La síndrome del narrador quasi omniscient

19.08.2016

—Seu.

—Va dir ella amb una autoritat que no li esqueia gens.

—Hem de parlar.

—Ella es va deixar caure al sofà vermell, estrident, horrorós, i el va convidar a seure al seu costat, tot posant la mà sobre l’espai buit a la seva dreta. Ell se la va mirar abans de seure i va pensar que, malgrat els anys, encara era una dona bonica.

­—Hem de parlar d’a…

—Va començar la dona amb un to condescendent.

—DEIA, que hem de parlar d’aquesta mania teva…

—Es va fer una pausa. La dona va deixar anar un sospir de frustració. Es veia cansada, desencisada i un pèl perduda.

—Això! Això és precisament al que em refereixo. Aquest mal, aquest desordre psicològic teu! No hi ha qui ho aguanti! I ja no puc més. No ho penso tolerar més! S’ha acabat!

—Allò era el que havia vingut a dir i, un cop dit, va remenar dins la seva bossa i en va treure un paquet de tabac. El va obrir com n’havia obert milions, amb mans expertes, i es va posar un cigarret a la boca. Va allargar el paquet obert a l’home que seia al seu costat, oferint-li’n un. Mai havia estat una persona generosa. Ni amb el tabac ni amb res. Però tenia clar que calia embolcallar aquella situació amb fum de tabac, com més dens millor. La dona va treure un encenedor de la butxaca de l’abric i va…

—Però vols callar!

—Va increpar-lo. Ell va seguir com si res. Tremolant de ràbia, la dona es va encendre el seu cigarret, ignorant el que penjava del llavi de l’home. Ell, genuïnament confós pel rumb que estava prenent la conversa, va dir: em sap greu, no sé de quina mania m’estàs parlant, em trobo bé. Ella se’l va mirar irritada, li va tremolar un ull. Sempre li tremolava un ull quan s’enfurismava. Fumava amb xucladetes petites i molt seguides. Estava plorant.

—Saps molt bé del que et parlo! No pot ser que no te n’adonis, no m’ho empasso. Aquesta necessitat teva de…

—Ell la va interrompre i li va posar una mà a la cuixa. La va mirar directament als ulls i, després, a la boca pintada del mateix color vermell que el sofà. Però, m’estimes? Li va preguntar. Sense voler, li va sortir com una súplica.

—No! És clar que no. Com vols que t’estimi? Si estàs tarat… Que t’haurien de tancar! Algú que va narrant tot el que li succeeix, la seva vida, la dels altres! Estàs boig, estàs malalt!

—La cendra del cigarret de la dona es va desprendre i va caure sobre el sofà, deixant una marca grisosa. Aquella taca ja no sortiria.

—Que no ho veus? Si ni tan sols ets bon narrador! Quan parles tot agafa un tint de novel·la rosa barata.

—Allò havia estat un cop baix. L’home es va adonar que s’havia estat enganyant. Durant anys havia cregut que ella seria diferent, que l’acceptaria tal com era. Va mirar la taca de cendra del sofà i, quan va alçar la vista, ja no la va trobar tan bonica. Les arrugues al voltant dels ulls delataven el pas dels anys. Els llavis eren més prims, més severs. La dona va apagar el cigarret, deixant la burilla al cendrer de vidre. Es va aixecar. També havia guanyat pes, ben bé quatre o cinc quilos i, amb aquella faldilla prisada, semblava una magdalena amb els saxons penjant per sobre el cinturó de plàstic. Ella el va mirar, segurament per última vegada. Semblava profundament ofesa, potser fins i tot ultratjada. Va agafar el seu abric bruscament, es va col·locar la bossa a l’espatlla carnosa i va sortir per la porta. Ell no es va molestar a aixecar-se. Sabia com encaixar un rebuig, no era pas la primera vegada que s’hi trobava. Així, assegut, va sentir els talons d’ella que s’allunyaven. L’home va mirar al seu voltant. Tornava a estar tot sol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris