La victòria de les humanitats

16.07.2017

Començo aquesta reflexió vestint-me amb l’armadura i posant-me el casc de ferro.

El procés editorial | Foto: Pixabay

A partir d’aquí, i inspirada per l’article “La derrota de la filologia”, publicat pel lingüista Rudolf Ortega a elpais.com el 12 de juliol passat, m’ha semblat oportú fer sortir de l’armari els professionals que, “emparats en els estudis generalistes d’humanitats”, han passat “la prova colador” —parafrasejant Ortega— i s’han format en matèria de correcció i edició de textos per dedicar-s’hi de manera professional.

M’imagino que un sentiment compartit per molts professionals d’aquesta espècie és el fet que, tot i que es dediquen a l’edició de textos, no són graduats en filologia, i això de vegades els pot generar cert complex d’inferioritat davant dels col·legues que sí que ho són. No crec que sigui una qüestió de titulitis, però encara avui aquesta marca plana per molts dels seus caps, dels nostres caps. Provaré d’explicar per què.

Actualment, les exigències del món laboral ens recorden que són ben pocs els graus universitaris que no requereixen formació complementària per donar als professionals més solvència, més preparació (o això ens fan creure). Diguem-ne màsters, postgraus o cursos d’especialització. I més en el cas dels graus que, a priori, se sustenten sobre plans d’estudi de tarannà teòric.

Dit això, prop d’una dècada d’experiència en el sector de la traducció, la correcció i l’edició de textos em fa pensar que els professionals més solvents amb qui he tingut el plaer de trobar-me no són sempre graduats en filologia sinó en altres branques de les humanitats (o no) i especialistes en l’edició de textos de la seva branca.

Penso, per exemple, que un graduat en història, sempre amb les eines i competències lingüístiques demostrades (formació i experiència), segurament podrà desenvolupar la seva tasca amb un valor afegit superior a la d’un professional que no conegui el registre, el sector o la disciplina: s’adonarà més fàcilment de possibles errades o incongruències dins el text i farà notar que, a més de la correcció lingüística, és important la coherència del discurs amb la retòrica en què es basa. En definitiva, segurament anirà més enllà.

De la mateixa manera que trobarem filòlegs preparadíssims, també en trobarem d’altres amb certes mancances a l’hora de treballar en l’edició de textos (segurament per la falta de rodatge i coneixements pràctics, encara no desenvolupats dins el grau) o trobarem graduats en traducció que lliuren textos que necessiten, després, una tasca de postedició inimaginable. I també, per què no dir-ho, persones que, empeses per la necessitat d’encaixar en un nínxol professional, s’han llançat a la piscina buida de l’edició de textos. Sí, parlo d’intrusisme (el real).

Em corregireu, doncs, si m’equivoco en dir que no n’hi ha prou a conèixer la llengua d’arribada ni la de destí per dedicar-se professionalment a l’exercici pràctic d’aquestes llengües. Cal conèixer-ne les giragonses i estimar-les. I els filòlegs i traductors de formació segurament són els més ben preparats. Però no són els únics.

Amb tot, comparteixo amb Ortega que segurament el pla d’estudis de filologia no camina en paral·lel amb les demandes i exigències del mercat laboral, de la mateixa manera que (encara) tampoc no ho fan molts altres graus de la branca humanística. Si volem que les humanitats (i aquí incloc la filologia, la filosofia, la història…) mantinguin la seva vigència en ple segle xxi, dessacralitzem-les, traguem-les de la vitrina empolsinada i inassolible que llueix en l’Olimp del coneixement.

No tinguem por (i aquí apel·lo a les universitats i al professorat més contumaç) d’enriquir les humanitats amb coneixements a priori més pràctics. Les faran més fortes, més segures i disposaran d’una aplicació real que les tornarà a col·locar al lloc que es mereixen dins l’entramat laboral.

 

Per què no s’ensenyen nocions de gestió empresarial o d’economia aplicada? Per què no s’obre el ventall de possibilitats laborals més enllà del sector editorial i s’amplia, per exemple, amb la formació en comunicació corporativa, màrqueting o publicitat? En aquests sectors —d’entrada allunyats de la idea humanística—, tant els filòlegs com els humanistes, amb la formació complementària adient, podran oferir un valor afegit a la seva feina molt superior al que qualsevol altre professional d’aquestes branques (economia, empresa, comunicació…) pot aspirar. I, especialment, criteri.

