#Lafidelmón

31.07.2017

El dia que l’última gota d’aigua del món s’evaporà no hi havia càmeres retransmetent-ho en directe, ni interrompem aquesta emissió per informar-los que, ni tuits amb l’etiqueta #lafidelmón, ni el sospir de milions de telespectadors compungits davant la pantalla, re de re. L’astre rei suspès al cel, inexpressiu i aliè, i una petita gota que, en un segon, va deixar de puntuar la immensa planícia seca i es va perdre per sempre, sense publicitat, sense focus, sense fer ni mica de soroll. No gaire lluny, un camaleó d’ulls cònics i cara de pòquer es feia passar per una pedra i deixava que la mosca que zumzejava avorrida al seu voltant es confiés. Havia estat un procés lent però constant i, al final, després de dècades de desastres naturals d’una violència mai vista, les onades dels oceans havien deixat pas a les vastes extensions de terra clivellada, #lafidelmón. Seria tediós explicar la cadena de fets que va fer-ho inevitable, detallar com la supèrbia i l’estupidesa humanes van causar un efecte dòmino que, tot i ser objecte d’uns quants documentals nominats als Oscars i d’un bon grapat de cimeres pel clima, no va tenir marxa enrere. La mosca s’aturà uns segons als morros del rèptil per fregar-se les potetes; el depredador esperava el moment. L’ésser humà s’havia extingit incapaç de pair la seva pròpia bacanal, els últims cadàvers frescos havien esdevingut cossos putrefactes i després borbolleig de cucs i després ossos i després pols, i el vent havia fet la resta, escombrant tanta tristesa. Ni tan sols importava ja qui n’havia tingut la culpa, no quedava ningú per tuitar #lafidelmón. La mosca va tornar a alçar el vol i llavors el camaleó va obrir la boca i, d’una fuetada precisa amb la seva llengua experta, l’engolí, sense mudar aquell esguard tòtil de com si l’apocalipsi no anés amb ell; com si ell mateix no fos res més que la reverberació última i estèril d’una era passada. Un efecte òptic sense futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. M’agrada d’aquest conte la senzillesa i força d’una prosa poètica que assoleix un impacte gairebé visual. Amb la rúbrica d’un final magnífic.
    Enhorabona, Jordi Benavente!

    • Àngels, content de saber que me n’he sortit, afinant-lo. M’agrada que t’agradi, amiga. Gràcies!