La restitució de l’idioma

27.11.2013

Potser és casualitat, però en els darrers dies s’han succeït informes i estadístiques sobre l’ús del català que redunden en la mateixa idea: el català millora, avança, guanya terreny, s’aferma, diguem-ne com vulguem. I no obstant això, encara ens falten dades que confirmin que aquesta tendència és sòlida i que permetin avaluar com es projectaran en el futur. L’informe anual de Política Lingüística és prou clar en aquest sentit: a Catalunya, els percentatges de llengua inicial són molt favorables al castellà (54% de la població, contra el 36,9% del català), però es tracta de dades de la població de 14 anys o més, cosa que deixa els nens de banda. És que no formen part de la realitat sociolingüística, els nens?

Doncs els nens són el futur. Sabem per l’Enquesta Demogràfica de la Generalitat del 2007 que, entre els menors d’edat, aquests percentatges eren del 37,7% pel castellà contra el 33,3% del català; i sabem de les Enquestes d’Usos Lingüístics dels anys 2003 i 2008 que al voltant del 23% dels pares castellanoparlants s’adrecen als seus fills en català, una pràctica que, a la inversa, els pares catalanoparlants no fan. Vet aquí la clau de volta. Quan una generació perd parlants en favor d’una altra llengua, es donen les condiciones suficients perquè, amb el pas del temps, es produeixi la substitució d’aquella llengua en favor d’una llengua dominant; doncs en català es dóna el procés invers: a poc a poc, mercès als castellanoparlants que s’hi sumen, guanyem parlants d’una generació a la següent, en un procés que, inversament a la substitució, podríem denominar de restitució lingüística, i que hauria de situar el català, altre cop, com a primera llengua a Catalunya. No demà, però sí a mitjà i llarg termini.

És massa optimista afirmar una cosa així? És possible. Però sabem més coses: sabem que els catalanoparlants no abandonen el català en l’àmbit familiar ni tampoc amb els fills, com feia antany la burgesia; sabem que part dels castellanoparlants es passen al català a casa, com hem vist un generós 23%; sabem que la població que avui dia està entrant en l’edat mitjana de tenir el primer fill, i per tant de triar la llengua de la nova generació, ja és nascuda a partir de 1980, quan va arrencar la normalització; i sabem que l’únic fenomen que podria alterar aquests processos favorables a la llengua, la immigració exterior, s’ha aturat en sec a causa del context econòmic.

Tots som conscients que a Catalunya es pot viure en castellà, però ja va essent hora que reconeguem que hi ha molta gent que ha decidit no fer-ho. Com no ho van fer els aragonesos que van venir al XIX, ni els murcians dels anys vint. Perquè d’aquesta decisió, la de no viure només en castellà i –sobretot– la de parlar als fills en català, depèn la salut i el futur de l’idioma; de fet, en depèn molt més que del que digui el ministre Wert, del que facin els jutges en redactar sentències, i fins i tot de si finalment hi haurà o no estat propi. Perquè, amb Ítaca o sense, el context demogràfic pròxim dibuixa possiblement el millor escenari per a la llengua dels darrers cent anys.