Josep M. Fulquet fulmina tota una generació

Ahir vam publicar a l’Speaker’s Corner un article de Josep M. Fulquet, titulat ‘La revolta poètica’, que va suscitar molt interès. La mostra de poesia dels anys d’utopia hippie, actualment al Centre d’Arts Santa Mònica, és el punt de partida d’un article molt crític en què Fulquet qüestiona la deriva de tot un moviment poètic que no ha donat el que s’esperava i que eviencia el fracàs de tota una generació. 

La revolta poètica

La mostra de poesia dels anys d’utopia hippie, comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon, i també per la Fundació Palau, ha traslladat, de la Fundació homònima de Caldetes a l’Arts Santa Mònica de Barcelona aquesta exposició, l’anomenada “revolta poètica” que va tenir lloc els anys 70 –això que la crítica qualifica d’”història d’un entusiasme”–, una “revolta” que, al meu modest parer, va tenir com a protagonistes els poetes i, en menor mesura, la poesia. Efectivament, La revolta poètica, 1964-1982 és el títol genèric d’una exposició que narra els avatars poèticovitals d’una generació –els nascuts entre els anys 1945 i 1950– que va protagonitzar activitats tan diverses com el pop, la poesia visual, l’art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials etc.

L’exposició recorda, així mateix, el paper cabdal que van tenir en tot aquell sidral autors consagrats com J. V. Foix, Joan Vinyoli o Gabriel Ferrater. Jo crec que no és del tot cert. O que no és cert en absolut.  Ferrater havia mort l’any 1972. Foix ja era un home d’edat avançada, però la seva vitalitat extrema i l’atenció que sempre havia prestat a propostes noves li va permetre encara protagonitzar una lectura dels seus poemes a les aules de la UAB i de rebre l’homenatge que li va retre Edicions dels Quaderns Crema. Vinyoli acabava de publicar Vent d’aram (1976) i començava a sortir de l’ostracisme a què l’establishment nacionalcatòlic comandat per Joan Triadú l’havia condemnat. Sí que és veritat que alguns dels protagonistes de la “revolta” el van freqüentar sovint, i que ell s’hi va deixar acompanyar, però d’aquí a dir que va ser decisivament influent en l’obra d’uns autors que, a la claror dels llibres que després han anat publicant, estaven a anys llum de la seva poètica, em sembla del tot excessiu.

En aquells anys de final d’un franquisme (el de la mort física del dictador; l’altre encara belluga), efectivament, tot estava amarat de poesia –potser seria més adequat parlar de “fantasia poètica” o de “miratge poètic”–, i la revista Serra d’Or en va estendre acta oficial amb una llarga entrevista de G. J. Graells als autors més representatius del moment. De tot això, en fa aproximadament quaranta anys, i en són testimoni avui tant la pèrdua de to capil·lar dels protagonistes com els actius poètics que han deixat, la majoria perfectament negligibles.

Per a qui va tenir una discreta participació en tot aquest sarau –personalment no m’ha agradat mai gaire exhibir-me ni sortir a cap fotografia–, visitar l’exposició ha estat recular gairebé quaranta anys en el temps per adonar-se que, vist en perspectiva, el balanç global de tot plegat és més aviat magre, sobretot per a qui, un cop dissipats els vapors de l’alcohol i pansides les flors del buquet hippie, va entendre que calia guanyar-se la vida com tothom, i que les teories de l’esquerra radical que defensaven els epígons de “la revolta” eren incompatibles amb un model de vida bastit a l’ombra del poder. Així, alguns dels que van fornir les files d’aquesta tropa van optar per fer carrera acadèmica i abocar les seves experiències estètiques i vitals a les aules universitàries o als instituts de secundària; altres van optar per provar sort en el camp editorial, i molts per solucions no tan vistoses, però no menys dignes. Uns pocs, però, van decidir utilitzar la poesia, l’art en general, i fer-ne moneda de canvi per postular-se com a gestors culturals i viure, sense manies, de la moma oficialesca. I a fe que han creat escola. Així, els rebels d’ahir que ara veiem a l’exposició retratats al costat de figures emblemàtiques de la guerra civil com Frederica Montseny resulta que han prosperat a la vora de governs que disten molt de participar ideològicament del pensament polític d’aquesta senyora. No és això la constatació d’un fracàs?

