La televisió és una eina per pensar

20.06.2016

Cada divendres el CCCB estrena nous capítols de Soy Cámara online, càpsules audiovisuals sobre els temes més urgents de la societat contemporània. Cada capítol explora microformats i estils narratius diferents que ens fan pensar en com es produeixen les imatges en l’era d’Internet. Soy Cámara onlinetambé busca mostrar la creativitat i l’esperit crític de realitzadors audiovisuals enginyosos. Joan Burdeus s’hi ha submergit i ens ho explica al digital de cultura.

Després de cinc anys a Televisió Española, Soy Cámara desapareix de la graella de La 2 i es bat en retirada cap a l’últim refugi: YouTube. És probable que no coneguéssiu el programa del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i, per tant, us insto a deixar de llegir l’article ara mateix, fer una cerca ràpida i deixar-vos seduir per alguna de les càpsules audiovisuals que hi ha penjades al canal. Si tot ha anat bé, heu tornat i ja esteu enganxats. O potser us ha semblat un totxo. En el segon cas, només us puc dir que esteu objectivament equivocats i que la millor teràpia és exposar-vos repetidament a l’arxiu del programa homenatjant al protagonista de La Taronja Mecànica fins que canvieu d’opinió. Perquè, segurament, mai entrevistaran a Andrés Hispano y a Félix Pérez-Hita (els creadors i curadors del programa) a l’APM per preguntar-los si la televisió és cultura, però després de veure Soy Cámara ningú pot dubtar que “la caixa tonta” és una metàfora que ja fa temps que hauria d’estar ben instal·lada a la paperera de la història.

Soy Cámara utilitza l’audiovisual per fer-nos pensar. Cada episodi és un assaig sobre un tema important de la societat contemporània i això ens recorda que no estem gens acostumats a combinar els mots “assaig” i “televisió” en una mateixa frase. Greu error. Precisament perquè la indústria ens intenta convèncer que l’única manera de combinar imatges en moviment i so és una de molt concreta, els formats als marges de la televisió de masses fan que ens caigui la mandíbula a terra. El prime time ens bombardeja tan insistentment amb un audiovisual que intenta donar una il·lusió de realisme que hem oblidat el poder disruptiu -quasi esotèric- de la imatge. La televisió convencional és un massatge, mentre que el Programa del CCCB és una sacsejada. No us espanteu: l’excel·lència que aconsegueix Soy Cámara es deu al fet que aprofita el potencial narratiu del gènere assagístic. Lluny d’oferir-nos un producte pedant i indulgent amb ell mateix, cada pastilla audiovisual conté un discurs amb ritme i sentit. Perquè si alguna cosa diferencia aquest producte dels documentals clàssics a què estem més acostumats és la seva velocitat. Aquí, el pensament és trepidant i, com un bon llibre, una primera lectura desperta les ganes de fer-ne una segona més a fons.

 

 

El traspàs de La 2 a Youtube té pros i contres. Mai és una bona notícia que un programa com aquest perdi pressupost i mai sabrem quin contingut original es deixarà de fer per culpa d’això. Ara bé, precisament perquè el format és pura plasticitat, Soy Cámara s’adapta al seu nou entorn divinament. Els episodis estan construïts a partir de la citació compulsiva d’altres productes audiovisuals que Hispano y Pérez-Hita deconstrueixen i recombinen magistralment. Fent bo el cèlebre lema de Picasso “Els artistes bons copien, els artistes grandiosos roben”, cada edició del programa ens brinda un pastitx eclèctic de videoclips, entrevistes, gràfics, pel·lícules, documentals i un llarg etcètera. És per això que la llibertat que dóna YouTube multiplica les possibilitats del programa. Deixat enrere la cotilla dels 25 minuts un cop a la setmana, el canal es pot permetre reunir càpsules audiovisuals on el contingut marcarà la durada i no a l’inrevés. M’atreviria a dir que els índexs d’audiència i la capacitat de promocionar el producte de La 2 no haurien de fer perdre la son als responsables del projecte i que els fans en sortirem beneficiats.

El primer capítol de la nova temporada és un excel·lent punt de partida per incorporar-se a la nova etapa del programa. Com a bon producte postmodern, la reflexió de l’obra sobre ella mateixa és fonamental. Es així com, sota el títol Eines per a Pensar, ens endinsem en un assaig sobre el poder de la imatge per activar el pensament crític. L’episodi aprofita els vídeos de conferenciants que han passat pel CCCB, manllevant el títol a un llibre de Daniel Dennett, un filòsof contemporani que ha visitat el Centre en diverses ocasions els darrers anys. En un dels llibres que més m’ha marcat, Darwin’s Dangerous Idea: Evolution and the Meaning of Life, Dennett explicava com, de petit, estava fascinat per la idea d’un àcid universal. Imaginava una substància hipotètica tan corrosiva que no podria ser continguda dins de cap recipient sense travessar-lo. És una d’aquelles coses que obsessiona als nens quan veuen les propietats de l’àcid sulfúric representades a uns dibuixos animats per primer cop i a mi em va fer gràcia perquè jo també havia pensat en això de petit. Doncs bé, Dennet explica que algunes idees funcionen de la mateixa manera: “passen a través de gairebé tots els conceptes tradicionals i deixen al seu pas una visió del món revolucionada, amb la majoria de les antigues fites encara reconeixibles però transformades de manera fonamental.” Penseu en Soy Cámara d’aquesta manera: petites gotes d’àcid universal fetes per obligar-nos a repensar les coses. Com diuen unes lletres blanques sobre fons negre al final del primer episodi “De què tenim por?”.

soy camara