La trajectòria de Carme Riera

12.09.2014

Aquesta setmana l’escriptora Carme Riera rep el Premi Trajectòria, el més important que atorga el món editorial català, a la Setmana del Llibre de Barcelona. Luisa Cotoner ens escriu unes línies sobre, precisament, la trajectòria de l’escriptora mallorquina.

Carme Riera

Carme Riera és una de les personalitats més rellevants de la literatura catalana actual. És catedràtica de Literatura espanyola a l´Autònoma de Barcelona, ha estat també visiting professor a les universitats de Florida a Gainesville, al Dartmouth College i a la University of Chicago. És membre de número de la Reial Academia de Bones Lletres de Barcelona, i de la Real Academia Española. I ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Lectora impenitent per gust i per exigències professionals, la seva obra és plena de ressonàncies d’autors clàssics i moderns. Es va donar a conèixer el 1975 amb el llibre  de relats, Te deix, amor, la mar com a penyora, al que segueix un altre recull Jo pos per testimoni les gavines (1977), des de llavors, la independència de criteri, el compromís moral, l’experimentació en tot el ventall de gèneres literaris i l’acurada voluntat estilística en el ús de la llengua, per treure-hi tota la riquesa dels registres cultes i populars, són les coordenades on s’insereix la seva obra. Anys després, la seva novel·la Dins el darrer blau (1994) va ser considerada per la crítica com un dels cims de la narrativa catalana del XX i va representar l’entrada de Riera en el gènere històric. Obtingué els premis Josep Pla, Crexells i la Lletra d´or, a més del «Premio Nacional de Narrativa 1995», que, per primera vegada es donava a una obra en llengua catalana. Cal destacar també els guardons que ha rebut per Cap al cel obert (2000), premi de la Crítica de Serra D’Or i el Nacional de Literatura, atorgat per la Generalitat de Catalunya. I per La meitat de l’ànima (2004) que fou guardonada amb el Premi Sant Jordi (2003). Riera però ha conreat també la novel·la gòtica en clau d’humor a L’estiu de l’anglès, (2006); ha utilizat l’humor esperpèntic al servei de la denúncia cívica a Amb ulls americans (2009); i ha fet una incursió dins el gènere negre a Natura quasi morta (2011). Paral·lelament, no ha deixat mai d’escriure tot tipus de relats als quals es barrejan els elements más lírics amb els més sarcàstics. L’any passat amb la publicació Temps d’innocència (2013), ens va regalar un recorregut íntim, trenat per records de la seva infantesa, i l’opulència expressiva del llenguatge caractèristc de l’illa de Mallorca.