La supervivència d’una visió

Miquel Codony és un dels fundadors de Fantàstik, un portal de literatura fantàstica en català, que recomanem vivament des de Núvol. Codony fa una lectura de Les cròniques del déu coix de Joan-Lluís Lluís, premi Lletra d’Or 2014 i finalsta del premi Crexells d’engany. 

Un dels meus llibres preferits és el Grendel de John Gardner. És un llibre amb molts encerts i amb molts objectius assolits, com vaig mirar d’explicar aquí, però si n’hagués de destacar un seria la seva manera d’utilitzar la literatura per a reconstruir la psicologia d’un monstre sortit dels mites, com arriba a reflectir la humanitat a través del, en principi, inhumà. Una cosa similar fa en Joan-Lluís Lluís a Les cròniques del déu coix, traient-li la voluntat d’experiment estilístic postmodern de Gardner i lligant la natura de la seva criatura, el déu grec Hefest, a la del conjunt de la humanitat i el seu sistema de creences. El resultat és una novel·la sòlida, escrita amb un estil net i elegant, i amb una veu personalíssima de ressons arcaics, que li va a mida al seu protagonista diví i narrador de la història. I si a Grendel coneixíem la història del monstre just abans del seu enfrontament amb Beowulf, abans de l’episodi que el va convertir en llegenda, Lluís tria el camí contrari i fa que el seu inmortal ens expliqui la seva història des del Desastre que posa fi al regnat del panteó grec fins als nostres dies.

Podeu imaginar, doncs, que la crònica del Déu coix és, almenys en part, la crònica de la nostra història. La religió —l’aparició del Cristianisme, el creixement de l’Església, l’activitat de la Inquisició— i la història de la civilització —i els seus sistemes de creences, els nous ordres socials, la guerra, la creixent preponderància de la tecnologia— són dos dels grans temes que tocarà la novel·la però amb un plantejament, si més no, peculiar. Hefest és immortal, sí, i el narrador en primera persona de la seva crònica, però el seu punt de vista manté sempre la distància, és un personatge essencialment asocial, primari, inhumà. La seva mentalitat bàsica és superficial, resistent a la modernitat i escassa capacitat —però suficient i, en qualsevol cas, molt més gran que la del gruix dels seus companys de panteó— per adaptar-se als canvis que el temps provoca. La natura dels déus que Lluís proposa és primària, cruel, propera a la imprevisibilitat de les forces naturals i amb la seva mateixa potència, però Hefest escull viure en un oceà d’eterna monotonia, sense sortir durant els catorze segles que dura la històra de la seva estimada Sicília, amb una divinitat que ho és tot menys gloriosa a despit de la seva capacitat d’obrar miracles. El seu testimoni de la història humana és desinteressat, centrat en el menyspreu, amb un punt de perplexitat. L’encert de Joan-Lluís Lluís rau en saber dosificar les excepcions a aquesta indiferència i convertir-les en el motor de la història sense incórrer en inconsistències i fent-ne una font de complexitat pel seu protagonista. Hefest llisca pels segles esforçant-se perquè no el mullin les aigües del temps, però fracassa, i són els seus fracassos, les seves caigudes en aquest riu del progrés, els que van construint la seva història i l’apropen al lector.

Hi ha troballes, a la novel·la, que fan de Les cròniques del déu coix una aportació original a la literatura fantàstica com a metàfora de l’enfrontament entre sistemes de creences. Lluís proposa una mena de cosmogonia retroactiva en la qual diferents orígens de la creació poden conviure si prou gent hi creu, convertint en realitat física la lluita entre sistemes de creences que el propi Hefest personalitza. També té interès que els déus de Lluís siguin tan impossibles com quotidians, els seus miracles tan espectaculars com poc mereixedors de l’atenció del narrador. En una època en què molts consideren una virtut la capacitat de plasmar escenes de plantejament cinematogràfic (dit d’una altra manera: de ser efectista) a les novel·les, m’ha agradat el rigor amb què Lluís no s’ha apartat del punt de vista del seu protagonista, per a qui els miracles no són sinó una expressió més de la seva natura. No estic dient que la història renuncïi al sentit de la meravella, que quedi clar, només que aquest apareix a la segona mirada. En aquest sentit, no crec que aquest llibre sigui per fer-ne una lectura ràpida.

No vull tancar aquesta ressenya sense lloar-ne l’edició, magníficament il·lustrada per Perico Pastor. Només diré que penjaria orgullós, a les parets de casa meva, qualsevol de les il·lustracions que formen part del llibre. Són precioses i complementen perfectament l’estil de la novel·la. Les podeu contemplar ara mateix a la Llibreria Jaimes, que acull una exposició amb les il·lustracions de Les cròniques del déu coix. M’ha semblat magnífica i crec que una lectura li queda curta, invita a tornar-hi i a explorar amb calma el paisatge que proposa tot acompanyant al seu protagonista, diví, monstruós i humà al mateix temps. És un exercici d’estil al servei de la construcció d’un personatge carismàtic i amb una estructura de simplicitat enganyosa amb una conclussió magnífica que amaga la seva clau en el principi de la història. Molt recomanable.