Malgrat tot, i amb independència del títol que duguem penjat a l’esquena, segurament una de les principals aptituds que transcendeixen qualsevol grau oficial és la competència i solvència de cada professional: si té la capacitat de llegir amb ulls crítics i, sobretot, de saber escriure. No ve a ser això, en definitiva, editar o traduir un text?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Sóc filòleg (perdoneu…) escric i llegeixo (molt: em dedico a la literatura:perdoneu-me encara més) tinc carnet de conduir, vehicle propi, sé fer malabars i tocar la guitarra.
    ¿Puc aspirar a un lloc al McDonalds o al Mercadona, o he d’emigrar directament?
    Gràcies per la seva atenció i, de nou, disculpin.

  2. Jo no estic d’acord amb el que dius. Avui en dia els estudis de filologia ja deixen molt que desitjar, com per restar-hi hores de llengua o literatura a canvi de fer economia. La filologia no té per què tenir una aplicació pràctica o tangible. El millor que podem fer és assumir-ho. Si organitzem els graus de filologia en funció del món laboral, la filologia deixarà de ser filologia. De veritat no us adoneu que la gràcia i la fortuna de ser humanista és precisament la nostra “inutilitat”? Si un sistema tan cruel com el capitalisme considerés útil la meva carrera, llavors sí que em preocuparia.

    • Gràcies per comentar l’article, Marta!
      Entenc perfectament el que exposes (i, en part, ho comparteixo). Però sovint sentim parlar del perill d’extinció dels graus de lletres dins el sistema universitari per manca de sortides professionals (vist des d’un punt de vista pragmàtic, certament! Tant de bo no haguéssim d’estar discutint això). I si el que proposo fos una de les maneres de fer-los sobreviure? És a dir, incorporant alguna assignatura optativa (o no) que ajudés l’alumnat a aplicar els coneixements teòrics que adquireix, obrint-li el ventall de possibilitats laborals més enllà de la docència o l’edició de textos?
      I si es fes, per exemple, com en molts màsters, en què l’alumnat pot triar un itinerari professionalitzador i un itinerari de recerca? Potser tindrien cabuda totes dues opcions, no creus?
      En definitiva, el que intento dir és que no ens tanquem portes nosaltres mateixos i mirem d’adaptar-nos als temps que corren, ens agradin o no. Això sí, la decisió és de cadascú!

    • Marta té tota la raó. Introduïr aquests coneixements més pràctics a la filologia (economia, màrqueting, producció, etc.) la desvirtuarà i convertirà en qualsevol altra disciplina subjugada per els interessos de les empreses. El que vulgui saber com gestionar els seus diners, de la seva empresa de traducció, etc. que faci un màster o curs de formació complementària. Un gran nombre d’ estudiants de filologia volen ser professors o investigadors i no requerèixen aquests conèixements, llavors estariem imposant-los a una majoria només per una minoria. Parlo des de l’experiència de l’ensenyament universitari.

      És cert que hem d’ensenyar i fer recerca en temes amb una aplicació pràctica, com la lingüística computacional, del corpus, la teràpia de veu, etc. Però també és veritat que no tot és pot fer amb un ordinador i un software, hem de revaloritzar la investigació qualitativa que complementa la quantitativa. Sobre tot, no fer de la filologia (i altres carreres d’humanitats) una peça més del sistema neoliberal basat en el valor comercial dels estudis i disciplines.

  3. Quan gent que se suposa que, com dius, estan “del cantó” de la filologia i temen la seva desaparició, proposen ocultar-la, reciclar-la, decorar-la, tunejar-la per fer-la agradosa al mercat actual, certifiques de manera rotunda que els enemics que volen que desaparegui dels plans d’estudis universitaris han vençut.
    Hem perdut i cal acceptar-ho: serem filòlegs clandestins, els que hem tingut la sort d’estudiar i estimar la literatura.
    Que trist!