La ruta dels càtars

Els Vilella havien convidat els Barnola a dinar, havien de polir l’itinerari del proper cap de setmana, quan dedicarien el pont de quatre dies a l’esperada ruta pels castells dels càtars, des de Carcassona a Foix. Seria el primer viatge de tots quatre, l’estrena del programa anual que s’havien assignat per consolidar les seves tendres jubilacions.

Les dues parelles havien simpatitzat en aniversaris, revetlles i excursions d’un dia, gràcies als amics en comú, i el fet de tenir tots els fills col·locats els convertia en còmplices de tantes ànsies de llibertat -després de massa anys de viure hipotecats, segons en Tino Barnola. Amb plena sintonia, més la novetat d’ensenyar la casa, l’estona va ser deliciosa, mentre en Tony Vilella exhibia unes idees molt ben endreçades, i la seva dona Ruth, unes habilitats culinàries que prometien futur.

A taula, però, el tema estrella va ser la reivindicació d’una segona existència per part d’en Tony. Segons ell, haver deixat les obligacions laborals no suposava la renúncia a un paper propi, sinó l’inici d’una altra etapa vital –que va qualificar de nou lloc de treball-, basada en el temps lliure i l’exercici de les capacitats personals. En va fer una defensa tan entusiasta, que els altres el van aplaudir calorosament, i ell va reforçar l’arenga amb la llista dels paranys previsibles. Sobretot calia evitar que la família els prengués per una empresa de serveis-24 hores. “Això, això!”, va corejar-lo en Tino, alhora que la seva Bruna proposava un brindis per l’èxit del pla de viatges.

Encara assaborien l’exquisida Tatin de la Ruth, quan va sonar el mòbil a la xemeneia i en Tony el va atendre. Per no interferir en l’animada conversa, es va quedar a l’extrem de la sala, combinant els silencis amb uns monosíl·labs que cada cop intrigaven més la Ruth i, per solidaritat, els Barnola. Quan va tornar a la taula, l’home semblava un gall desplomat i li costava de treure les paraules:

-La nena… Que dissabte l’Alexis la convida a sopar amb nit d’hotel per celebrar els cinc anys que es van conèixer… i que si ens podem quedar el nen…

-I què li has dit? – se li va escapar a la Ruth amb una mirada que cremava.

-Ves què li havia de dir…

Llavors va ser quan en Tino Barnola va saltar entre l’estupefacció i la bona fe:

-Però no deies que…?

La Ruth va fer com si no el sentís, mentre ofegava una rialla nerviosa.

-I és clar! Nosaltres podem buscar un altre dia per això dels càtars. Jo mateixa m’ocuparé d’anul·lar les reserves d’hotel i les visites concertades.

No van trobar una nova data, ni la van buscar. Amb el temps, cadascú va fer la ruta pel seu compte. Els Vilella van considerar una sort no haver intimat amb els Barnola. Des del primer dia ja havien advertit que en Tino tenia unes reaccions força impertinents.