric (13 síl·labes) o bé el lector es veu obligat a torturar-lo (sic) i llegir-lo com un alexandrí amb una cesura a sento». (Segur que volia dir «després de sento». Veig que, sobre les preposicions, no té gaire competència activa ni passiva). Aquí hi ha tantes bestieses acumulades que les he d’enumerar.

Primera: en Pujol, professor universitari, hauria de saber que entre sento i parlar hi ha el que sempre se n’ha dit un encavalcament. En aquest cas és un encavalcament de la frase sobre la cesura. ¿O és que ell es pensava que els encavalcaments només es poden donar entre vers i vers? Un sol exemple: obro a l’atzar Poesia de Carner i trobo aquests tres versos finals al tercer poema de “Flora urbana (marco les cesures amb una ratlla inclinada):

Nosaltres i vosaltres, / en una ardent espera,

                  descomptaríem una / remor tota lleugera:

                  la sort que gira full.

El segon d’aquest versos té una cesura entre un article i un nom!, dos constituents que no poden ser més immediats. Recomano a en Pujol que quan llegeixi Carner, que, pel que veig, encara no ha llegit, es prepari per torturar aquest vers. Viure per veure!

Segona: també hauria de saber que la cesura (concepte del model de vers) no té per què realitzar-se amb una pausa (concepte de l’elocució del vers). En conseqüència no hi ha cap necessitat de «torturar» el vers, llevat que un tingui preferències sàdiques.

Tercera: també hauria de saber que les pauses en la lectura o recitació dels versos, és un fenomen que, pel fet de pertànyer a l’elocució del vers, està regit pel model d’elocució. Li caldria llegir bé Linguistics and poetics de Roman Jakobson, que li aclariria una mica el cap.

Quarta: si creu que l’única lectura del vers és fer una pausa després de sento vol dir que és la seva lectura que és aberrant, i no pas el vers, llevat que ell pensi que l’alexandrí de Carner que acabo d’esmentar també s’ha de «torturar».

Cinquena: també hauria de saber que, pel que fa a l’elocució dels versos, tot depèn del model d’elocució. La cesura, doncs, es pot realitzar, en l’elocució, de moltes maneres, i, com acabem de veure, no necessàriament amb una pausa. N’hi ha prou amb què qui recita (o llegeix en veu alta) posi més intensitat en el darrer accent del primer hemistiqui. Això ja ho he explicat a Tractat d’elocució. Per tant el remeto a la lectura d’aquest llibre (tot i que, de la manera com entén el que escric, preferiria que no es molestés a llegir-lo).

Sisena: en Pujol deu pensar que els versos i les frases o els sintagmes han de coincidir, cosa que donaria al text una sonsònia brutalment monòtona. Doncs no: poden coincidir (esticomítia) o no (encavallament). Això ho saben els nens i nenes de bàsica. I, pel que sembla, hi ha professors de lletres a la Universitat Pompeu Fabra que encara no ho saben.

Setena: en Pujol hauria de saber també que llegir els Sonets de Shakespeare no és el mateix que llegir La caputxeta vermella. No. Llegir un text on es combinen alexandrins i dodecasíl·labs (trimembres o no) requereix saber llegir una mica més. Igualment es necessita saber llegir més bé per dir en veu alta un text amb mètrica complexa, que és com jo i altres traductors, per exemple en Joan Sellent, Ángel-Luis Pujante, i molts més, hem traduït el teatre de Shakespeare, i, si l’actor que diu el text no s’ha adonat de quins versos són cesurats i de quins no ho són i també del fet que sovint hi ha hemistiquis que depassen les sis síl·labes, és evident que no els podrà dir bé i els haurà de «torturar», que és el que es veuria obligat a fer ell si fos actor. Afortunadament, no ho és.

