La Secta dels Lul·listes Seculars i l’home que fa giravoltar l’espasa

1.09.2015

Darrerament Josep Batalla ha tornat a dirigir les seves invectives contra la presumpta Secta dels Lul·listes Seculars. Llegint la passió amb què detalla les maquinacions i tergiversacions de la tal secta, i l’esforç ingent que dediquen els sectaris impenitents a convertir Llull en un «mag» creador d’una «lògica ignota», hom acaba realment preocupat. Al juliol de 2013 ja ens havia obsequiat, a Núvol mateix, amb una primera diatriba digital, Ramon Llull: un mag omniscient o un cristià enraonat?, de to i formes poc apropiades per incentivar la discussió constructiva. Els arguments que hi recollia, ja els havia exposat, més assossegadament, a L’art lul·liana com a teologia filosòfica, publicat el 2010 a la Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca.

Josep Batalla

Josep Batalla

La tesi que hi defensava —m’haureu de perdonar les inevitables simplificacions— era la mateixa que implícitament assumeix en la seva darrera envestida: que per uns interessos obscurs i secularitzadors un grup d’investigadors, vinculats en diversos graus a la Universitat, falsegen els veritables objectius de Llull, pretenen fer-lo passar per un epistemòleg i lògic influent, i redueixen la funció de la seva Art a la mera conversió dels infidels, mentre que en realitat s’ha de veure com un intent d’«elaborar una visió teològica del món que li permetés de donar raó de tot: del món percebut pels sentits, de l’experiència interior i del contingut de la fe cristiana».

Anthony Bonner, «el mentor de la secta», al darrer Studia Lulliana respon les desqualificacions de Batalla amb una paciència infinita. Amb un títol prou explícit, Qui té por de Ramon Llull?, exposa el lloc en què han situat Ramon Llull els darrers cinquanta anys d’investigacions internacionals i posa de manifest que les objeccions de Batalla parteixen d’interpretacions parcials, esbiaixades i descontextualitzades. I conclou que, lluny del «Llull més simple (i ximple)» que Batalla vol recuperar, el Llull que les investigacions dels anys seixanta ençà han revelat és un personatge molt més complex, i també més coherent i intel·lectualment ambiciós, del que s’havia pensat. Ara bé, tal com remarca Bonner, «Aquesta nova imatge no ha volgut foragitar l’objectiu missional i devocional de tota l’obra lul·liana; ans al contrari, ha intentat mostrar que n’era el nucli i de quina manera s’integrava amb els seus altres projectes».

A l’article, Bonner analitza com construeix Batalla la pretesa secta i li endossa una ideologia, basada en suposicions i conclusions estrictament seves. De vegades, extraient les afirmacions sectàries d’entrevistes a la premsa, amb el risc que això implica de possibles biaixos i males interpretacions, i no, com seria l’indicat tenint en compte l’objecte de discussió, exclusivament a partir d’articles i estudis en què, adequadament contextualitzats, s’exposen els arguments que fan al cas. Llavors, una vegada construït el rival a batre, s’inicia la refutació de la ideologia atribuïda. Sense adonar-se que «l’objecte de l’atac és una construcció del propi Josep Batalla».

Desconec si el nostre incansable batallador ha llegit la contesta de Bonner, o bé si és que no s’hi sent reconegut. El cas és que, aprofitant l’entrevista que l’Anna Punsoda em va fer al juny passat a Núvol, l’home ha tornat a la càrrega. L’ha fet saltar especialment la resposta a una pregunta que l’implicava, sobre els seus laments al fet que «s’hagi volgut convertir Llull en un precursor de la lògica moderna i que se n’hagi obviat la dimensió religiosa». En la meva resposta, ai las!, hi deia que Llull «va fer aportacions molt destacades» a la lògica i hi citava Leibniz com a exemple de pensador que es va interessar per Llull. Aquestes afirmacions, pròpiament signes que denotaven el seu inconfessable origen, em convertien en un «bon lul·lista secular» o, si més no, en un «prosèlit distant» de la secta. Si veiem fum, és que hi ha foc. Si s’esmenta el Llull lògic, és que de fons hi ha una ideologia secularitzadora que pretén desvirtuar el missatge veritable de Llull.

