La República de les llibertats

29.11.2018

Malgrat les aparences, la revolució catalana no viu cap ensulsiada, sinó un punt de no retorn. La repressió exercida contra líders socials i polítics, l’ús de la violència policíaca l’1 d’Octubre, la persecució judicial de la dissidència, la manipulació informativa dels mitjans, la descaradura de la monarquia borbònica i la corrupció sistèmica dels poders fàctics han permès certificar, de manera categòrica si calia, que l’Estat espanyol viu una involució democràtica galopant. Les llibertats civils i polítiques hi estan més amenaçades que mai. Però l’ús de la força i de la imposició també han ferit profundament l’ànima dels catalans que saben que l’Estat espanyol és incapaç de buscar solucions polítiques a una qüestió política i que ha actuat –i actua– amb Catalunya com fa un imperi en declivi en relació amb una de les seves colònies díscoles.

Bona part de la societat catalana ha comprès que la repressió –denotadora de la feblesa d’un estat que no sap reconduir els problemes per la via política d’una manera oberta i democràtica– pot estabornir a curt termini, perquè resulta increïble a cop calent, però, a llarg termini, esdevé ineficaç i autodestructiva. Al segle vint-i-u, a Europa, no es poden posar traves a les llibertats i a la democràcia, ni limitar la possibilitat de debatre i, si cal, votar qualsevol assumpte que tingui una dimensió inequívocament política, com és el cas de l’autodeterminació.

Tot i els errors i desencisos, la mobilització de la societat catalana ha aconseguit que l’Estat espanyol mostri les seves vergonyes més impúdiques al món: la corrupció de les estructures de poder, la violència policial i jurídica injustificades, la tolerància envers la ultradreta o la vulneració dels drets més bàsics. També ha creat una inquietud creixent en els demòcrates europeus i d’arreu que han vist, estupefactes, com, a l’Estat espanyol, continua existint l’ombra allargada del franquisme, amb una deriva cada vegada més preocupant cap a l’autoritarisme. Ni la dreta ni l’esquerra espanyoles –com també s’ha posat de manifest– tenen un projecte de futur per a la pluralitat de l’Estat que aprofundeixi en els valors democràtics, sinó més aviat al contrari. El dogma de la unidad e indivisibilidad serveix de coartada per pervertir les lleis i laminar la democràcia.

Tot el que ha passat abans i després de l’1 d’Octubre de 2017 pot considerar-se una revolució democràtica en tota regla. De fet, només podem adjectivar un moviment social de “revolucionari” si té com a objectiu principal aconseguir la llibertat. La “llibertat per ser lliures”, com matisa Hannah Arendt al seu assaig La llibertat de ser lliures, inspirant-se en Henry David Thoreau. La capacitat d’autoorganització de la societat civil, demostrada l’1 d’Octubre i les jornades posteriors, va fer saltar totes les alarmes. A Madrid i a Barcelona. Perquè evidenciava que la societat catalana és capaç d’exercir la democràcia per la via directa i de reaccionar davant de les injustícies, sense esperar consignes polítiques de ningú.

Els drets civils i polítics no poden garantir-se en una monarquia decrèpita, ni en un estat que encara viu en un postfranquisme desinhibit; que no respecta la divisió de poders, bàsica en qualsevol democràcia real, i que incompleix sense cap rubor tant la Declaració Universal dels Drets Humans com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. La majoria de la societat catalana reclama més que mai una forma de govern nova: una república. És la diferència que hi ha entre ser súbdit i ciutadà, entre la plutocràcia i la democràcia, entre la infàmia i l’ètica, entre la submissió i la llibertat. El problema és que resulta molt difícil de gestionar un nou ordre i, sobretot, quan no es vol repetir una situació bis, com diria Manuel de Pedrolo. No es tracta només de la creació d’un nou d’estat, que ja és molt, sinó també de la configuració d’un nou sistema polític, que encara és més gros, és a dir, d’una república que tingui una idea nítida de llibertat.

Segons Hannah Arendt en l’assaig esmentat més amunt, “cada revolució passa primer per la fase de l’alliberació, abans de poder atènyer la llibertat, la segona fase i també la decisiva en la fundació d’una nova forma de govern i d’un nou cos polític”. La llibertat implica, naturalment, la “qüestió social”: no volem fer una República Catalana per continuar com fins ara, amb les inèrcies de sempre, sinó perquè el pastís de la riquesa estigui molt més ben repartit, la corrupció sigui esborrada del mapa, els més vulnerables tinguin cobertura social, els més grans puguin viure una vellesa digna o els més joves, si s’ho han guanyat, estudiïn en universitats públiques de qualitat, etcètera.

La República Catalana únicament podrà ser una realitat si la lluita persisteix, si no defallim. Les llibertats no es reclamen: es guanyen. Ens hi juguem molt. Ens hi va la democràcia de debò. Com totes les revolucions, la catalana ha esdevingut irreversible. Ara tenim el deure d’aprofundir en la República i instaurar una nova forma de govern que sigui més justa, més solidària, més humana. Els qui han d’assumir la responsabilitat d’aquest moment històric han de disposar del tremp moral, la dignitat ètica i la gosadia política necessàries per convertir-se en els fundadors d’un nou país en què els drets civils i polítics com a pràctica quotidiana –la llibertat de ser lliures– siguin fonamentals.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Una anàlisi magnífica, Francesc!
    El teu raonament i les paraules de Arendt reblen el clau. En som molts, compartint el desig de ser lliures; molts que no tornarem enrere, amb la convicció d’haver girat full d’un casernari passat dictatorial que ara s’ha descarat, ofegant-ho tot, mentre se’ls podreix als morros. No, no els veurem mai més com volien que els veiéssim. Ni les paraules tenen el mateix sentit per a “ellos” que per a nosaltres. S’ha acabat, sí.
    I amb raonaments com els teus, ens ajudes a mantenir viu i actiu el convenciment que, potser més tard del que voldríem i caldria, ja no s’esborrarà la idea de construir un país més lliure i humà.
    Espriu -els poetes, com sempre els poetes!- ho va deixar escrit parlant de Fabra i de nosaltres: “Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. (…) Ens alcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo.”
    Gràcies, Francesc, per compartir una reflexió tan serena i sàvia.