La veritat sobre el cas Valero Sanmartí

Llegim a l’atzar, astorats: “Amb Barcelona no hi tenim cap problema, perquè tothom menysprea Barcelona. Fins i tot els que hi viuen, ja que a Barcelona només s’hi pot viure irònicament, amb una postura vital cínica i desarrelada”. Vet aquí una escriptura cínica i desarrelada, amb una pretensió inaudita: que una de les ciutats més prestigiades del planeta rebi en tres línies l’esmena a la totalitat  d’un milhomes ebrenc  groller i pedant. Però aviat descobrim que, en comparació amb el tracte que reben les altres ciutats catalanes, la capital gairebé sembla qualificada cervantinament. Amb Los del Sud us matarem a tots, Valero Sanmartí l’ha tornat a vessar, però aquest cop a l’engròs.

És  fácil que ens emprenyem fins i tot abans d’obrir el llibre: a la coberta, un Magnum guerxo, decrèpit i anabolitzat ens desafia amb un fusell d’assalt en una mà i, a l’altra, una senyera tunejada amb la creu sudista sobre les quatre barres. Molta barra, però és tota una advertència: després no aneu exigint al llibreter que us torni els divuit euros que us heu gastat sense substància. L’avís també val per als milers de seguidors de l’enigmàtic escriptor,  perquè es tracta d’endrapar gairebé quatrecentes pàgines d’un fotre-li pel broc gros, sense  un moment de treva per refer-se de l’enèsima cafrada del paràgraf anterior. Ens enfrontem a dos perills: el primer, que no ens agradi, i és perfectament lícit i, fins i tot, lógic; el segon, que no puguem deixar la lectura abans de cruspir-nos un centenar de pàgines d’una escriptura electritzant i salvatge, de literatura de debò que desplega un discurs nihilista amb una brillant paròdia de la vella tradició mil·lenarista i apocalíptica. És una història hedonista i gore, lúcida i sòrdida,  hipnótica i patètica, càustica i ridícula i -per acabar amb tanta esdrúixola- demencial.

Any 2032. Valero Sanmartí s’arrossega amb un xou retro pels escenaris del BCN World, finalment construït en una Barcelona postapocalíptica. Un xiquet l’empeny a reprendre les velles aventures per alliberar Catalunya del jou andorrà i, a més,  venjar el Sud principatí dels greuges que li ha infligit el Nord i, especialment, Girona. El vell heroi i l’estranya criatura comencen un reguitzell de peripècies que els fan viatjar amunt i avall, per repassar tot el país anorreat per cataclismes, per llocs inhòspits propis de Mad Max, amb una mirada plena de crueltat i ressentiment. Una seixantena de figures del món polític i cultural desfilen davant de la mirada atónita del lector, emmig de tota mena d’insults i despropòsits: només Carod-Rovira i Marta Rojals (la millor, l’estrella) se salven de la crema en aquest esbojarrat acte de fe.

Hi ha un llibre, ja clàssic, de Joseph Campbell, L’heroi de les mil cares, que ens ajuda a analitzar les peripècies valerianes per descobrir que no són solament una tirallonga de renecs i bajanades (que ho són), ni una simple història contada per un idiota, plena de soroll i de fúria, i que, al caldavall, no té sentit (que també ho són), perquè la narració s’ajusta al mateix patró de les llegendes heròiques de tots els temps. L’obra, que no està traduïda al català (hi ha una versió en castellà a FCE, de Mèxic), és un clàssic que presenta una visió freudiana de l’aventura heroica: sempre arrenca al món ordinari (Valero al xou de BCN World) i segueix amb la crida a la misió (el nen l’exhorta al seu retorn), la reticència (Valero no ho veu clar), l’acceptació del destí heròic (Valero repren els seus deliris) i la presència del company (el xiquet amb la Game Gear, el Pàtrocle d’Aquil·les, el Diafebus del Tirant, el Sancho quixotesc, el Watson de Holmes, el Robin de Batman, el Han Solo de Luke Skywalker). L’aventura s’inicia, pròpiament, amb el viatge (cap a Ítaca o cap a Girona) i segueix amb les diverses proves que l’heroi ha de passar (totes les bogeries i despropòsits amb molins de vent o amb esquelets tarragonins), fins assolir la recompensa o el talismà (el velló d’or o la farlopa negra, la cigala bífida i el bigoti) que li permet acomplir la missió (la mort del minotaure o la reunió de les tribus del Sud ). El retorn a la normalitat no el mena al seu xou barceloní, sinó cap a les desferres contaminades  dels seus orígens.

