La solitud del cafè

7.03.2017

No puc recordar l’últim cop que vaig demanar un cafè en un establiment de Barcelona sense que el cambrer o cambrera em fes la pregunta que em fa pujar al cirerer: “Sol?”. Ja deu fer trenta anys, pel cap baix, trenta anys de militància, de clavar els ulls a l’altre costat de la barra i manifestar: “Sí, ¿no veu que vaig tot sol” o “Si el volgués amb llet ja l’hi hauria dit” o, tot recordant l’acudit de l’Eugenio, “D’acord, posi-me’n dos”.

L’origen d’aquesta ximpleria segurament és a Madrid, però no ho puc assegurar, perquè a Sevilla, als anys vuitanta, ja hi vaig tenir la discussió nominalista amb un cambrer i algun parroquià. Dissortadament, l’epidèmia va arribar a Can Fanga i s’ha estès arreu del país, primer per les ciutats – ho he constatat ja fa temps a Tarragona i Lleida- i pels pobles d’estiueig, fins arribar als pobles grans, mitjans i petits. Fa quinze dies vaig detectar, escandalitzat, que el virus havia infectat un poblet encisador del nord del Priorat, Margalef, a una dotzena de quilòmetres de la Palma d’Ebre -d’on és la Marta Rojals. He de confessar que em va agafar desprevingut, perquè res no m’ho podia fer sospitar. Dinava en un restaurant de menú contundent, amb carn de xai i de porc a la brasa, botifarres, carxofes, calçots i escalivada, allioli i romesco, amb un vi del Montsant francament bo –els Priorat estan pels núvols- i el moment del cafè va coincidir amb l’arribada d’uns caçadors que havien abatut quatre senglars. Jo contemplava l’escena, assegut a taula, pel finestral que s’obria davant meu, amb vistes al riu Siurana: els homes vestits de camuflatge, talment fugits d’algun camp de batalla, els gossos excitats per la sang, els rifles, els animals de cos present, les preguntes de com és possible que encara reproduïm conductes del Paleolític, tot i que cal reconèixer que hi ha una sobrepoblació de senglars que cal controlar, encara que la majoria dels caçadors els maten i després no en consumeixen la carn, perquè sempre té un ferum, especialment si és mascle, i és difícil de cuinar-la com cal, perquè requereix paciència i traça, adobar-la vint-i-quatre hores –n’hi ha que diuen trenta-sis- amb abundós vi blanc, pells de taronges, romer, llorer, timó, sajolida i grans de pebre i després fer un estofat a foc lent, quatre hores pel cap baix, pensava en tot això, en els caçadors, els gossos, el Paleolític i els fogons, quan el cambrer, a traïció, va i em pregunta: “Cafè?”, i jo, ingènuament, gairebé sense mirar-lo, li responc: “Sí, sisplau”.

Eren quarts de tres de la tarda d’un diumenge assolellat d’hivern que volia ser de primavera. Per la carretera havia observat que molts ametllers florien ingenus i agosarats, perquè tothom sap que a mig febrer una nit de gelada pot cremar les flors d’aquell color entre el blanc i el rosat, l’espectacle més bell als camps mediterranis. Abans de dinar m’havia aturat a visitar la Cova de Santa Llúcia que, a la batalla de l’Ebre, va ser un hospital de sang on hi van servir moltes infermeres angleses, noies de casa bona que venien a lluitar contra la bèstia feixista: l’Àngela Jackson n’ha escrit dos llibres plens d’emoció i veritat, Més enllà del camp de batalla i Els brigadistes entre nosaltres. Parlen de noms carregats de poesia, de la Lilian Urmston, la Patience Darton, l’Ada Hodson i altres noies i nois plens de generositat i coratge que ens van ajudar quan tot ens era advers, de manera que aquell era un diumenge lluminós fins que va arribar l’hora del cafè.

Per què m’havia de fer la pregunta?. Quin sentit tenia al Priorat, a la Catalunya més catalana que el propi Empordà?. Me’l vaig mirar. Tenia uns quaranta anys i havia en ell alguna cosa maldestra, com si aquell no fos el seu lloc, com si fos un nòmada que passava per allí. Li vaig dir que havia canviat d’idea i que em portés una infusió de til·la.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Home, ara que havies trobat l’únic cambrer, a part de jo, que diu ‘un cafè’ sense la cua madrilenya…. I demanes una til·la!

  2. A mi també em molesta molt la pregunta de “sol?”. I més val que ens ho prenguem amb ironia perquè el procés de castellanització de la nostra llengua és preocupant.
    A Vic també la fan aquesta pregunta.