La sirena i el pescador

5.06.2019

Oriol Garcia Molsosa ha guanyat el premi Correlletres de narrativa 2019, que convoca l’Ajuntament de Cassà de la Selva, amb el conte “La sirena i el pescador”, que podeu llegir més avall. Els premis Correlletres tenen una llarga tradició i ja s’han convertit en un dels concursos més antics de Girona. El premi Correlletres de poesia ha estat per a Raquel Casas Agustí, autora del poema “Densament humans”.

Foto: Jacek Dylag

El sol tot just s’entreveu a l’horitzó i el pescador ja és a la barca, a punt per salpar. La sirena, que és tafanera i intrèpida, avui ha decidit investigar què hi passa més amunt del mar. El destí fa que el pescador miri l’aigua just el moment precís en que la sirena treu el cap entre les onades. I és clar, s’enamoren.

No us penseu, el pescador no és cap bellesa. De fet, és més aviat lletjot. Té el nas ganxut tirant a gros i els ulls d’un marró vulgar que no inspirarà mai cap poesia. És baixet i rabassut i, tot i que no passa de la trentena, a la closca ja fa temps que no hi té cap cabell. Ella, què voleu que us digui, potser sí que té una cabellera llarga de color daurat i té aquell posat enigmàtic que s’atribueix a les criatures llegendàries, però tampoc és res de l’altre món (si totes les sirenes són així, podem convenir que la mitologia n’ha descrit els atributs de manera hiperbòlica). Però l’amor arriba quan arriba i als nostres protagonista els hi ha arribat avui, a trenc d’alba.

Després d’aquest primer encontre, el pescador i la sirena acorden veure’s sovint. Un “sovint” que de seguida es converteix en una cita diària imprescindible. Quan més temps passen junts més es necessiten. La situació és insostenible. No poden viure l’un sense l’altre. “Si tinguessis cames…”, li suggereix ell un dia. I ella hi accedeix. És veritat, potser hauria pogut dir-li: “I si tu tinguessis cua de peix…” i això ser la llavor d’un conflicte (perquè hauria de ser ella la que ho deixa tot per amor?). Però ja hem dit que la sirena és tafanera i intrèpida i té tantes ganes de conèixer el món d’allà fora que no s’ho pensa dues vegades. Canviarà la cua de peix per un parell de cames.

Si això fos una llegenda la qüestió seria senzilla. N’hi hauria prou convocant una bruixa maligna, un mag saberut o alguna divinitat severa. Però la realitat sempre és més complicada. Després de consultar el cas a nombrosos especialistes acaben concertant hora amb el Dr. Llobet, un cirurgià plàstic de renom que veu en aquell cas l’oportunitat d’engrandir encara més la seva fama i, de passada, el compte corrent. El doctor els avisa que l’operació és complicada i cara (però això darrer no els hi diu d’entrada, ho farà quan la parella d’enamorats ja s’hagi il·lusionat amb un futur en comú). Els calen unes cames adequades (“el millor és acudir al mercat negre”, els aconsella) i tenir sort que no hi hagi un rebuig de l’organisme (ni el Dr. Llobet ni cap altre científic ha treballat mai amb sirenes i, per tant, la incertesa és gran). I és clar, els avisa que la rehabilitació serà llarga i dolorosa.

El pescador es mal ven la barca i el pis a una parella d’alemanys que sospira per gaudir del clima mediterrani. La sirena negocia un bon pessic a canvi de la seva la cabellera daurada a un fabricant de perruques. L’endemà la sirena s’acomiada dels seus entre llàgrimes. “No ho facis, filla… el nostre món és al mar i no entre aquests monstres de dues cames”, li suplica la mare. Però ella ja està decidida: ho deixarà tot per aquell pescador rabassut. Potser sí que no és cap príncep alt i ben plantat, però tampoc cal exagerar: el seu pescador no és un monstre.

Ens estalviarem els detalls escabrosos de l’operació i passarem ràpid pels dolors postoperatoris. La sirena es passa ben bé quatre mesos ingressada a la clínica del Dr. Llobet. Durant aquest temps el pescador troba feina a una botiga de congelats i aconsegueix llogar un petit apartament amb vistes el mar, una exigència comprensible de la seva estimada.

Finalment, després de cent vint-i-vuit dies de post-operatori i rehabilitació la sirena rep l’alta. Per celebrar-ho el pescador la convida a sopar a un bon restaurant. Ho té tot planificat: a les postres s’agenollarà i li dirà que vol passar la resta de la seva vida amb ella. I es faran un petó cinematogràfic que recordaran per sempre.

Ara seuen a taula amb una copa de vi blanc als dits. Es miren i brinden pel futur que els espera. El maître els porta un plat d’espet fregit (“l’especialitat de la casa”, els diu) i el deixa al mig de la taula. Un gest aparentment inofensiu que es convertirà en el final tràgic d’aquesta història.

Quan la sirena veu com el pescador ruixa amb llimona aquella pila de cadàvers enfarinats i en queixala un sense pietat, s’adona que aquell home rabassut és un assassí. Un monstre de dues cames (quanta raó la mare!). La sirena xiscla i surt corrent del restaurant amb la cara desencaixada per l’horror. El pescador, que encara té l’espet cruixent a la boca, es queda amb un pam de nas. “Què passa? On vas?”. Però la sirena ja és lluny.

L’endemà al matí trobaran un cadàver flotant a tocar de la platja. L’autòpsia confirmarà la mort per ofegament.