De la combinació d’alexandrins i dodecasíl·labs diu que combinar-los és caure en la laxitud i en la cacofonia. Sobra tot comentari, perquè això és confondre els panellets amb els penellons. Prefereixo no imaginar què deu explicar en Pujol a les seves classes! Pel que fa al fet que ell escrigui i digui als seus estudiants que prefereix les versions d’altres traductors dels sonets a la meva, em sembla totalment perfecte. Cadascú valora com vol o com pot. Res a dir sobre aquest tema, tret que més aviat em complau que sigui així. Quan alguna vegada algun pallús m’ha dit que li ha agradat alguna cosa que jo he escrit, penso que segur que m’he equivocat. Quan un altre pallús em diu que no ho he fet bé, més aviat tinc la convicció de tot el contrari.

Per acabar, les recomanacions: abans de donar consells mètrics i retreure errors allà on no n’hi ha, cal ser un bon lector, i, si és possible, haver llegit algun tractat de mètrica i dicció, no necessàriament cap de meu. En Pujol també hauria d’haver recordat la dita catalana que afirma que la ignorància és agosarada i així, reconeixent la seva, potser hauria evitat fer el ridícul.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

24 Comentaris
  1. Per què perdre el temps amb explicacions per a sords quan el podries gaudir fent el que t’agrada (i saps fer). Endavant!

  2. Només a la presentació de l’article Senyor Salvador Oliva ja foten ganes de no seguir. – un tal Dídac Pujol- no, no, que és aixo d’un tal?….Un respecte per qui opina . I continua – sis pàgines finals d’elogis- Aquí potser no en són prou de pàgines d’elogis . i es diu.Gràcies.
    I segueix…Ara però els retrets rivalitzen en absurditat
    Bé, a partir d’aquí ni m’he molestat en seguir llegint al gran guru de la mètrica catalana Salvador Oliva. Però ha de saber que per sort o per desgracia el tema de la mètrica ja no la segueix gairebé cap poeta.

    • Ha de dir’ onze ratlles d’elogis en sis pàgines’. Poques, potser, poques. Amic Didac Pujol, amb 30 ratlles d’elogis el SR Oliva no hagués escrit l’article. Mesurem els elogis, si us plau.

  3. Sense cap mena de dubte, el senyor Oliva és dels millors traductors en llengua catalana, i més encara dels sonets, que no se’n troba cap d’igual. Bé que fa si defensa el seu treball fruit de tanta reflexió i esforç!
    És indiferent el número d’elogis quan la gran quantitat de crítiques són injustificades.

    • Aisò que el Sr. Oliva és un dels “millors traductors en llengua catalna” és molt subjectiu, discutible i una afirmació massa genèrica i solemne. Jo no ho crec i personalment m’interessen molts més uns altres traductors amb un gust per la llengua molt més flexible, ric i viu. També més poètic i amb millors pràctiques sobre l’oralitat i la prosòdia . Quant al seus coneixements de mètrica… deixem-ho córrer. Fa massa calor i aquest idividu (el Sr. Oliva) és massa superb i petulant. Algú ha dit que s’hi tracta d’una batalleta entre “universitaris”. Jo diria que és cosa de reines (amb perdó per l’expressió i per algunes reines) El Sr. Oliva, com l’inefable Manuel A. Conejero (valencià) es consideraven amb una toia al cul, però per més que es perfume el que fa pudor, fa pudor.

      • Home, que és un grandíssim traductor ho podem afirmar, no? No dic el millor, dic “dels millors”. Tota la tasca que va fer amb Shakespeare és inigualable. El Segarra està a anys llum. Si un busca vitaltiat i flexibilitat, les traduccions del Sallent són molt bones, però estan concebudes per a una representació “planera” (sense connotacions negatives del terme) d’un llenguatge tan difícil com el de Shakespeare. Precisament per això prefereixo les del senyor Oliva, perquè té en compte un gust pel ritme i la mètrica (d’altra banda molt anglosaxó) que fa que el text floreixi d’una nova manera.
        A més a més, cal tenir en compte que el senyor Oliva ha traduït el 100% de la producció del Bard, cosa que em sembla ressenyable (i més amb tanta qualitat).
        Jo no vull entrar en si el senyor Oliva és petulant i superb, potser sí, no el conec, però sigui com sigui m’és indiferent tenint en compte el valor de la seva feina.
        D’altra banda, podem estar contents d’estar d’acord pel que fa a les edicions del senyor Conejero, de les qual no crec que pagui la pena parlar-ne…
        Finalment dir que, si vostè és el Manuel Molins que em penso que és, vostè entendrà molt millor aquestes qüestions que no pas jo i tampoc no vull crear més polèmica de la necessària.
        Les traduccions del senyor Oliva em semblen molt molt molt bones i em sembla bé que les defensi. La resta ja, és una altrà història…