Amb el gruix de la seva cultura humanística, l’escriptor manté un permanent control sobre l’aparent disbauxa desbocada de la narració. Perquè és obvi que ell no és  Valero Sanmartí, igual que Stevenson, posem per cas, no és ni Jekill ni Hyde, sinó tots dos alhora o cap dels dos. Aquest és un aclariment que cal fer, perquè ha hagut algunes reaccions extraliteràries a un fet, un  llibre provocador, que cal situar en el terreny estricte de la literatura. Som un país molt –massa- correcte i tenim la pell massa fina i, de tant en tant, es bo deixar-se anar una mica i, com recomanava el jove Maragall, saludar “la refrescadora vuelta a las grandes sinceridades de la barbarie”. La cita és d’un article de 1893, “Las leyes”, i es referix a Nietzsche, el pensador intempestiu que el nostre poeta va entendre molt abans que molts intel·lectuals europeus. Nietzsche –en versió freaky– està sota tota la superficie de la novel·la, que també remet a Joyce (amb la seva inflació verbal i el pelegrinatge de Valero recordant el de Bloom pels carrers de Dublin), Artaud,  Francesc Pujols i Salvador Dalí, o a les lletres de Sex-Pistols i Creedence Clearwater Revival.

Els incondicionals de Valero Sanmartí, una colla d’indepes –com bona part del veïnat-una troupe bigarrada i sorollosa, es reuneixen a la  cerveseria Dresden, on es van distribuir els primers exemplars del llibre. La regenta un besnèt de Wilhelm Schmidt,  arribat des de Saxònia fa cent anys per fugir de la Gran Guerra i treballar a l’Electroquímica de Flix. Fundada el 1897 amb capital alemany, va atreure tècnics i treballadors qualificats d’una quinzena de nacionalitats, que es van hostatjar al Barri Internacional, la gran colònia industrial a mig camí entre les colònies tèxtils del Llobregat i No Name City i que, com la ciutat del film,  s’equipà ràpidament amb serveis com fondes, garitos de joc i prostíbuls. (Encara hi ha un  bar que, fins a la caiguda de Catalunya, va ser una reputada casa de barrets que regentava  un hongarés molt trempat).

De sobte, es produïa la conversió de la pagesia local en un proletariat industrial modern i combatiu.  Cap al 1920, la  CNT ja tenia uns dos-cents afiliats, en un poble que només trenta anys abans era  carlista de cap a peus. Després de segles d’ignorància i immobilisme, aquella gent endurida pels conflictes va construir la Societat Obrera, amb un teatre i una biblioteca que comptava amb l’Espasa Calpe i les obres de Nietzsche -traduïdes al castellà per l’editorial Thor, de València. Els líders obrers eren uns idealistes que creien en el poder transformador de la cultura, i l’associacionisme cultural va constituir un tret distintiu de la vila  al llarg del segle passat, fins i tot en els temps més foscos,de manera que estem parlant d’una ruralitat una mica sui generis.  Amb quatre mil habitants i un miler llarg d’exiliats urbànitas, Flix compta amb uns tres o quatre centenars de llicenciats i doctors,   reflex de les dècades d’estabilitat i bonança económica que li ha proporcionat la fàbrica. La direcció ha anunciat, no fa gaire, que qualsevol dia tancarà, després d’una llarga agonia i de generar  molts beneficis i molta contaminació. Ja ho veurem.  Com succeeix a tot arreu, mentre hi ha hagut feina, tothom ha passat per alt segons quines coses, però quan van mal dades el pes de la mala consciència ecològica es fa insuportable –diguem-ho així- fins a generar els mutants de la novel·la, per exemple.

Les disquisicions sobre la cerveseria, l’anarcosindicalisme, la vida cultural i el més o menys sobtat ecologisme ajuden a entendre qui és Valero Sanmartí, a condició que hi afegim grans dosis de talent literari i un sentit calvinista del treball. Assegut a la terrassa del Dresden, he anat escrivint sobre l’heroi local entre cerveses, bajanades i rialles que sovint m’han distret, tot i que també m’han ajudat a entendre el personatge. I és en aquest punt que crec que he de revelar la veritable identitat de Valero Sanmartí. No us ho creureu, però és el pseudònim o, més ben dit, l’heterònim de…

Bé, un moment: dos individus vestits de negre, talment sortits de Màtrix, em fan senyals…Sí, ara ho entenc. Em recorden la llei del silenci que impera sobre tots els vilatans, el pacte de ferro que ens obliga a preservar la identitat tan cobejada aquests dies. Ho he decidit i m’he d’arriscar, he d’acabar amb aquesta comèdia i proclamar la veritat sobre el cas Valero Sanmartí. Però, de sobte, penso en el pas de barca i en la fredor del riu i m’imagino que cinquanta metres carrer avall, sota la superfície de l’aigua, s’endevinen les formes allargades dels silurs.