La vida normal

Podria haver conegut l’Andreu Grau des de fa molts anys. De fet, vam néixer el mateix any 1973, tenim amics i coneguts comuns i segur que hem freqüentat els mateixos bars, hem trepitjat les mateixes rajoles dels carrers i hem viscut, per exemple, aquesta transformació: la d’aquella plaça amb trànsit perimetral per als vehicles als anys vuitanta, en la qual observàvem els pijos que s’asseien a la barana amb el jersei a les espatlles i, al fons, sobresortien les crestes dels punkies asseguts en un banc de pedra davant el mític Mesón de los Arcos, que havia freqüentat el poeta terrassenc Eudald Puig. I de protagonistes d’aquest decorat, les dues llibreries terrassenques més emblemàtiques que hi ha hagut en aquesta ciutat, de quan encara teníem llibreries i no magatzems de llibres: la desapareguda llibreria Àmfora, en què només hi havia llibres en català i hi compràvem els primers còmics del Tintín o l’Astèrix, i el primer petit emplaçament d’El Cau Ple de Lletres.

Podria haver conegut l’Andreu. De fet, com es diu en el llibre Les desventures d’Arquímedes Cadavall, «al centre de Terrassa gairebé es coneix tothom». La gent que es mou al voltant d’aquesta nova Plaça Vella hi passeja, que no necessàriament hi viu, però porta els nens a escoles properes, s’hi troba desconeguts que són amics d’un familiar teu. Però, de fet, a l’Andreu l’he acabat coneixent llegint el seu primer llibre publicat. Sí que sabia que freqüentava habitualment els dos magnífics restaurants que han iniciat a Terrassa l’Àlex Soler i el Joan Antoni Bono: l’Espagueteria (Companyia d’Espaguetis Rambla Oest) i el restaurant vegetarià Damunt un cel de fils, nom extret d’un poema de Maria Mercè Marçal. I el primer que em parlà de la faceta literària de l’Andreu va ser el Rubèn Intente.

El Rubèn em va dir que havien quedat amb l’Andreu diversos dies per fer una cervesa i intercanviar impressions i punts de vista sobre literatura i altres històries. Em va dir, també, que semblava que l’Andreu estava treballant en un primer llibre. Poc després vaig llegir un article de l’Andreu a Núvol. Em va agradar molt l’article perquè no intentava exercir de crític literari amb profusió de cites i teories sinó que intentava explicar la seva impressió personal després de llegir la segona novel·la del Rubèn. Ara que sembla que tothom és capaç d’empescar-se teories i dir-hi la seva en pesats i metafísics debats sobre la crítica literària o la influència de Bibiana Ballbé en la cultura catalana, està bé que hi hagi gent capaç d’escriure articles amb una mirada neta i distant sobre aquests debats.

En el primer llibre de l’Andreu hi destaca, sobretot, aquesta voluntat de no teoritzar sobre assumptes que comparteixen els teus amics però no necessàriament altres lectors potencials dels teus llibres: el públic mitjà, aquell públic que buscava Joan Sales per no posar barreres entre la gent i la literatura catalana. I també una altra virtut excepcional: l’habilitat —que no gaire gent posseeix actualment—, de centrar-se a escriure allò que coneixes i has viscut en primera persona.  La Terrassa que apareix al llibre de l’Andreu és la de finals de juliol, de quan la ciutat es buida i fins a les sis de la tarda no comença a haver-hi gent al carrer. Buida d’artificis, espectacles i esdeveniments. L’Andreu ens ofereix la mà des de la primera paraula per descobrir a través del seu text la ciutat autèntica, amb una excel·lent descripció de personatges i habitatges del barri de Ca N’Aurell, per exemple, que probablement és la primera vegada que surten retratats i tan bé en una novel·la.

L’Arquímedes Cadavall podria ser jo. O tu mateix. De fet, no cal ser terrassenc per compartir part de les inquietuds i pensaments d’aquest personatge. El pare, del qual l’Arquímedes perseguirà la pista durant tota la novel·la en el que acabarà sent una recerca i descoberta sobre l’Arquímedes mateix, i segurament sobre l’autor. La germana, amb un retrat tan i tan familiar que qualsevol dia li direm adéu pel carrer. L’oncle que viu a Matadepera, excels personatge secundari. O els companys de feina de l’Arquímedes, que tots identificarem amb persones que hem conegut en la nostra trajectòria professional. I en aquella festa d’un pis del carrer de la Creu Gran, on probablement, com deia Jaume Sisa, només hi faltem nosaltres.

Va escriure Màrius Serra que «la vida normal és la única possible i la literatura sempre en prové tot i que de vegades acabi en una altra banda». La vida normal és, efectivament, la única vida que podem intentar viure i potser massa sovint la literatura acaba en una banda massa allunyada de la vida normal. Aquesta vegada, per sort, no tant.