Dos exemples. La revista Serra d’Or publicava, el juliol de 1973, un article de Marià Manent, “Estranya maduresa”, que saludava amb optimisme l’aparició d’un poeta jove que, si havíem de fer cas de les paraules del senyor Manent, estava cridat a ser el nou Rimbaud de la poesia catalana d’aquell moment històric, un poeta el compromís vital del qual no sembla haver-se encaminat a la confecció d’una obra que transcendeixi els segles, sinó més aviat a fer-se un lloc entre els funcionaris. En efecte, el poeta,  més llest que la majoria dels seus coetanis que han temptat amb sort diversa l’escalf del poder, ha estat sempre un poeta “orgànic”, i ha fet de la seva singladura pels diversos estaments de l’administració un “gloriós estiu”, no sota “el sol de York” precisament, sinó sota el de la sigla que més ha convingut. Un altre. El títol del primer volum de la col·lecció Cristalls (una de les col·leccions de llibres de poesia present a la mostra de l’Arts Santa Mònica) duia per títol La poesia, és a dir  la follia. ¿Què se n’ha fet, avui, d’aquella “follia” que semblava l’eix vertebrador del moviment? ¿Del “vin des amants” –per dir-ho a la manera de Baudelaire? ¿De l’erotisme que havia d’impregnar la nostra vida quotidiana? ¿De la disbauxa general? Res, tot “boquilla”. El Rimbaud casolà no trafica, com el seu il·lustre homòleg, en esclaus, sinó en influències, i el poeta foll ha canviat el “vin de l’assassin” pel cava esbravat dels vernissatges. No sé què en pensaria, de tot plegat, el senyor Manent, si aixequés el cap. L’”estranya maduresa” de què parlava en el seu article, extasiat davant d’uns versos més aviat mediocres, s’ha tornat cinisme, falta d’escrúpols, ambició i cobdícia.

Ara, a falta de bons versos, els poetes “revoltats” formen part de jurats de concursos literaris, pastelegen premis, concedeixen subvencions, reparteixen ajudes, col·loquen els amiguets i apliquen escrupolosament la divisa “avui per tu, demà per mi”. Això, esclar, si hi ha demà, perquè sembla que la crisi ha arribat també a la taula dels poderosos. I les engrunes del sopar dels idiotes no bastaran per alimentar tantes boques. La cultura d’aquest pobre país nostre és d’un “patufetisme” (em sembla que la paternitat del substantiu és de Joan de Sagarra) sense límits, que malbarata alegrement recursos públics, adepta al clientelisme i que practica amb competència exemplar la desmemòria. Què ho fa possible, tot això? Doncs la textura moral del món de la cultura, que permet que aquest estat de coses tingui carta de naturalesa i s’accepti sense protestar. Són els efectes de l’anestèsia en què vivim instal·lats, i el fet de tenir tots plegats el cul llogat per una raó o altra fa que no puguem seure quan estem cansats ni denunciar segons quins excessos. Aquest tret del nostre caràcter col·lectiu fa possible, entre altres coses, l’existència de personatges com els nostres poetes.

Això és el que personalment m’ha quedat de la “revolta poètica”. La incòmoda sensació d’haver perdut miserablement el temps. De pensar que potser no hauria estat així si ens haguéssim dedicat a estudiar més, a llegir més, en definitiva, a fer-nos més savis. De constatar que l’“estranya maduresa”, la “follia” dels nostres poetes eren, no sé si estranyes, però sí d’una gran intuïció, perquè a la tendra edat de vint anys ja tenien clar on era la menjadora.