La sal

2.08.2018

La mare sempre havia dit que deixar el saler de porcellana sobre la taula de la cuina duia mala sort. Per això, aquell dia que va arribar a casa el cosí Esteve i va esperar la mare mirant-me amb aquells ulls lluents que a mi sempre em neguitejaven, jo només em mirava el saler que era sobre la taula i pensava que tot era culpa de la sal. Era culpa de la sal que el cosí s’hagués presentat a casa, aquell dia que jo m’hi trobava sola.

Mentre esperàvem la mare, el cosí Esteve em va començar a fer aquelles pessigolles que sovint em feia com si volgués jugar. Però jo no ho volia perquè el cosí Esteve no era un nen ni em resultava agradable. No m’agradaven aquelles cicatrius que tenia a la barbeta com si alguna vegada s’hagués clavat una forquilla roent. Jo no gosava dir-ho, no gosava dir que no m’agradava sentir les seves mans fent-me aquelles pessigolles lentes i apegaloses que em resseguien el cos. Mentre passava això, jo pensava en el camí que fan els cargols per les fulles de col i em posava tensa com una d’aquelles nines dels aparadors que lluïen vestits de mudar.

I aleshores, malgrat la rigidesa de nina en què s’havia transformat el meu cos, vaig estirar la mà i la vaig ficar dins el saler com per fer-me passar el temps. Vaig enfonsar les ungles en el saler i vaig prémer la sal amb força. En el palmell de la mà, se’m van clavar una multitud de petits vidres que em traspassaven la pell i, mentre unes pessigolles pastoses em recorrien el cos, jo imaginava el palmell de la meva mà gravat com la barbeta del cosí.

I va ser llavors que vaig treure la mà plena de sal i vaig llençar-ne un grapat als ulls del cosí amb una força que no sé pas d’on em va sortir. El cosí es va dur les mans a la cara i només em repetia: “M’has deixat cec, m’has deixat cec, idiota”. I va marxar de casa corrents i jo em vaig quedar mirant els cristalls de sal escampats per la taula i per la cadira… Em vaig quedar mirant la sal blanca abocada sobre les estovalles verdes amb flors petites i grogues.

La mare va tornar tard. Quan s’acostava per a fer-me un petó, vaig notar que quelcom es trencava sota els seus peus, trepitjava la sal que havia caigut a terra i que jo no havia pensat a recollir. La mare va dir que aquella sal escampada per terra volia dir que alguna malura se’ns venia a sobre. I devia ser veritat perquè al cap de poc operaven el cosí Esteve d’unes lesions a la vista que mai no va acabar de guarir del tot.

I no sé si és per això, però m’agrada prémer grapats de sal, sentir el tacte dels cristalls entre els dits, entre les ungles… I no m’importa que em diguin que sóc una vella maniàtica perquè duc les butxaques plenes de sal.

Etiquetes:

Respon a Josefina Maymó Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Quines imatges més potents. La de les ungles esgarrapant la sal, els vidres clavant-se en els palmells, les butxaques plenes de sal. De la impotència a la força i la determinació. L’enhorabona!