  4. Patètic senyor Oliva. Gent com vosaltres és la que limita la poesia al folklore i marginalitat de quatre vells saberuts. Friquisme en estat pur.

  5. El Sr. Oliva hauria de tenir en compte que una crítica lúcida i intel·ligent no es fonamenta en la diatriba, ni tampoc en el descrèdit personal.

  6. Tot això, començant pels enllaços que afegeix aquí sota Dídac Pujol, són batalletes d’universitaris, l’Autònoma i la UPF contra Girona, amb l’afegitó del renoc Lluís Bonada a “El Temps”, que fa anys que parasita tot el que tradueix i escriu l’Oliva. Tristes capelletes de la universitat catalana, amb aquest Dídac Pujol fent la feina bruta a la Lola Badia.

    Al final, però, el que en queda és molt senzill: els sonets traduïts per l’Oliva es llegeixen molt bé, i la prosa que excreten els Pujols i Bonades ‘et alii’ és putrefacta i de baixa volada. Gent sense creativitat, ocells que embruten el seu niu.

    • Per defensar una posició determinada i refusar-ne una altra (o unes altres), s’ha ofendre? I sobretot, cal ofendre des de l’anonimat?

      • La veritat, em sembla més ofensiva la ressenya de Dídac Pujol, perquè la gosadia ignorant és també una ofensa a la intel·ligència dels lectors. D’altra banda, qui ho diu que m’amago en l’anonimat? O és que vostè llegeix “Sarita” amb prejudicis, i ja hi veu un malnom? O és que coneix tots els noms de tothom? Sara Amat i amb molt d’orgull, escolti.

        • Jo diria que una persona s’identifica per escrit quan fa constar nom i cognom. Per tant, no em sembla que fos un prejudici considerar Sarita com un nom que no identifica. Almenys, que no identifica prou. De Saritas n’hi pot haver moltes. No em dirà que Sara Amat no és molt més identificador. D’altra part, potser vostè i jo no ens posaríem d’acord sobre què és ofensiu i què no. O potser sí, qui sap, després d’una conversa tranquil·la. Sense gens d’ironia, cregui’m, encantat de conèixer-la i saludar-la, encara que sigui per via electrònica.

  7. Moltíssimes gràcies a Salvador Oliva per la seva classe magistral sobre poesia i la seva traducció!!!
    Des d’avui, lectora empedernida que sóc d’aquest gènere, és segur que en gaudiré molt més!!!!

      • Deixant de banda capelletes universitàries, qui hagi tingut a les mans, i hagi llegit, l’edició dels “Sonets”, sabrà prou bé que la traducció és esplèndida (i l’edició, això també cal dir-ho, d’aquelles que fan goig). Salvador Oliva no amaga cap carta: ofereix el text original en anglès, la traducció literal i la seva versió poètica, a banda de nombroses notes explicatives. I tot plegat són coses que agraeix el lector de poesia. I aquesta és la qüestió: Oliva no és un “acadèmic”, sinó algú a qui li agrada la literatura en ella mateixa, i que trasmet els seus coneixements amb saviesa i entusiasme.