La meva resposta negava que hi hagués la dicotomia que Batalla planteja. Esmentar la seva influència en àmbits no estrictament religiosos no implica en cap cas negar-li aquesta dimensió. Llull va ser un autor llegit, molt llegit, per nombrosos pensadors posteriors. Només cal tenir present els més de mil manuscrits conservats en biblioteques europees, que van des de final del xiii al xix; els centenars d’edicions d’obres seves, també produïdes arreu, o bé els centenars de títols de seguidors seus i de comentaris de textos escrits per ell (una consulta a la Llull DB us en convencerà). Un llegat d’aquestes característiques, impensable en cap altre autor que no disposi d’unes institucions darrere que vetllin per la seva posteritat, ja ens hauria de fer veure l’excepcionalitat de Llull. I això malgrat les suspicàcies que els seus textos van generar després que la Inquisició els convertís en objecte de persecució. En bona part per això l’extraordinària difusió dels seus llibres no es correspon amb un nombre equivalent de citacions; i és per aquesta raó que els historiadors de la lògica —i de la ciència en general— l’han tingut molt menys en compte del que li hauria correspost per influència. Cosa que, malgrat tot, ja fa uns quants anys que està canviant. Si escriviu el terme «logica» al cercador d’obres o al de bibliografia de la base esmentada, constatareu les dimensions que està adquirint actualment la valoració de l’aportació lul·liana a la lògica.

Monument a Ramon Llull a Palma

Monument a Ramon Llull a Palma

Hi ha un parell de recriminacions en què Batalla es complau específicament. En primer lloc, jo afirmava que Llull va concebre l’Art com a arma dialèctica per fer evidents els errors dels infidels. Segons Batalla, aquesta funció seria secundària i caldria vincular-la a la biografia que va dictar pocs anys abans de morir, pensant en el concili general de l’Església de Viena del Delfinat (1311). A l’entrevista esmentada, jo mateix remarcava que aquesta era sols una de les funcions que Llull li atribuïa –sense considerar la resta en cap cas tangencials ni, encara menys, tractar-les amb cap «pietosa commiseració».

La voluntat de remarcar l’objectiu contemplador de l’Art, que ningú no ha negat, de nou li fa perdre peu. La missió ja és present al Llibre de contemplació, obra anterior a la troballa de l’Art (vegeu-ne, per exemple, els cap. 186 i seg.). Des de bon començament l’Art havia de ser un instrument per demostrar la fe cristiana i, alhora, mal que a Batalla li pesi, per refutar els errors dels infidels. Són dues cares de la mateixa moneda. Només cal llegir el Llibre del gentil (1274-1276), que és una adaptació simplificada de l’Art, per adonar-se’n. «Disputant per aital ordonament, provà lo crestià ésser sa llig en veritat, e totes les altres ésser en falsetat, segons que és provat en lo Llibre del gentil, e segons que en l’Art demostrativa se conté», tal com diu el mateix Llull al cap. 69 del Llibre de meravelles (1288-1289).

Pretendre saber quins eren els objectius de Llull «originàriament», com fa Batalla, és arriscat. Sobretot perquè no va començar a especificar-los fins a la dècada dels noranta, que és quan escriu els primers textos autobiogràfics. Però malgrat tot ja hi apareix la preocupació per la derrocar la falsedat vinculada a l’Art: al Desconhort (1295) hi afirma que «a soure qüestions nulla art tant no val, / e errors destruir per raó natural» (vv. 91-92). I al Cant de Ramon (1300), de nou referint-se a l’Art, remarca que «Novell saber hai atrobat, / pot-n’hom conèixer veritat / e destruir la falsetat» (vv. 31-33). Cito per l’edició que en va fer Batalla el 2004.

L’altra recriminació fa referència a l’esment de Leibniz. El «comissari Santanach afirma també que Leibniz s’interessà per la combinatòria lul·liana, com si aquest interès adverés la validesa de la lògica de Llull». Més enllà de la fixació en el càrrec, que Batalla arriba a esmentar fins a setze vegades, el que hauria de fer és llegir millor i no projectar sistemàticament els seus prejudicis en les respostes. Que Leibniz es va interessar per Llull, és innegable. Altrament no hauria escrit, amb vint anys, la Dissertatio de arte combinatoria (1666), en la qual, com era esperable, troba aspectes aprofitables i d’altres que no.

