Violència

17.05.2018

Tota pau prové d’una violència anterior i en prefigura una de futura. No sé si aquesta és una llei de la naturalesa o només una observació empírica fins ara vigent —però té la seva importància—. De la mateixa manera que les guerres no són només un afer universal i tenen un cor històric que no es pot desfer, també la pau expressa la guerra particular de la qual prové.

Jordi Graupera1

Les paus normalitzen les relacions de poder que les guerres estableixen —per aquest motiu, les victòries i les derrotes en el camp de batalla són preus ineludibles que paguen diverses generacions—. Els estats, els límits i les lleis, els costums i els interessos, es despleguen en l’escenari construït amb els ossos dels morts i els ulls astorats dels supervivents de la darrera guerra.

Thomas Hobbes justificava l’estat-monstre per la necessitat de pau i va escriure al Leviatan que «així com la natura del temps inclement no es veu en un parell de xàfecs, sinó en la persistència d’aquests durant molts dies, tampoc la natura de la guerra no consisteix pròpiament en el fet de lluitar, sinó en la disposició a fer-ho durant tot el temps que no hi hagi garantia del contrari. La resta del temps és de pau».

L’Estat és aquesta amenaça de violència que anomenem «pau». Assegura el poder sorgit de la guerra i només s’obre quan creu que pot perdre la propera. Com que a Espanya els mateixos interessos han guanyat totes les guerres de la modernitat, l’Estat respon amb violència quan es posa en qüestió aquest cor històric, però evita arriscar una guerra total que no pot guanyar avui i sobreviure alhora. Vet aquí el límit de l’1 d’octubre.

Els catalans no ens fem càrrec del paper de la violència en tota política. Fa massa que no tenim el deure de defensar aquesta mena de pau i ens sotmetem a la d’altri —27 d’octubre—. Tanmateix, avui, la resistència a la violència institucional —que és la resistència a la seva efectivitat, entomant-ne el risc— pot degradar l’autoritat que l’Estat va guanyar a la guerra.

Al número d’abril de «Serra d’Or», en paper o en digital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt bé. De totes maneres, a molts catalans ens agradaria saber si encara considera un bon model de construcció nacional el del Capità Collons, i quina opinió li mereixen els espanyols, qüestió que li va ser plantejada i no va contestar al Parlament.

  2. Si avui dia la violència encara és vàlida per a mantenir la unitat d’un estat, llavors, què hi pinten la Llibertat i la Democràcia? Jo penso que per a tenir una democràcia com la d’Espanya només cal una majoria de població que no sàpiga distingir un ou d’una castanya. A Espanya, la cultura democràtica es redueix a saber quin és el col·legi electoral on has d’anar a votar.