  8. Sr. Oliva, no entraré en matèria de mètrica ja que ho desconec gairebé tot ni tampoc en la picabaralla (o controvèrsia) amb el Sr. Dídac Pujol a qui no conec ni en tinc notícia, però no me’n puc estar de comentar-li dues expressions que vostè utilitza en el seu desgreuge: “al cap i a la fi” molt millor: “al capdavall” i “de pressa i corrent”, molt millor: a corre-cuita”.

  9. Benvolguts tots,
    No m’hauria pensat mai que el meu article generés tants comentaris. Intervindré, però no pas per continuar cap polèmica, sinó tan sols per explicar quatre fets:
    PRIMER: no entenc com alguns poden haver pensat que vaig iniciar una guerra entre universitats? (a) Jo no estic a cap universitat. Fa tres anys que estic jubilat! (b) La universitat on treballava, la de Girona, és l’única que conec, i, per tant, en conec també els defectes. En conseqüència, no tinc cap raó per defensar-la, ni per atacar-ne cap altra. (c) Ningú que em conegui pot creure’s que jo tingui cap interès en cap “guerra d’universitats”; sempre he estat partidari de la pau universal.
    SEGON: De la meva traducció dels Sonets de Shakespeare, se n’han venut uns cinc mil exemplars. Anem ja per la sisena edició. (a) Això no vol dir que les meves traduccions siguin les millors; però sí que vol dir que és la que molts lectors han preferit, cosa que els agraeixo. Han valorat els nou anys de feina que vaig dedicar a traduir-los. (b) No tinc notícia que cap de les altres traduccions, tan lloades per en Pujol, que hagi exhaurit la primera edició. (c) En Pujol té tot el dret de preferir les altres i dir que la meva no li agrada. (d) El que no té dret a fer és criticar aspectes del meu pròleg i de la meva traducció quan, de fet, les crítiques són fruit d’una exhibició d’ignorància. Això és l’únic que volia demostrar en el meu article.
    TERCER: és absolutament fascinant que en Pujol hagi guardat com si fos un tresor tots els articles de gent que em critica per motius que desconec (i que no m’interessen en absolut). (a) Per què en lloc de defensar el que és indefensable, es venja col·locant els enllaços d’aquestes beneiteries? (b) És producte de què guardar aquests atacs? (c) És producte de què donar-los a conèixer? (d) És possible que pugui pensar que em fa algun mal? Més aviat em fa un bé, com demostraré immediatament.
    QUART: des de Verdaguer fins a Ferrater, passant per Maragall, Carner i uns quants altres, podríem fer una llista dels atacs que la mediocritat del poder polític, cultural o eclesial ha llançat contra escriptors d’un talent indiscutible. (a) Els atacs que rebo jo (sempre de la mediocritat) m’honoren, perquè em col·loquen a la llista d’uns escriptors que van tenir moltíssim més talent del que tinc jo. (b) Tinc l’absoluta convicció que no em mereixo estar en aquesta llista, però agraeixo a en Pujol que m’hi col·loqui. i (c) Aquest agraïment el faig extensiu a tots els que m’han criticat en aquests comentaris.
    Res més, i perdoneu la molèstia. Molt cordialment,
    Salvador Oliva.

    • Salvador, saps què penso? Que et veig en plena forma i amb els reflexos i el coratge pertinents com per saltar al ring i planxar a qualsevol. I això és el que importa, les ratlles del teu article exhalen vigor, ímpetu, i m’atreviria a afegir que un cert incoformisme. És collonut que un diari digital, i per comptes de publicar articles ordinaris i fotos de gent conilla publiquin controvèrsies sobre mètrica, traduccions i Shakespeare. I que aquests articles portin a un munt inacabable de comentaris, el mateix número inacabable de comentaris que en altres diaris suscitaria, per exemple, una picabaralla entre l’astre argentí i l’astre portuguès de la pilota.

  10. Ferit, s’el veu. Menystingut també, però és una mala opció atacar a l’adversari.
    No el conec de res ni sé qui te raó però crec que no li fa cap bé una resposta basada en el menys preu i ridiculització de l’oponent.