Si s’ha afirmat que Llull pot ser considerat un precursor de la informàtica, no és perquè Leibniz assumís com un tot els plantejaments lògics de Llull. Ni molt menys. Llull ha estat considerat un precursor de la informàtica perquè Leibniz es va fixar en la combinatòria que planteja a l’Art, i específicament a la Figura A, en què les dignitats divines constitueixen elements equivalents que es combinen sistemàticament entre ells. Ja fa molts anys que Tomàs i Joaquim Carreras i Artau, al segon volum de la seva Historia de la filosofía española, pp. 313-322, publicat el 1943, van deixar establerta aquesta qüestió. Sobre el paper de Leibniz com a transmissor d’alguns plantejaments lul·lians, també se n’ha parlat darrerament, per exemple en Ramon Llull: From the Ars Magna to Artificial Intelligence, ed. d’Alexander Fidora i Carles Sierra, 2011.

Com a mostra de la forma batallenca d’oferir les dades a mitges i amagant tot allò que no s’adiu amb la realitat que ell mateix s’ha construït, no em sé estar de reproduir la continuació d’una carta de Leibniz, escrita el juliol de 1714, dos anys abans de morir, que el mateix Batalla cita, però només fins allà on aparentment confirma les seves opinions maximalistes. Explicava Leibniz a Nicolas Rémond que «Quand j’étois jeune, je prenois quelque plaisir à l’Art de Lulle; mais je crûs y entrevoir bien des défectuosités, dont j’ay dit quelque chose dans un petit essai d’écolier intitulé De arte combinatoria». Fins aquí, la citació que ofereix, que mostraria que Leibniz «desestimà taxativament» la «combinatòria lul·liana», segons vol fer-nos llegir fraudulentament Batalla. Perquè la carta continua: «…publié l’an 1666 et qui a été réimprimé par après malgrè moi [El 1690 havia estat reimpresa a Frankfurt sense permís de l’autor]. Mais, comme je ne méprise rien facilement, excepté les arts divinatoires qui ne sont que des tromperies toutes pures, j’ai trouvé quelque chose d’estimable encore dans l’Art de Lulle; et le Digestum Sapientiae du Père Yves, capucin, m’a fort plu, parce qu’il a aussi trouvé le moyen d’appliquer les généralités de Lulle à des particularités utiles». Res de rebuig taxatiu. En tot cas, selecció d’aquells aspectes útils per seguir el camí que s’havia traçat.

No cal insistir-hi més. Josep Batalla defensa una concepció de Llull clarament reduccionista i superada de fa anys. I ho fa amb arguments fal·laços, amb burdes manipulacions i desqualificacions fora de lloc. Ens acusa de sectaris però aquí l’únic que ha etiquetat ningú ha estat ell. I ho ha fet perquè la visió de Llull que oferim, fruit d’anys d’esforços i d’estudis de molta gent, divergeix dels prejudicis en què s’ha quedat encallat. Em costa de veure cap sectarisme en un grup de recerca que, entre les seves principals activitats, té l’elaboració d’una base de dades en què es recull, s’ordena i se sistematitza tot el que se sap de Ramon Llull, i que ho posa en obert a disposició de tot aquell que ho vulgui consultar. O bé que es dedica a fer edicions crítiques per tal que tothom pugui llegir els textos de Llull tan a prop com sigui possible de les versions que ell va escriure. O que prepara edicions anotades dels seus textos per facilitar-hi l’accés. No dic, de cap manera, que siguem investigadors sense ideologia. Cadascun de nosaltres té la seva, en alguns aspectes ben divergents. Però precisament perquè en som conscients intentem evitar que influeixi en la nostra feina.

En lloc d’entrar en una discussió seriosa de continguts, Batalla es dedica a la desqualificació, a tergiversar les dades històriques i a perseguir tot aquell que fa qualsevol afirmació que li sembla que posa en dubte la seva visió dels fets. Fins a construir una secta maligna, atribuir-li una ideologia i uns objectius, i repartir carnets d’acòlit. Tot en un. Després d’aquestes explicacions, confio que el sofert lector, al qual agraeixo la paciència d’haver arribat fins aquí, comprendrà que si en Josep Batalla decideix continuar la seva croada personal, jo ja no torni a replicar. Benvinguda sigui la dissidència i benvinguda sigui la discussió constructiva, però estalviem-nos, si us plau, el carnerià home que fa giravoltar l’espasa, “sol contra tots i sol contra ningú”.