La Teresa Muñoz, com si fos ahir

10.09.2014

Ara Llibres ens ha sorprès aquest estiu amb ‘Com si fo ahir’, una opera prima d’una qualitat insual. A mi m’ha sorprès doblement, per l’interès intrínsec d’aquesta novel·la i per l’autora, Teresa Muñoz, una antiga companya de qui vaig perdre la pista fa molts anys i que ara he retrobat gràcies a aquest llibre.

Teresa Muñoz | © Laia Serch

Qui és Teresa Muñoz? Ens vam conpeixer a Grup 62, a finals dels anys 90, quan tots dos érem redactors d’Empúries. Ella treballava a l’àrea de literatura juvenil. Jo portava les col·leccions d’adults. Recordo que en aquella època publicàvem amb una gran alegria llibres, originals i traduccions, en quantitats que avui es considerarien suïcides. Cada final de mes, a banda de la nòmina, l’editorial ens pagava en espècies, oferint-nos un exemplar de cada llibre publicat. Gràcies a aquells anys ens vam anar fent una petita biblioteca. Recordo especialment les traduccions de la col·lecció Anagrama/Empúries, que recollia títols que Jorge Herralde contractava en castellà i català. Empúries es feia càrrec de l’edició catalana. Hi vam publicar llibres de Hanif Kureishi, Julian Barnes, Simona Levi, Marie Darrieussecq, Raymond Carver, etc.

Per tot això m’ha fet gràcia que en el frontispici de la seva novel·la, Teresa Muñoz reculli dues citacions que m’han fet recular a aquells anys, ben bé com si fos ahir. L’autora recull un paràgraf d’Intimitat de Hanif Kureishi, i una frase de Si em necessites, truca’m, de Raymond Carver, que diu: “La buidor és el principi de totes les coses”. Tots dos llibres els vam editar a Empúries aquells anys i expliquen molt bé unes afinitats literàries de Muñoz.

‘Com si fos ahir’ és una novel·la inquietant, que ens obre les escletxes d’una turbulència psicològica. Muñoz ens submergeix en la fragilitat interior d’un personatge, la Sabina, que busca en va l’origen d’un malestar que la consumeix. És molt difícil parlar d’aquest llibre sense esguerrar-ne la intriga i me n’estaré. Més aviat m’interessa definir-ne l’estil. A l’hora de representar els laberints de la ment, un escriptor té dues vies molt clares. Una és el barroquisme, la sintaxi hipotàctica, l’exuberància lèxica, que han de suggerir les tortures i replecs de l’ànima. Una altra de ben diferent consisteix justament en la via contrària: el llenguatge planer, els sobrenetesos, la frase llisa i planxada, la parataxi, l’el·lipsi.  Tant Carver com Kureishi es mouen en aquest segon terreny. Carver és el mestre de l’el·lipsi i sap que confondria el lector si l’atabalés amb frases acordeòniques i arrebossades d’adjectius. Kureishi narra el sofriment dels seus personatges sense exabruptes, però de la manera més descarnada, amb aquella immediatesa del dolor que no es deixa adornar amb gaires filigranes. A ‘Com si fos ahir’, Muñoz participa clarament d’aquesta segona opció retòrica i ho fa amb gran eficàcia. L’efecte resultant és un personatge inquietant, que ens va descabdellant el seu món interior a base de frases curtes, però amb una càrrega de profunditat que només li podria donar aquesta veu diàfana.

Avui en parlarem a La Setmana del Llibre Català, amb Laia Fàbregas, Carla Gràcia i la mateixa Teresa Muñoz. Ens hi veiem.